Som aigua i, com a les marees, ens afecta la lluna

Fotos: Jordi Pascual

Calma. Respira. No cal córrer per llegir aquest article. No cal córrer a la vida en general. Hem d’aprendre, amb música Ólafur Arnalds, la fotografia de Masao Yakamoto i la literatura d’Eckhart Tolle, a gaudir de la pausa. No ho dic jo, ho diu Amanda Bernal, fotògrafa i gestora cultural santcugatenca. Sap del que es parla. Ha estat un any i mig buscant emocions i reflexions internes per plasmar-les a través de la fotografia. I això, no ho dubtis, es fa pausadament. Contemplant –i connectant– durant hores un paisatge, una tempesta, el mar o la lluna. I, de sobte, Clic! Just el que havies pensat; aquell contrallum que et dona pau, aquell llamp nítid i exacte, l’aigua que puja i baixa com els nostres ànims i el nostre satèl·lit, sempre ell. “Som d’aigua, la lluna ens afecta com a les marees, està tot connectat”, defensa Amanda.

– Et va el zen, eh?

– Sí [Riu].

No és casual, llavors, el nom de l’exposició, Satori –paraula de la cultura zen que significa presència momentània entesa com la connexió de la persona amb l’espai–, que es pot visitar a l’Ateneu fins l’11 d’octubre. A través de la fotografia i de petits textos poètics és un recull de viatges interns i físics. En els primers s’imaginava escenes en base a les seves emocions i després tenia el gran repte de buscar-les amb la seva càmera, “analògica de mig format”, apunta. En els segons el propi viatge li despertava emocions, sensacions que encara al lloc o ja tornada a casa li obrien un mar de reflexions. Aquests darrers 18 mesos han estat carregats de situacions que l’han copsada emocionalment i, com sempre que les emocions es remouen, l’han ajudada a viatjar i créixer com a persona.

– Tant parlar de viatges, no me n’explicaràs cap?

– Dels físics o dels mentals?

– No et faré explicar res emocional que no vulguis. Vinga, un de físic.

– Moltes de les fotografies estan fetes a La Palma, a les Canàries. Aquest any hi he viatjat molt i he visitat quatre de les illes. És un espai que m’ha inspirat molt i m’he sentit molt còmoda per poder crear. És molt salvatge. Hi ha zones que són com si fossin terrenys lunars.

– Quan es fa una obra en què s’apel·la tant a les emocions, t’expliques a tu mateixa però també fas que quan algú arriba i mira la fotografia que has fet en base a l’emoció que tenies en aquell moment en pugui fer una interpretació totalment diferent.

– Sí, i aquesta em sembla una part meravellosa. Evidentment hi ha la voluntat que s’entengui la intenció amb què he arribat i el que he volgut explicar. Però que una persona pugui agafar-ho i fer-s’ho seu per explicar la seva pròpia història és un pas més enllà. Com a artista és meravellós que a altres persones els passi això amb la meva obra. Significa que has aconseguit connectar, arribar a l’emoció.

– És com dir: Interpreteu-ho cadascú com vulgueu. És atrevit!

– Sí, sí! M’encanta poder explicar d’on venen les fotografies, quins han estat els meus processos mentals i emocionals de viatges físics i interns però també vull que cadascú s’ho faci seu i ho interpreti.

Abans de visitar l’exposició cal saber que hi ha una contradicció que no ho és, i és just en aquesta on rau la màgia de l’obra. Amanda explica la seva intimitat, és així. Els sentiments i les emocions a través de la fotografia. Però no són fotografies íntimes ni retrats; són cels, boscos, aigua, paisatges... Explica el que tots tenim a dins –s’explica a ella– a través d’allò menys íntim, espais naturals oberts i que evoquen a l’infinit.

Satori ve d’una reflexió sobre la meva pròpia identitat i processos emocionals però sent molt conscient que aquests processos també es donen en altres persones properes i llunyanes i, per tant, és un sentiment que també esdevé global i de projecció universal. Per això són paisatges molt amplis, que tenen connexió amb paisatges emocionals i perquè tenen voluntat de projecció còsmica, encara que sigui un concepte una mica estrany.

Parlar amb Amanda és adonar-se que per a ella la fotografia no és només el seu ofici –que ara comparteix amb el que li treu més temps, la gestió cultural– sinó que és gairebé una necessitat. Per això l’exposició no va ser pensada sinó que ha nascut amb la naturalitat i la pausa del dia a dia. Satori és interioritat però també reivindicació del fotògraf, de l’ull i el domini de l’obturador i el diafragma amb aquell blanc i negre que només dominen les persones que després de la formació corresponent i de moltes proves i errors troben han fet de la càmera gairebé una part més del seu cos.

Per això no té sentit, apunta, anar fent fotos a tort i a dret sense gairebé aturar-se; aquella posició de turista còmode més preocupat de penjar totes les fotografies a Facebook que de fer una bona fotografia que el connecti amb el record i sentiments d’aquell viatge. Però és el marc en què es mouen els fotògrafs avui dia. Aprofitant les bones eines que resulten les xarxes socials però també exposats enmig d’un munt d’imatges banalitzades i persones que sense cap formació els prenen el lloc.

– S’ha de posar en valor la feina del fotògraf i crec que s’està aconseguint perquè la gent valora la qualitat. No podem treballar gratis com demana molta gent.

– Potser això topa amb la democratització de la cultura. Si aquest àmbit és tant important per a la reflexió i salut mental de la ciutadania, potser s’ha de fer més cultura gratuïta. Cal més implicació de l’administració?

– No crec que una cosa exclogui l’altra. És possible aconseguir-ho. S’ha de posar en valor l’artista. Més endavant ja posarem en valor la gestió cultural.

– Una cosa darrere d’una altra.

– Això mateix!

Notícies relacionades