XXI Biennal d’Art Contemporani Català 2018 al Centre d'Art Maristany

Fotos: Dionisio Giménez

Caldria preguntar-li a Josep Canals, director de la Biennal, si és imprescindible a les cites artístiques la presència ineludible dels polítics locals, i si aquesta barreja entre el pragmàtic i l'oníric és el resultat d'alguna forma de cortesia espiritual amb l’administració local. L’alcaldessa de la qual, en aquest cas, la recent Carmela Fortuny, va embadurnar els presents amb paraules tan retòriques, tan... tan, que em resisteixo a reproduir-les per evitar reiteracions innecessàries. No és que els representants d'aquest o un altre partit siguin incompatibles en un esdeveniment orientat als joves artistes, no és que els patrocinadors no tinguin dret a significar, Déu em lliuri! Ocorre, però, que resulta difícil assimilar que un espai de deu metres quadrats d'acer, en un racó del carrer d'Àngel Guimerà, convertit en un parlament de vianants abarrotat per mig centenar de persones, una bona part es dedicarà a potenciar el programa municipal de les properes eleccions locals, i alguna que altra qüestió de rabiosa actualitat.

D’aquesta simbiosi resulta que un pilla entre línies el que pot ser elogi a una obra excel·lent com la que ens ha regalat Adrià Gamero Casellas (Arquitectures de subsistència), amb la vegonyant abstenció de Ciutadans i PP, en un assumpte lapidari, que és tant com anar a un funeral amb un sandvitx de calamars. Un va allí, a l'exposició, animat, la mar de contingut, per veure l'aplaudida obra de Carles Llonch Molina, Figura i Fons, o la suggerent i lúdica Silent Rooms de Yurian Quintanas Nobel, i ha de vèncer dues línies de bloqueig: els que diuen que ERC guanyarà les eleccions a Sant Cugat, o els que temen que els Ciutadans treguin més regidors que els que poden aguantar.

L’últim pot enterbolir la visió subjectiva, raonada, d'una obra tan reconeguda com la de Mariona Berenguer Roldán, Metàstasi. L’obra de Mariona (florestana, cal dir), dividida en tres mòduls i que representa amb mèrits meritats la nostra ciutat a la XXI Biennal, congrega l'estranya delicadesa d’allò subtil amb el perfum que anticipa l'art amb majúscules.

Tot i així, s'observa a l'exposició que el Centre d'Art Maristany ens ha donat una diversitat temàtica difícil de classificar, si és que l'art admet aquest verb incongruent. Crec que aquesta disparitat obeeix més a l'intencional desitjat d’agradar a tot el món, de formalitzar "territorialment" la Biennal en els temps que corren, que la de buscar la necessària coherència d'una plataforma per a l'art que, sent imprescindible per als joves artistes de Catalunya, queda reduïda al marc d'una pretensió, d'una plausible intenció per a posteriors intencions.

“Una biennal per fer paísˮ, repetia el director de l'esdeveniment, Josep Canals. D’acord sí, però comencem per situar els artistes que comencen al lloc que es mereixen, i no en l'excusa ornamental d'un acte que va tenir molt de protocol, d'un oficialisme imprudent. És, ha de ser, la festa d'una generació d'artistes. El protagonisme és d'ells, amb els seus èxits i amb els seus errors –que de tot hi ha en les obres exposades–. La resta pertany a l’inhòspit paisatge de l'efímer.

Notícies relacionades