Foto: Localpres

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Dimarts, set del vespre i la sala capitular del Monestir de Sant Cugat plena de gom a gom, gràcies a l'abolició de les restriccions, Lluís Ribas presenta una exposició de tretze quadres que trenquen amb la seva obra anterior.

Aquesta obra, fins el dia d'avui, ha estat envoltada del misteri, només 6 persones l’havien vist, una d’elles la poetessa Marta Pessarrodona, amb qui li uneix una llarga amistat. Els dos són santcugatencs d'adopció.

A l'acte d'inauguració la Marta és la primera en parlar: “Quan em va ensenyar, a l'inici, el que estava fent se'm va ocórrer oferir-me per posar el noms als quadres i alguna llegenda. I beneït el moment – bromeja– perquè m'ha donat més feina de la que pensava”. Els títols estan trets de poemes o textos de figures de les lletres, la política..., i a més a més de la frase fica una part del poema. Per exemple, Tornar a l'Ànima surt del poema Novalis i al primer quadre del catàleg, una tela de 150x150, hi ha dues magranes tocant-se i el títol és “els teus llavis”, que surt d'un poema de la Maria Mercè Marçal:

Els teus llavis. La fruita. La magrana...

Àngel rebel, tot olor de ginebre.

Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.

Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,

al bat de sol, ales de ocell nocturn! (...)

Lluís intervé després i cita Picasso, que un dia va dir que ell no buscava, que ell trobava. “Jo no pensava que fos així”, però un dia, sorpreses dona la vida, es sorprèn fent un traç diferent al que hi havia fet fins el moment, “i, després de 49 anys de carrera, surto del meu espai de confort i començo un camí nou, encara que es poden observar trets de continuïtat”, perquè un no parteix de zero i és impossible esborrar tot l'aprenentatge que es porta a sobre. I quin és el motiu de no mostrar fins ara la nova obra, ell que sempre ha tingut obert el seu estudi? “Volia veure la sorpresa a la cara de la gent”. I dels crítics no es preocupa. L'artista ha de preocupar-se de fer, crear, sent honest i coherent. I en aquest cas també valent, per innovar de manera radical després d'una carrera tan llarga, i relativament estable, en el món de la pintura, havent aconseguit un prestigi i un estatus.

L'alcaldessa, Mireia Ingla, és present i tanca l'obertura de l'exposició. La primera edil es declara admiradora de l'obra del Lluís Ribas, glosa els mèrits i la projecció internacional d'un dels artistes més reconeguts de la nostra ciutat. I aplaudeix el gir de la seva pintura.

El Lluís reclama l'atenció una altra vegada, per comunicar que s'ha editat un llibre que recull tota l'obra i que la recaptació sencera de la venda anirà destinada al Club Muntanyenc, a la fundació per al foment de l'atletisme de discapacitats. No és la primera vegada ni el primer gest d'altruisme.

L’exposició

Hem dit que a les parets de la sala capitular s'han penjat 13 quadres, una mostra de tota aquesta nova obra que el Lluís ha desenvolupat durant els últims anys, sobretot durant el temps de pandèmia. És una pintura figurativa on hi veiem uns globus, dues magranes, un bosc, un gran ou fregit, un llençol penjat, un paisatge desconstruït..., on podrien veure un fil que enganxa amb l'obra anterior. Perquè son figures ben delimitades, amb el traç ferm i segur de sempre, un traç pur i net, però el realisme aparent no ho és tant, en el fons hi ha una reinterpretació de la realitat aparent. L'espectador, quan contemplava un quadre del Lluís, observava la plasmació d'una realitat concreta, no havia de fer l'esforç de buscar missatges al darrere del color i la forma. Només havia de delitar-se amb la perfecció de la pinzellada i l'exactitud en la representació de la realitat. Era el realisme, a vegades ratllant l'hiperrealisme, era el plaer de contemplar els reflexos de l'aigua o la meravella dels plecs a la roba.

Però l'obra que contemplem avui necessita que el visitant s'impliqui, que es pregunti sobre el significat d'una escopeta amb un ocell a sobre del canó i un tap penjant d'un fil. Després arribara a una tela on la línia de terra és una diagonal i apareix el cap d'un gos, ens salta de seguida el record d'un quadre de l'ínclit aragonès universal, Goya, i la necessitat de lligar o interpretar aquesta relació? Trobem figures planes i gran superfícies monocromes, amb lluminositats diverses, on trobes troncs plans i blancs o cels a un blau únic.

Lluís Ribas es reinventa i dona un gir a la seva pintura, i la magnitud d'aquest gir és un tema subjectiu, cada visitant determinara el grau de ruptura d'aquesta pintura renovadora que Lluís exposa al Monestir. És una sorpresa a primera vista aquests quadres, és un xoc pels que coneixen l'obra anterior del Lluís, però després te n'adones que hi ha un record i senyals de l'estil de la pintura que ha fet fins ara i al llarg de la seva dilatada carrera artística.

És un repte i un risc sortir de la zona de comoditat que es crea al llarg dels anys, sortir del camp del realisme, un realisme molt marcat, i endinsar-se en el terreny de la metàfora i la representació onírica, on color i forma interactuen i exigeixen l'espectador un treball d'interpretació, un pronunciament davant de l'obra. Aquí apareix el retrat d'una dona amb una expressió susceptible de variades lectures.

S'ha de reconèixer la valentia i el coratge de fer i presentar als 72 anys una obra rupturista, o disruptiva, com ha dit algú a la sala.

Comentaris i reaccions

Després d'una primera ullada a l'exposició, ens apropem a dues dones, Maria i Conchita, per prémer les sensacions que ha provocat en el públic. Ens declaren que ja coneixien la pintura del Lluís i que les dues tenen vàries obres d'ell a casa, que ha estat una sorpresa i que els hi agrada, però mostren dubtes a l'hora de pronunciar-se si adquiririen un quadre dels nous. Ara abordem a una dona més jove, la Maika, i li preguntem també per l'obra anterior i, sorpresa, el seu fill s'avança: “La meva mare va ser model del Lluís”. A ella, com a més gent, li agraden aquestes pintures, però més les anteriors. Una noia més jove, per tenir diversitat de edats, Gemma, que elogia el cromatisme, la lluminositat..., li agrada més aquesta època. I, casualitat, es la regidora de ciutadania. Teresa i Ricard és una parella gran que venen de Barcelona i son fidels seguidors de la carrera del Lluís.

Sondegem l'opinió de més gent i és semblant, sorpresa, admiració per l'atreviment de renovar-se després d'una carrera tan llarga i una personalitat tan marcada, acceptació a primera vista i com que es necessita un temps para interioritzar aquesta nova època del Lluís Ribas.

Tornar a l'Ànima es pot veure fins el 12 de desembre i és aconsellable fer més d'un visita, a més de per l'entorn on es troba exposada, perquè podrem endinsar-nos poc a poc en un univers nou, on trobarem detalls i possibles lectures que a un primer moment poden haver passat desapercebudes. I un altra raó per repetir és la diversitat de temes que trobem, des de el retrat, el bodegó o el paisatge des de altres perspectives.