Ricard Valls, St.Q Black: “A Espanya es mata la cultura a marxes forçades”

Ricard Valls ens explica el que donarà de sí el nou format del St.Q Black // Fotos: Jordi Pascual 

Miquel Margalef i Jordi Pascual

Tímid i amagat entre la penombra de la sala espera Ricard Valls amb una mitjana a mig beure. És l’impulsor i coordinador, juntament amb Cristina Escales, del St.QBlack. El festival de música negra afronta enguany la seva segona edició a la ciutat i esdevindrà realitat durant el proper més d’abril i maig. El passat 17 de març van fer la presentació al bar Terra Nova així que ens hem decidit citar al mateix lloc per fer l’entrevista.

El meu company Jordi, que farà de fotoperiodista i també intervindrà en la conversa, demana dues cerveses mentre Valls em guia cap a la sala on es va fer l’estrena. Avui buida, sense ningú, encara transmet el caliu de la munió de gent que s’hi va concentrar. Li comento que la sala en l’estrena estava molt plena, però ell em diu que encara hi podia haver més gent. Ambiciós com el que més, Valls explica que aquesta segona edició ha estat molt més organitzada que la primera però que encara queden molts elements nous per impulsar i per millorar.

Ricard: En un futur no gaire llunyà volem que juntament amb el festival de música també hi hagin exposicions relacionades, xerrades, documentals, activitats infantils, etc. Volem que aquest projecte sigui molt gran i no pari de créixer. El que tindrem aquest any és una evolució del que vam poder gaudir l’any passat, però per mi no deixa de ser encara un projecte molt embrionari. 

Miquel: Està la ciutat preparada per un festival que vol créixer tant? O millor dit té la voluntat de fer-ho?

R: Sant Cugat té els equipaments i els llocs per poder acollir un festival de gran envergadura. La voluntat es modelarà segons qui estigui al poder. Des de l’Ajuntament ens han dit que és un projecte de ciutat que s’adapta als que ells pensen. Si fos un festival de Punk ja no sabria que dir-te. Ara mateix, però, tinc clar que tenim el públic i la ciutat preparades per rebre el festival.

El fanatisme per la música negra i la gran potencialitat de Sant Cugat van ser dos elements clau que van ajudar-lo a decidir impulsar el projecte. Està convençut que aquest estil de música aconsegueix trencar totes les barreres racials i permet acabar amb molts tòpics racistes. De fet, apunta que el mateix naixement de la música negra és un mestissatge. L’evolució del Blues cap al Jazz, i la introducció de gent amb estudis de música i sense estudis són la clau de la barreja perfecta. Tot plegat basat en la improvisació i una forta expressió personal interna i política de cadascú.

Les mànigues arromangades deixen veure un trèvol de quatre fulles tatuat amb força estil a la part exterior del braç. La camisa de quadres amb tonalitats marrons i negres combina a la perfecció amb la barba retallada que Valls llueix. A mesura que avança la conversa la timidesa es queda en un racó, parlar del que domina el fa estar segur. Entre pregunta i pregunta fa baixar el nivell de la mitjana mentre jo enceto la meva.

M: Per què decidiu impulsar un format de festival que es reparteix al llarg de 6 setmanes i en molts espais diversos?

R: M’agrada molt el format festival de tres dies a tot gas, però també esgota molt. Intentem que el nostre festival sigui per a totes les edats i possiblement molta gent no aguanta 3 dies acampant. A més, per què no dir-ho, també mola tenir dos mesos de música a la ciutat. El tema dels espais és perquè St.Q Black naixia amb la idea de fer els concerts a les places i fer ambient de ciutat, però ens vam topar amb els veïns. Per aquest motiu hem apostat per llocs tancats i només farem un concert a la Plaça Pep Ventura, que ens ha costat Déu i ajuda i encara no sabem si realment ho podrem tirar endavant perquè fins als 15 dies abans no donen el sí definitiu.

Està convençut que la segona edició serà tot un èxit, hi ha molta feina al darrere i molta il·lusió perquè el projecte surti el millor possible. Diu que els locals que acullen els concerts són tots aquells que els propietaris s’han volgut implicar amb el St.QBlack. Ironitza que molts dels amos que inicialment havien rebutjat, al veure que l'organització s’ho pren seriosament i que el festival tira endavant, han trucat oferint el seu local però ja és massa tard, el cartell ja està tancat. El mòbil no li deixa de sonar. El sol·liciten per tot arreu, símptoma que les coses avancen a bon ritme i per molt complicat que sigui per ell, sempre té dibuixat un somriure perquè allò que fa i explica l’apassiona. Dissenyador gràfic de professió, sempre ha mantingut una relació estreta amb el món de la música.

De jove va tocar la guitarra un parell d’anys però mai ha estudiat música. Malgrat això es defineix com un freak absolut de la música en general i en concret de la música negra. Per aquest motiu va decidir endinsar-se en el món de la producció musical. Gràcies al seu coneixement el festival d'aquest any acollirà diferents modalitats de la música negra, des de Soul, Rhythm and Blues, Jazz Soul, Ska Jazz, Fukny i Funky Disco. Tot i això argumenta que empaquetar algun grup dins d’aquestes etiquetes costa molt perquè depèn molt de la dècada i l’evolució de la música.

Jordi: Dóna la sensació que la música negra en sí funciona però a l’hora de la veritat socialment no hi ha emissores massives, només els quatre freaks que escoltem Radio3 o iCatFM.

R: Sí, totalment. Però no hem d’oblidar que Rihanna i Beyoncé sonen a tota hora a la ràdio i són música negra. Sona la música negra actual. No hi ha un gran coneixement de músics en concret si no es freakeja. Però tot i això, en la música espanyola i catalana hi ha molt Soul. Per exemple, el Rafael, la cançó de Mi gran noche, és Northen Soul, t’ho miris per on t’ho miris.

J: El vostre públic acostuma a ser agraït?

R: Sí, els que són molt aficionats no els fa res pagar un preu alt si saben que allò que veuran ho gaudiran. És un públic que li agrada gaudir de concerts en petit format. Malgrat això, la societat espanyola és molt complicada a nivell cultural i a la gent li costa molt pagar per consumir cultura i més si no coneixen el grup. Al final el que acaba passant és que només funciona el format festival amb 300 grups. Hauríem de tenir més cultura i més consciència. En aquest país s’està matant la cultura a marxes forçades. S’han d’inventar moltes modalitats per atreure el públic i de pas llevar la cultura del coma en el qual està immersa.

Notícies relacionades