Quiman Segura: “Estem practicant gestió comunitària, amb actitud de constant revisió i millora”

Fotos: Aina Serra

Recordo en Quiman entre cables, músics, taules de so, instruments i escenaris, també predicant nous models en xerrades i debats des de temps immemorials. De presència i to contundent parla de música i gestió comunitària amb discurs reflexiu i en diàleg constant amb un context canviant. Amb ell la gestió comunitària sembla l’únic camí, un camí que estem construint entre totes.

En Quiman es va vincular al Casal Social Okupat Torreblanca a Sant Cugat des dels seus inicis, a l’Ateneu La Torna a la Vila de Gràcia, a la plataforma No a la Guerra, i a dia d’avui és una de les cares més visibles de Dissidència Sònica, el sindicat de música de Collserola des d’on viu l’autogestió en primera persona.

Autogestió, de què estem parlant?

– El concepte autogestió ve molt de la tradició anarquista de la Catalunya dels 80, però a mi em ressona a un punt d’aïllament i m’agrada més parlar de gestió comunitària. Sigui com sigui, la connotació que tenen un i altre ha anat variant amb el temps.

En quin sentit?

– Abans quan construíem autogestió construíem projectes un pèl utòpics, aïllats del sistema. Ara pensem més amb un diàleg i concebem propostes més laxes, com que una propietat municipal estigui gestionada per la comunitat, com passa amb Can Batlló o l’Ateneu l’Harmonia a Barcelona. Això abans era concebut com una derrota, com va passar amb Torreblanca.

Què va passar amb Torreblanca?

– L’assemblea qui havia estat liderant el projecte no tenia relleu i amb el temps es va anar afluixant i es va acceptar aturar l’okupació a canvi que l’Ajuntament es comprometés a cedir la gestió a un Consell de joves o ens similar. Dins del moviment okupa es va considerar traïció, era inconcebible. Jo també ho vaig viure així.

Perquè el canvi de paradigma?

– Ara portem més anys practicant, ja no són propostes tant minoritàries i aïllades i ara els projectes comunitaris els concebem des de: Quines relacions volem construir? i ho extrapolem a més àmbits de les nostres vides: creem cooperatives i prenem decisions.

Com definiries el model?

– Podríem escriure un llibre d’això. Per mi un dels trets principals és la presa de decisions horitzontal, amb tot el que això implica: igual accés, mateixa informació i, sobretot, autoavaluació. Estem practicant, a l’escola no ens ensenyen a organitzar-nos així, no passa res, però tinguem actitud constant de revisió i millora. Per exemple, els guarnits de la Festa Major de la Vila de Gràcia que fan els veïns i veïnes. Té un retorn en les xarxes relacionals que es creen en fer-los, en el valor simbòlic que s’atorga a les festes gràcies als guarnits, en els ingressos que es fan a les barres dels veïns per finançar les despeses. En canvi, quan aquests guarnits, i les festes de Gràcia en general, es venen a turistes, és un espoli, es treu un benefici econòmic del que ha fet la comunitat sense retorna-li-ho.

L’ésser humà que coneixem, és capaç de crear aquests models?

– Crec que hem de ser conscients que no hi ha un món ideal on tot és perfecte i un món brut on res funciona. No, això implica dualisme i jerarquia. Possiblement, com que som humans la horitzontalitat absoluta és impossible perquè la biografia i aspiracions de cadascú ens porta a llocs diferents, i és des d’aquí que hem d’intentar empatitzar i ens hem de posar d’acord. I aquí comença allò bonic, el respecte i la negociació.

No tendiríem igualment a que quatre persones acabin decidint per totes?

– El sistema és imperfecte i aquí està la gràcia de l’autoavalució. No és tan greu que hi hagi aquestes dinàmiques, com que no es percebi que hi són. Cal prendre consciència de quines relacions tenim. L’assemblearisme no és bo per se, depèn de com l’utilitzis, però posa unes bones bases ja que deixa clar quin és el moment i lloc que es prenen les decisions, i a partir d’aquí practicar la horitzontalitat és molt més fàcil.

No tenim temps de participar.

– En tot cas, si volem construir una societat on siguem part de la presa de decisions, definir el lloc i el moment on es prendran aquestes decisions és imprescindible i iguala el qui ha de treballar més hores i el qui quasi no treballa, per exemple. O el qui té fills i el que no.

I alhora, comprendre els graus d’implicació de cadascú...

– La relació entre l’individu i el col·lectiu ha de ser dialògica, no els podem enfrontar. Cadascú té la seva biografia i en funció d’això es relaciona amb el col·lectiu. L’individu existeix en tant que es relaciona amb un col·lectiu, i el col·lectiu existeix en tant que està format per individualitats. Així que no podem enfrontar individu i col·lectiu.

Per què no s’han generalitzat aquests models d’organització social?

– No s’ha generalitzat a Europa. Hi ha quantitat d’altres models que estan invisibilitzats i que el sistema s’esforça a invisibilitzar. Però també et diria que està en expansió, cada vegada hi ha més massa crítica per la construcció d’alternatives, més cooperatives, més col·lectius, més entitats, i hem d’evitar que la mà ben visible de l’estat i el capital ho aturin.

No tendim al lucre de forma espontània?

– No! Això és el que ens volen fer creure. De forma espontània tendim a crear xarxes de solidaritat entre nosaltres. La cooperació surt a compte, per tant, espontàniament hi tendim! Fins i tot l’esquerra s’ha cregut el darwinisme social basat en la llei del més fort aplicat als moviments socials, i és mentida. La vida és diversitat i cooperació.

I a Sant Cugat, què en tenim de tot això?

– Tenim varis projectes. Com la cooperativa de consum La Civada o la cooperativa de treball La Temerària que porta el restaurant de Cal Temerari. Però el que jo destacaria és que des de fa més de 20 anys no n’hem deixat mai de tenir. L’okupació de Torreblanca a principis dels 2000 va ser un punt àlgid en aquest sentit però n’hi havia abans i n’hi ha encara ara.

I Dissidència Sònica?

– Dissidència va començar com un Sindicat de músics, però la contradicció va arribar aviat, perquè les reivindicacions laborals bàsiques no es poden traspassar al món de la cultura, no encaixen, perquè molt pocs músics poden dedicar-s’hi laboralment i perquè el món dels músics està vinculat a la vida, més enllà de la dedicació laboral o no. Fem música perquè ho necessitem per viure.

Així, quina és ara la vostra lluita?

– Vam virar cap a la cultura de base, és a dir, a generar un mínim comú musical per a tothom. Que et porti on et porti la teva trajectòria vital puguis incorporar la música de manera activa a la teva vida. Darrere d’això hi ha la defensa d’espais on programar i l’accés a la formació musical.

I fer de tècnics de tot el que es munta a Sant Cugat...

– Des de Dissidència pensem que no hem de ser els tècnics de tots els col·lectius, sinó que ells adquireixin equips petits, suficients per la majoria d’actes que organitzen, i, si cal, amb el nostre acompanyament aprenguin a usar-los i d’aquest ús generarem l’aprenentatge i necessitat per adquirir equips més grans… però hem començat la casa per la teulada en disposar de Dissidència per qualsevol tema vinculat al so, i no hi ha dreceres. Arribarem lluny si anem fent camí d’autogestió al ritme que toca.

Notícies relacionades