Tània Sarrias: “Un país sense una cultura forta va coix”

Fotos: Jordi Pascual

L’actriu i presentadora que va començar el seu camí encara com a amateur a Fila Zero acaba de publicar No et rendeixis [Angle Editorial, 2019], un llibre amb què s’aproxima a les complicacions de la vida i dona eines per superar-les i sentir-se millor. Té clar que no tot depèn de l’individu i, alhora, que fa una aproximació des de la seva experiència però es mostra convençuda que amb les 22 claus que proposa pot ajudar moltes persones. El llibre esdevé l’excusa d’una conversa en què també parlem dels seus inicis al món de la interpretació, principi d’aquesta entrevista.

El primer que vas fer va ser un curs de teatre i circ al Ferran i Clua.

– Carai! No ho recordava. Potser tenia uns 10 anys. Des de molt petita ho tenia molt clar. Em quedava a menjar al migdia a l’escola i va sortir l’oportunitat de fer un taller de teatre. M’ho vaig passar molt bé i vam muntar un musical genial. Fins i tot el vam interpretar a Cerdanyola.

Tothom té uns inicis que l’expliquen com a persona.

– I tot suma. Quan tens l’espurna a dins, a l’escola et donen aquesta oportunitat, t’ho passes tan bé i baixes de l’escenari tan feliç, després et queda alguna coseta a dins.

També vas fer estudis de música a l’escola Fusió.

– Vaig tenir la sort que a casa els hi semblava bé que practiqués la vessant artística. A Fusió vaig fer piano, cant... Després el meu cosí va muntar un grup de cambra en què també hi vaig participar. Però o m’hi dedicava molt professionalment o era molt esforç a compaginar amb els estudis.

A més, tenies clar que el teu món era un altre.

– Per sort les coses han canviat molt però en aquell moment qui es volia dedicar a l’art era un marcià enmig de gent que deia que volia ser periodista, metge, advocat... Es considerava que ser actriu era desaprofitar la formació.

Ha canviat?

– Com a mínim se sap. Recordo que quan a COU et plantejaven les opcions dels estudis a cap hi havia art dramàtic tot i ser una carrera universitària. Jo ho vaig fer perquè era molt tossuda. Actualment, per la tele, pels mitjans i per la difusió d’aquests estudis hi ha molta gent que s’hi vol dedicar des de petita.

Entre el 1993 i 1994 t’impliques a Fila Zero.

– Just abans d’entrar a l’Institut del Teatre. Vaig seguir un camí “normal” per a evidenciar que jo volia fer art dramàtic. Mentre feia periodisme, estava a Fila Zero, a classes de claqué... A periodisme hi vaig anar ben poc, el mínim per obtenir els crèdits per si mai volia reprendre la carrera. Va ser una experiència fantàstica. Les agrupacions amateurs donen el 300% i amb molts pocs recursos es fan obres fantàstiques.

De sobte, allà per l’any 1995, es crea Teatreteatre, la primera agrupació professional de Sant Cugat, i a la primera obra et conviden a fer un paper.

– Això crec que va ser fruit de Fila Zero. La Dolors Vilarassau va crear aquesta companyia amb una primera obra, i m’ho va oferir. Encara avui dia em sorprèn quan m’arriben propostes. Va ser una experiència molt bonica perquè treballava amb gent molt professional i jo tenia molt poca experiència. Encara no havia començat la carrera a l’Institut del Teatre. Ja no hi vaig tenir cap dubte: adéu periodisme, hola art dramàtic!

El mateix any entres a la tele, amb un paper a Joc de rol.

– Allò va ser un paper molt petit però també va ser la primera vegada que vaig tenir una frase després d’haver fet algunes figuracions. Per a qualsevol persona és una xorrada però la recordo perfectament.

Quina era?

– “Fins després nois, ens veiem a la festa!” [Riu] Era una persona que mai havia estat a un rodatge d’una pel·li, que em volia dedicar a això, que just acabava de començar la carrera d’art dramàtic i que havia fet alguns pinets al teatre. De sobte m’hi vaig veure al mig d’un rodatge, amb càmeres, un director i amb la implicació de tothom perquè digués bé la frase.

A partir d’aquí ja entres al món professional, amb el 1998 com a data clau, quan entres a l’Sputnik de TV3.

– Sí, estava de cambrera a la sala Bikini perquè la carrera requeria moltes hores i treballava de nit per estudiar la resta del dia. Un encarregat se’m va apropar dient-me que la sala acolliria un càsting. Me’l vaig prendre a broma però a l’endemà, repassant la premsa, vaig veure l’anunci. Em vaig saltar unes classes per poder anar-hi. La cua feia la volta a l’illa! No tenia gaire expectatives perquè només havia fet alguna cosa de teatre amateur i no sabia gaire de música. Vaig estar a punt de marxar però no ho vaig fer, coses de l’univers o del destí [Bromeja].

O sigui, la teva carrera més visible va començar perquè et vas saltar una classe?

– I perquè hi havia un anunci d’un càsting al diari, el que ara sembla impensable. No sé si la gent de l’Sputnik tindrà el retall, el que segur que conserven és la gravació del càsting. De sobte, mentre acabava la carrera, m’hi vaig veure enmig d’una gent que en sabia un munt. Vaig acabar aprenent molt de música també.

I d’aquí a la teva carrera més reconeguda. Després d’aquests anys, com veus la professió?

– Hi ha més canals de televisió, més mitjans, plataformes... Vaja, hi ha més formes d’arribar al públic. Malauradament s’han limitat molts els recursos de cultura. Alhora, molta gent considera els mitjans i la tele com una forma de fer fama ràpida i això també genera frustració en algunes persones que esperen fer una gran sèrie. Això no és hihi, haha. Els horaris de gravació són durs. Per tirar endavant projectes hi ha molta feina al darrere. És una carrera vocacional i de fons amb moments que ets a dalt i moments que has caigut.

Quan parles de la manca de suports, et refereixes al sector públic o al privat?

– Han de treballar junts. El sector privat fa esforços i la prova és que s’han creat plataformes de micromecenatge que abans no existien i que han servit perquè la gent doni suport a apostes culturals. Però el percentatge públic de cultura és irrisori. Hi ha molt xivarri però se’n parla poc. Un país sense una cultura forta va coix. Quan parles amb companys del cinema, del teatre, de la tele... veus que tothom està igual. Després, quan les coses surten bé, hi ha els grans aplaudiment. Hi ha pel·lícules que s’han fet perquè el productor ha hipotecat la seva casa. Si no arriba a funcionar es queda al carrer! Cal més esforços.

Ara treus un llibre que en els dos primers capítols ensenya a respirar i a caminar.

– Com a mínim ho intenta. És un llibre molt personal i està funcionant molt bé. A la presentació a Sant Cugat em van dir que m’havia despullat molt. I no ho havia pensat. Bàsicament intento dir a les persones que viuen una mala temporada o que han perdut la il·lusió que hi ha maneres de recuperar-la. Algunes són tan senzilles com respirar i caminar.

D’on neix el llibre?

– D’una etapa molt complicada per múltiples factors. Va ser curta però se’m va fer molt llarga. Se’m va acudir una estructura d’un llibre que vaig deixar a un calaix. Anys després em vaig trobar a Sant Cugat amb Jofre Llombart, que és molt amic meu, i li vaig comentar. Ell mateix em va dir que ho proposés a alguna editorial. Vaig fer la proposta i després d’un any escrivint sense parar, ja tenim el llibre.

T’endinses a la psicologia però tu vens del món de la interpretació. Són mons molt diferents.

– No tant. Un actor ha d’estar molt obert i ha d’aprendre molt de les emocions. La meva professió em va ajudar a observar bé el que m’estava passant i el que passava a persones properes per treure conclusions, aprenentatge i eines per sortir de la tempesta.

No podem ser positius per se.

– Clar. No és un llibre buit de contingut amb missatge de samarreta i tassa. En molts moments confesso que hi haurà dies complicats però és important tenir predisposició per no rendir-se. No passa res si ensopegues pel camí.

Ni tot depèn de tu...

– Clar! Hi ha situacions que no canviaré per caminar o respirar millor però això m’ajudarà a que el dolor sigui molt més lleuger.

Una de les primeres frases del llibre és: “Potser el nostre principal error és pretendre abraçar massa coses quan en realitat, com va dir algú ja fa molts anys, la felicitat és simplement la suma d’una sèrie de moments feliços”. És això la felicitat?

– Per a mi sí encara que potser felicitat és una paraula molt grossa. A la publicitat, a les fotos... ens venen que la felicitat és que estiguem tots somrients amb la família, el cotxe i la casa perfectes. Això pot generar molta inquietud si veus que no encaixes en els paràmetres. Amb el temps te n’adones que la felicitat no és que des que t’aixeques fins que vas a dormir estiguis al 100% de felicitat sinó que has encadenat una sèrie de moment feliços que poden ser moltes coses: una abraçada, un cafè amb algú, creuar una mirada... Hem de començar a apreciar aquestes coses.

Notícies relacionades