Acaba el curs d’estiu d’UNIPAU amb el debat obert sobre què és terrorisme

Foto: Jordi Pascual

El XXXIII curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau ha acabat amb una conferència de cloenda que ha repassat l’estat de l’actor clau de la geopolítica mundial durant les darreres dècades, Estats Units. Després de sis dies de conferències, l’organització ha conclòs que el terme terrorisme és difús, encara poc definit malgrat estar recollit fins i tot jurídicament. Part de la justificació per definir el terme respon a la por a haver de processar també aquells que donen suport a les idees o accions terroristes.

Tot i que els estats tenen més capacitat per terroritzar, el terrorisme d’estat no existeix des d’una perspectiva jurídica. Tant les empreses que permeten amb la seva producció el manteniment dels mecanismes de terror com els estats que l’utilitzen treballen per perpetuar-se al poder. En un món digital, s’ha vist clarament que les xarxes socials poden esdevenir espais controlats pels estats en contra de l’oposició.

Al mateix temps, la difusió del discurs de la por ha provocat un pànic i atenció constant generalitzats i que es veuen respost amb un creixement de la repressió, amb la militarització de la presència policial als carrers. El suposat suport al terrorisme a alguns territoris ha justificat intervencions militars a països del Pròxim Orient, creant també un xoc de civilitzacions.

Als grups no estatals, s’obre el debat sobre si la lluita violenta per una causa justa que ha vist tancada les vies pacífiques és terrorisme o no. Si bé, posar excepcions dins del terrorisme significa introduir línies difuses molt subjectives i pot fomentar la percepció falsa que la lluita violenta és eficaç i la pacífica no. Tot plegat envoltat per la tasca de difusió de les violències amb els grups terroristes intentant fer del mitjà el missatge.

Pel que fa a la conferència de cloenda, realitzada per l’analista Mariano Aguirre, ha evidenciat una pèrdua gradual de poder de la principal potència mundial. La lògica de lideratge que havia pres Estats Units des de la caiguda del món bipolar s’ha trencat amb l’establiment d’un món multipolar en què cada cop hi ha més actors. Un fet que coincideix amb el fracàs militar de l’exèrcit estatunidenc que tot i sumar desenes d’intervencions exteriors durant les darreres dècades, només ha estat capaç de guanyar la comtessa de Granada, una petita illa del pacífic.

La pèrdua d’hegemonia dels Estats Units és, per a Aguirre, la principal justificació de la victòria electoral de Donald Trump, un president que ha trencat el model de govern previ des de les vies de comunicació fins al discurs. Mentre el president defensa les classes mitjanes i populars de paraula, actua com el magnat que és aplicant polítiques que afavoreixen les grans corporacions estatunidenques.

A més, tot i haver dit diversos cops que l’estat no ha de destinar més esforços militars a les intervencions estrangeres, ha augmentat el nombre de soldats a Afganistan i d’assessors a l’Iraq i ha dit que es pot donar suport al règim sirià mentre l’ha bombardejat. Tot mentre l’intervencionisme ha anat evolucionant cap al guant blanc, la influència política directa; una estratègia que topa amb l’augment de relacions de molts estats –sobretot a l’Amèrica Llatina– amb l’Àsia i, especialment, la Xina.

Tal com explica Aguirre, Estats Units és avui dia el país més desigual del món amb problemes que no ha sigut capaç de resoldre com la gestió de la immigració. La sensació de fracàs de gran part de la població que ha vist com el seu país perdia la força hegemònica global explica en gran mesura el suport que va tenir Trump als comicis que el van convertir en president davant d’un discurs de Hilary Clinton que negava acceptar la decadència de l’estat.

Notícies relacionades