Ramon Carrasquet, ‘el Catalán’

Ramon Carrasquet Belart, un activista homosexual que va sortir de l'armari per entrar a la presó, acusat i condemnat per la Llei de vagabunds i malfactors (la que aplicava el règim de Franco als que gaudien d'una sexualitat no oficial) ha marxat al lloc del silenci. El seu marit em va trucar per dir-m'ho, però, jo sabia que Ramon ja s'havia acomiadat de tots nosaltres quan mesos abans havia penjat el telèfon. Era el senyal del gel.

Era un home alt, guapo i amb una veu greu i temperada, una veu que el va portar al teatre i als estudis de doblatge. Potser va ser aquí on va aprendre l'art de la seducció, doncs a Ramon –ho vaig dir en el sepeli on vaig observar reaccions per a tots els gustos–, no li podies dir que et fes el nus de la corbata sense sentir la corneta del Setè de Cavalleria. Havia de tenir vuit o nou anys quan va arribar al barri de Torre Romeu, a Sabadell, procedent d'un petit poble de Manresa. El seu pare treballava a la fontaneria: alt com el seu fill, però ja, quan el vaig conèixer, encorbat de tant arreglar canonades. A la seva mare la recordo entre les botigues, per les fonts, a la consulta del metge i amb la bossa del pa que després penjaria darrere de la porta de la cuina:

– Has vist al meu fill?

– No senyora, però si el veig li diré que el busca.

A Ramon, a la colla, li dèiem El Catalán, ja que els altres veníem d'Andalusia, Múrcia, Extremadura i, per la parla, algun gallec havia aixecat la seva casa i la seva família en aquells barrancs que vorejaven l'altre costat del riu Ripoll, feia l'est de Sabadell. Ell vivia als afores, a la Casa del Pujol, un lloc que crèiem inexpugnable. Aviat em vaig adonar que el nostre amic, El Catalán (també li deien Carrasco), no compartia amb nosaltres algun joc ni discurs per molt infantil que fos; que els seus sants eren altres i els seus herois diferents als nostres. Ho vaig saber quan vam haver enfrontar-nos "a mort" –era l'expressió– als catalans que ens desafiaven des de Sabadell creuant el riu sobre el qual nosaltres havíem pres possessió. Les baralles a cops de pedra i insults van adquirir més gravetat quan uns i altres vam passar a les escopetes d'aire comprimit i als paranys ingènuament mortals. Ells cridaven “xarnegos fora de Catalunya!ˮ i nosaltres cantàvem “català fotut menja merda amb un canut!ˮ No hi va haver ferits, però a l’Indalecio, que era dels nostres, bé que el van haver de dur a la Clínica de Santa Fe amb un bony més gran que un alvocat. Recordo en aquests tràngols a Ramón, silenciós, tímid, afectiu sempre, però inactiu en les baralles contra els nens ben pentinats que baixaven de l'Escola Pia i dels Germans Maristes. Deien que era un covard, però no ho era. Tenia el cor partit. Compartia l'experiència infantil amb nosaltres, a l'escola, en els jocs per aquells barrancs, però amb aquells que baixaven de la ciutat reclamant guerra l'unia un llaç invisible, un sentiment superior, una classe de secret que feien que els balins no sortissin de la seva escopeta i que les pedres no trobessin mai el blanc. Ho estic recordant ara quan els dos sortíem del col·legi Generalísimo Franco, del carrer Bèlgica de Sabadell, i baixàvem al barri pels camins de cabres, els dos amb els nostres uniformes ratllats, agafats de l'espatlla, ell cantant la Pepa Maca, o La Moños de Rudy Ventura, entre rialles. Taral·lejava en el seu idioma quan els altres no ho sentien, doncs temia l'agressivitat d'un de la colla, un tal Churrusca, al qual anomenaven Superb. L'enfrontament no va trigar a arribar. Un diumenge van venir al barri un grup de nens de la ciutat, catequistes, vaig saber molt després. El superb i els seus els van acusar de robar-los les seves noies, els van esperar al pont penjant i van sortir a per ells. Ramon i jo ens vam quedar darrere de la paret d'un col·legi. Eren vuit contra quatre. Dos van córrer, però els altres no van poder fugir, els van colpejar contra el terra més d’una vegada. Un d'ells, el més alt, va començar a sagnar, però el Churrusca sguia pegant-li com si res. Carrasquet va sortir del seu amagatall i va cridar amb un veuassa que era escàndol: “Prou!ˮ Va ser l'únic que va dir. El crit va deixar aquella agressió en suspens. Va agafar al Churrusca i va estar a punt de llançar-lo al riu.

S'han acabat les mitges tintes. Després d'això Ramon era un traïdor, venut als catalans, ja no "s'ajuntava" amb la colla, si és que alguna vegada va estar amb nosaltres. Els veia arribar silenciós, una mica trist, saludava amb la mà, i pujava fins a la seva Casa del Pujol, el seu refugi. Van passar els anys i als dos ens va unir el teatre. Formem el grup En la calle, i vam inaugurar entre altres obres una que recordo especialment, El hombre y la guerra, un homenatge amb textos de poetes castellans a Luther King, ni més ni menys. Després ens vam menjar el món, o gairebé. Tinc quantitats industrials de fotografies amb Ramon collint aplaudiments en els centres culturals i Associacions de Veïns de Sabadell, Cerdanyola, Terrassa, Rubí... En totes elles Ramon resplendeix: alt, tes, omplint la sala amb la seva veuassa, amb els seus moviments, abraçant uns i a altres com si a cada abraçada donés el millor de si mateix... Li encantaven els aplaudiments. Ja en els anys de tardor va anar a viure a Igualada. Ens vèiem de tant en tant, i en més d'una ocasió em va acompanyar al "lloc dels fets", l'àmbit de la infància, que és el paradís al qual sempre es torna. Es va partir de riure quan el vaig convertir en el totpoderós comissari dels Mossos d'Esquadra, Ramon Carrasquet, en una de les meves novel·les.

 

Abans d'això, recordaré un mal tràngol. Allà pels anys 70 alguns col·lectius d'homosexuals de Sabadell trobaven refugi, discreció i, per ventura, plaer al Saló Recreatiu Els Camps, a la Rambla del Caudillo, un lloc amb reminiscències d’art Decó. Allà Ramon se les va tenir amb un client a qui anomenaven el Guapo, però que, a part de guapo, va resultar ser un policia de la Brigada d'Informació, a la recerca de "maricons". Li van prendre fotos, el van portar a la presó Model, li van aplicar la Llei de vagabunds i malfactors i allà es va quedar dotze mesos de la seva vida. Quan va sortir, era un altre. Semblava planxat, però amb molt mala llet: parlava de la seva homosexualitat, encapçalava escrits, ocupava les primeres línies de les manifestacions gais i venia a les festes de la Floresta, sempre amb un vestit nou, amb la seva corbata estreta i el seu riure ample. Mai vaig deixar d’estimar-lo.

L'altre dia, en l'última mirada al meu amic abans que se l’emportessin, em va semblar sentir la veu tremolosa de la seva mare, i a ella mateixa: menuda, inquieta, preocupada sempre:

– Has vist al meu fill?

– No senyora, però si ho veig li diré que el busca.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades