Dionisio Giménez

Ramon Carrasquet, ‘el Catalán’

Ramon Carrasquet Belart, un activista homosexual que va sortir de l'armari per entrar a la presó, acusat i condemnat per la Llei de vagabunds i malfactors (la que aplicava el règim de Franco als que gaudien d'una sexualitat no oficial) ha marxat al lloc del silenci. El seu marit em va trucar per dir-m'ho, però, jo sabia que Ramon ja s'havia acomiadat de tots nosaltres quan mesos abans havia penjat el telèfon. Era el senyal del gel.

Ep, ep, ep!

Hi ha poderoses raons per pensar que, efectivament, el ministre Josep Borrell no va rebre la flegma d'una escopinada. Ho sé, perquè des del cercle més proper al partit d'ERC, m'han informat que, si algú d'aquesta formació hagués despatxat una escopinada al titular d'Exteriors (el que va dir allò de que calia desinfectar Catalunya d'independentistes), l’escopinada hagués estat una mena d'opuscle que s'hagués vist en quatre dimensions. Altres hipòtesis abunden que tal escopinada no ha tingut lloc.

Josep Borrell o la pols sense cavall

Quan Josep Borrell va arribar al Kibutz de Gal On, a Israel, tenia 22 anys. Era el 1969, i setze de la Gran desastre Palestina (Nakba), quan, en 1948, milions de persones van ser arrencades de les seves llars i llançades a l'exili, per la incipient Haganah, l'exèrcit d'Israel, comandat, llavors, per les dues organitzacions Militars: Irgum i Stern, als quals els seus aliats anglesos i el Comitè Angloamericà d'Investigació van descriure que eren l'extrem dret de l'extrem dret.

Narcís Serra i els quaranta lladres

Les fotos de Billy el Niño i de Narcís Serra s'assemblen. Billy no és el jove arriscat, l'intrèpid cowboy de la Columbia Pictures que d'un salt pujava al seu cavall i assaltava els bancs polsosos del Far West exhibint el seu regirar rutilant. I, pel que sabem, Narcís Serra està a dècades de distància d'emular el socialista utòpic i humanista que bastonejava el piano, mentre deia lluitar per la igualtat social en l'àrida praderia d'un país on els pocavergonyes tenen un bon predicament.

Fora de Programa, a propòsit d'Arcadi Espada

Els celtes classificaven els que no ho eren per la llum o per la foscor que irradiaven a la cara. Potser, si aquest poble, amable, hagués conegut Arcadi Espada hagués afegit una tercera accepció: boira. La boira com a factor intermedi, és un dels atributs (no l'únic) que posseeix aquest periodista. Arcadi no és llum, no és foscor, però sí boira (no confondre amb tenebra, ni amb tenebrós). És a dir, un nuvolet, ens diu el diccionari, de petit volum de gotes d'aigua en suspensió. Una de les característiques d'aquest fenomen atmosfèric és que no veus una merda a un pam dels teus nassos.

Subscribe to Dionisio Giménez