Narcís Serra i els quaranta lladres

Les fotos de Billy el Niño i de Narcís Serra s'assemblen. Billy no és el jove arriscat, l'intrèpid cowboy de la Columbia Pictures que d'un salt pujava al seu cavall i assaltava els bancs polsosos del Far West exhibint el seu regirar rutilant. I, pel que sabem, Narcís Serra està a dècades de distància d'emular el socialista utòpic i humanista que bastonejava el piano, mentre deia lluitar per la igualtat social en l'àrida praderia d'un país on els pocavergonyes tenen un bon predicament. Fins i tot, els dos homes militaven en les millors companyies: Per Narcís, el seu gran amic, el seu gran aliat en aquesta causa, és Adolf Tudó (el que li va obrir la porta giratòria de l'entitat); mentre que Barret Jack, era el gran col·lega de Billy el Niño. La diferència entre Billy i Narcís rau en què un pujava al seu cavall per delinquir, i l'altre es pujava el sou a muntons, en un temps, en què als meus veïns els tiraven de casa perquè no podien pagar el lloguer. El pistoler es curraba els atracaments, i al bo d’en Narcís li servien en safata 12.000 milions d'euros per tapar la gresca bancària.

He comparat les fotos de Billy el Niño i les de Narcís Serra (us convido a que ho feu). En el formal, Billy i Narcís són com dos faves partides, i si tots dos fossin coetanis, un se'ls podria imaginar cavalcant sota la lluna de Nou Mèxic, el primer atiant els esperons del seu cavall, l'altre la caixa registradora, el socialisme del canapè. Fora d'aquesta sofisticació, Billy (a part de ser un racista contra els mexicans als quals tractava de gossos) era un tipus d'ampla cintura, maldestre, de llarg alè, panxut i brut. Narcís, en l’aspecte estètic, amb el primer botó cordat de la seva americana, habitualment gris, té pinta d'una bóta disposat a rodar pel pendent. A més, de caminar espatarrat, barba esclarissada, de nàufrag, vista cansada per l'acció dels dígits, en fi, sembla formar part de la línia genètica dels fòcids pinnípedes, això és: barreja dels pingüins d'Alaska i de la foca de Groenlàndia. Ningú s’hauria de molestar amb això: som del regne animal, tot i els animals que ens envolten (només el microones ens lliura d'aquestes patètiques semblances). En el recaptat (el botí, vull dir), hi ha força similitud entre tots dos subjectes. Billy robava per satisfer el somni de posseir el ranxo més gran de Lincoln, Nou Mèxic, amb milers de caps de bestiar campant en territori Navajo, i la seva família fornejant el pastís de poma mentre algú tocava el banjo sota unes estrelles que ploraven la solitud dels indis. En aquells erms assilvestrats, recordo, l'olor sec de la pólvora i l'excrement de les vaques es reconciliaven meravellosament amb els comptes corrents dels bancs que guardaven els homes amb visera de la Union Pacific. Narcís no necessitava conduir la pasta a la diligència del pas. Ell era el banc, ell era la diligència. El director de Caixa Catalunya era el que tocava el piano al consell d'Administració, mentre el seu col·lega Adolf Todó, el seu predecessor, l'aplaudia mentre comptava els bitllets, i es repartien les targetes black com si fossin cartes. Allà, a la sala noble de l'entitat, s'escoltaven antigues melodies socialistes que parlaven de la solidaritat, mentre les hostesses li servien a Narcís el pastís de poma al costat de la partitura de 300.000 mil euros anuals. I tot això passava en uns anys en què els obrers cobraven una merda, i, a més, amb l'obligació de riure-li els acudits al cap. Hi ha alguna cosa patètica en la línia temporal d'aquests personatges: Billy mitificat per la indústria de Hollywood, Narcís Serra complagut amb la mala memòria d'un partit, el PSC, que va dirigir amb la mateixa perspectiva de futur que la Caixa de Catalunya.

Narcís, en la seva llarga carrera de funambulisme polític va ser militant fundador del PSC-PSOE, ministre de Defensa, vicesecretari del govern amb González, secretari general del PSC, director de CIDOB (entitat que va convertir en una entitat burocràtica, lluny de la seva verdor crítica contra el capitalisme a Amèrica Llatina) i, finalment, director de Caixa Catalunya, per la qual s'asseu al banc dels acusats per apujar-se el sou en una entitat que va ser rescatada pel FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) amb 12.000 milions d'euros, que són de tots els matats que paguem a Hisenda. Ningú del PSC, ni Illa, amb el seu verb embafador, ni Eva Granados, tant donada ella a la netedat de les formes, han obert la boca sobre de qui va ser un dels predecessors de Miquel Iceta en el partit. S'han limitat a passar-li les partitures. Només queda la CUP, en aquesta causa, emulant la figura emergent de Pat Garret.

I després hi ha els Quaranta Lladres (als quals caldrà concedir-los el comodí de presumptes, paraula amb la qual els portuguesos designen, amb bon criteri, el pernil de porc). Tots asseguts als bancs, una mica cohibits amb l'ampolleta de l'aigua, les panxes inflades pels excessos, la corbata a joc amb els ulls de be, dient a cor "jo no he estat".

Fotre! És que donen ganes de exiliar-se a Bèlgica. Donen ganes d'embarcar-amb Noé en la seva barca, ni que sigui per classificar sargantanes.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades