Vera Giró: “Sant Cugat es mereix un teatre amb propostes més arriscades”

Fotos: Aina Serra

Mateixa quinta i mateix poble, amb la Vera compartim imaginari santcugatenc. Des d’escoles, instituts i entitats diferents ens trobem en bars, festes i grups d’amics. La Vera Giró transmet teatre quan parla, quan es mou, quan riu… una llavor cultivada amb la Sílvia Servan que ella ha cuidat i regat amb passió. Des de Barcelona a Buenos Aires per fer teatre, passant per Nova York a estudiar guió o el Sàhara a donar classes a una escola de cine, però sempre amb l’àncora posada a Sant Cugat, i als Tallers de Teatre Sílvia Servan.

Teatre a Sant Cugat és Teatre-Auditori?

– Segurament és la percepció per a molta gent, però per sort el teatre a Sant Cugat és més que això, tinc molta esperança dipositada en el nou teatre de la Unió.

Quin paper juga el Teatre-Auditori?

– És una gran maquinària amb molta despesa, per tant els espectacles que hi entren han de funcionar i això generalment es tradueix en propostes poc innovadores. Passa que aquestes propostes no atrauen públic divers i per tant el teatre interpel·la sempre a un mateix tipus de gent i s’allunya del públic juvenil. Sant Cugat es mereix un teatre amb propostes més arriscades.

Hi hauria públic per aquestes propostes?

– Penso que sí, hi ha molta gent que va a sales petites de Barcelona però si pogués es quedaria aquí, podem atraure gent de la comarca i podem fer pedagogia al jovent de Sant Cugat perquè incorporin el teatre entre el seu oci.

Esperes que la Unió redueixi aquesta bretxa?

– El format mitjà dona molt més joc. Al Teatre de Mira-sol s’hi fan coses interessants, però queda lluny. Així que la Unió, cèntrica i amb recursos, és una oportunitat, tot i que caldrà veure com es gestiona la programació. Des de Tallers de Teatre Sílvia Servan esperem tenir-hi algun paper… tant en programar, com en tenir-hi espai per a les propostes que surten dels Tallers.

Havent-hi aquest buit de programació, com és que no han sortit propostes privades de petit format a Sant Cugat?

– Deu tenir a veure amb el caràcter, també amb el model de ciutat. A Buenos Aires et munten un microteatre a un ascensor! Aquí no, aquí creem els projectes pensant en poc risc i possibilitat de subvencions i clar, super condicionants pel preu del metre quadrat!

Dir Unió és dir Tallers de Teatre Sílvia Servan?

– Bé… allò era casa. Teníem les claus del teatre. Assajàvem damunt un escenari, i això és molt potent per als alumnes. Allargàvem els assaigs com convenia, quan parlàvem de projectar la veu no era en fictici, teníem tot un teatre per projectar-la. Fèiem broma entre els professors que les rates ens saludaven quan entràvem, perquè clar, estava deteriorat, la reforma era bastant benvinguda.

I més enllà d’infraestructures, parlem de teatre!

– Teatre! És una manera de desenvolupar-te com a persona. Per a nosaltres no és una activitat extraescolar ni una formació professional per al futur, és conèixer-se a un mateix, aprendre a relacionar-se… són eines per la vida, però també és la vida en sí, és una part de tu.

És aquesta la filosofia que hereteu de la Sílvia?

– És això, i alhora tant més que això, que no se li poden posar paraules. T’ho explico en una anècdota: el gelat de final de curs. Per la Sílvia era un gran moment del curs, de fer grup, conversa distesa, valoració. Pot semblar una cosa menor, però la mantenim com a part del nostre caràcter, d’aquest projecte que va més enllà d’ensenyar tècniques interpretatives, d’assajar i actuar.

S’escapa de les quatre parets del teatre.

– I tant! També perquè entenem que el teatre ha de formar part de la quotidianitat de la ciutat… al carrer, a les festes, a les celebracions. Per això fem l’engegada del curs fent espectacles a la plaça, participem del Ball de Gitanes, de la Festa de tardor, del Festival Nacional de Poesia… A més, cada espai ens permet posar en escena disciplines diferents, i això és un repte motivant per als alumnes.

I en la pedagogia, com es tradueix?

– Podríem dir-li teatre de creació col·lectiva. Intentem que els alumnes siguin el màxim creadors de tot allò que fem, així s’ho fan seu i gaudeixen molt més. I en aquests processos creatius mirem d’encabir-hi les diferents tècniques teatrals: veu, mímica, dansa… el que ens convingui en cada escena per expressar allò que volem. Sí, pensem que és més interessant aquest exercici crític de discernir com comuniquem, que no pas fer assignatures tancades per aprendre cada cosa.

En l’àmbit teòric sona molt bé…

– Sí, i en el pràctic òbviament requereix d’un guiatge dels professors, que adaptes segons l’edat, però funciona. Ara, per exemple, estem fent una adaptació actual de Shakespeare amb alumnes de 12 a 15 anys. Ells han entrat al text i pensen com representar els diferents conflictes, escenes… encara que després jo els arrodoneixi el guió final, ells han fet una feinada prèvia.

Ho vius com a propi, molt més enllà de ser-ne professora…

– Hem crescut a Tallers de Teatre i quasi sense voler ens trobem pensant noves propostes… tot beu de la filosofia de la Sílvia, però l’equip de professorat ha estat motivat per anar fent créixer el projecte.

Per exemple?

– Fa uns anys vam crear l’Improsionant, una lligueta de teatre improvisat. Va començar amb més equips de Tallers que de fora, ara la majoria d’equips són de gent de fora! O les Estades d’estiu per a joves de 16 a 20 anys, deu dies d’assaigs intensiu a una casa, per a muntar un espectacle, que acaba fent gira per 4 o 5 pobles de Catalunya. Viuen el teatre amb emoció.

Notícies relacionades