Josep Borrell o la pols sense cavall

Quan Josep Borrell va arribar al Kibutz de Gal On, a Israel, tenia 22 anys. Era el 1969, i setze de la Gran desastre Palestina (Nakba), quan, en 1948, milions de persones van ser arrencades de les seves llars i llançades a l'exili, per la incipient Haganah, l'exèrcit d'Israel, comandat, llavors, per les dues organitzacions Militars: Irgum i Stern, als quals els seus aliats anglesos i el Comitè Angloamericà d'Investigació van descriure que eren l'extrem dret de l'extrem dret. Ni la Guerra dels Sis Dies, el 1967, ni la del Yom Kipur, el 1973, van fer desistir un jove empresari, que, apostant pel cavall guanyador en el concert internacional, era un valor segur. Abans d’això, el jove Josep, portat per la mítica, es va decidir a plantar lletugues i raves en unes terres àrides del color del coure mentre els morts palestins es treien al sol de Cisjordània. Van haver de passar 36 anys perquè, Borrell, el 27 de juny de 2005, en qualitat de President del Parlament Europeu, pronunciés el seu famós discurs a l'Assemblea d'Israel (Knesset), el qual, després de rememorar la seva gesta de l'agricultor a Israel, va dictar aquestes paraules que aclareixen el seu gran talent com a home d'Estat: "Israel és per la seva població i la seva cultura un soci natural d'Europa. Podem ver açò en l’esport, i em refereixo a què és campió europeu de bàsquet israelià, vencent un equip espanyol en esdeveniments culturals com el Festival d’Eurovisiónˮ. Aquesta contribució intel·lectual per al conflicte de l'Orient Mitjà no podia passar desapercebuda al PSOE, tan susceptible als joves talents. En un període d’un tres i no res, i ungit per Felipe González, Borrel va ocupar càrrecs, ministeris, acumulació de responsabilitats de l'Estat i es va prodigar en els mitjans de comunicació, com un polític eloqüent. Va arribat al seu punt àlgid, com home de perfil alt, quan en la seva condició de Secretari d’Estat d’Hisenda (1984-1991) se les va tenir amb Lola Flores, que, després de la trucada de la folklòrica a donar una pesetica por persona per així pagar els seus deutes amb Hisenda, se les va tenir amb Josep Borrell. Un duel versallesc que va esdevenir una baralla de galls, a la qual només va faltar Góngora i els germans Quintero. Va ser una llàstima, cal dir, perquè Lola d'Espanya, la Faraona, va deixar de cantar, i l'altre es va creure que era un baríton de la política histriònica. Va guanyar, perquè en aquest moment el polític del PSOE (no del PSC que considerava massa català) va ser amb Miguel Ríos i Ramoncín. Borrell també ho va fer amb el primer al capdavant d'Almunia, situant-se a la graella de sortida de la candidatura a la presidència del Govern l'any 2000. La sort no el va acompanyar. Tampoc la direcció del PSOE i les seves baronías, esteses per tot el territori espanyol, que el van deixar llençat al mig d'una plantació de figues amb les quals es punxava cada cop que volia sortir. L'excusa per renunciar a la candidatura va ser l'escàndol del seu col·laborador i amic d’Hisenda José María Huget. "Renuncio per no perjudicar el meu parit", va dir Borrell en aquesta ocasió. Tots feliços. Almunia, el perdedor, va prendre les regnes i va obtenir un fracàs electoral ple, com era habitual en ell. El resultat és que, per aquelles dates, tots els que havien entrat al PSOE de la mà de Didac Fàbregas, àlies el pájaro, secretari de l'OIC (Organización de Izquierda Comunista, van ser allotjats al Fons de la Provincial, per Borrell) havia llegit El Capital amb un sac a l'esquena i unes sabatilles d'esport per sortir corrent. Però aquesta no era la qüestió. Borrell, home, te’n recordes?: mai et van perdonar dues coses els teus col·legues del PSOE: que fossis català (té gràcia!) i l'altra, (que confessaves als amics, a periodistes de confiança que aquell any de candidatura cobríem la campanya), l'altra, dic, que afortunadament, ja ha superat el vostre partit.

Què anava a fer un home amb tanta disposició en aquesta cruïlla? Entrar al Parlament Europeu. Un piragüista de la Pobla de Segur havia de seguir remant i, sobretot, eludint els remolins i els pedrots que es disfressen, astuts, amb la molsa relliscosa. Allà va treure els músculs, va trobar la relació subtil entre el bíceps braquial, que és del color del moniato i l'adjectiu pàl·lid amb el qual actualment es maneja. A més, quan Borrell intervé sol fer copets al faristol de manera que la seva masculinitat per actuar d'esperó, i ja de pas, espanti una mica Rufián, a qui té entre cella i cella, perquè Rufián és un competidor de fons amb qui s’haurà de medir en la dessuadora del Congrés.

Remenant remenant, Borrell va creuar unes portes giratòries. Es va fer de Cepsa, un lubricant de postí, i després d'Abengoa, les accions de la qual la seva dona se les va liquidar abans que l’empresa entrés en la desfeta en borsa. Informació privilegiada? (Tu també, Cristina!). Doncs sí. S'ha de veure... És com un destí. Sort que el seu ex ho va solucionar en seu parlamentària, emulant el rei emèrit: "Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir". Bé ... són cosetes de res, pelillos a la mar, contratemps entre la política del bé comú i les muscleres d'un home que sembla pujar i baixar dels arbres sense despentinar-se portant a les mans una mena de pesticides per desinfectar Catalunya de la independència. Una expressió nazi, tan lletja com la calç seu amic i soci el sr. X, acrònic de González, com acrònim és M. Rajoy de la brossa industrial de la corrupció pepera.

Es diu que Borrell és el espàrring de Pedro Sánchez, el Cerimoniós. Comenten que el ministre té un sol paper al Govern: cohesionar el nacional espanyolisme borbònic perquè els vots no vagin a parar al clavegueró de Ciutadans i del PP, dos partits germans a la recerca de les mòmies del franquisme per posar-los un llaç. "Tu, fot canya als indepes que jo em posaré amb ells en el fotomaton." És l'efecte pèndol. I si per això ha de sortir a la grenya amb ambaixadors, o gairebé, doncs millor que millor, ja que en aquesta competició, en aquesta croada, recuperar l'Espanya imperial contra les perversions europees bé mereix la pica de Flandes. Fins i tot Pablo Iglesias ho ha tirat floretes, o més o menys: "Borrell –ha dit el de Podem– és una persona, culta, preparada i intel·ligent, m'estranya la seva actitud de xuleria". És clar, home, és clar, perquè cultura i intel·ligència són paraules que no, necessàriament, es complementen.

I aquí hi ha el flamant ministre d'Exteriors, compartint canapès amb els periodistes europeus, a veure si cola el missatge contra el procés, utilitzant paraules dures contra els que no pensen com ell, canviant la seu de les regions a Barcelona perquè el president Torra se pegue con un canto en los dientes. Tornant-se daltònic per evitar la resplendor del groc. Hi ha alguna cosa patètica en Borrell. No és el seu currículum, potser sigui el somriure de porcellana vella, o potser, en paraules de Jorge Luis Borges, del que arriba dels llocs de la pena i ho fa precedit d'una polseguera sense cavall.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades