Pepe García: “Encara es discriminen els col·lectius que no responen als cànons imposats per l’església i alguns partits”

Fotos: Jordi Pascual

Paisatges del Delta de l’Ebre acompanyats de paisatges emocionals i de coneixements d’arts marcials. Los cerezos del samurái [Editorial Acen, 2020] és el darrer llibre del santcugatenc Pepe García, que entre la seva feina a l’Ajuntament i la tasca sindicat a CCOO troba moments per escriure novel·les. Aquesta darrera, la quarta, pretén fer una crítica a una societat atrapada en una moralitat vella.

Un català que viu a França però torna al Delta de l’Ebre, on recorda el seu amic el chino, que era aficionat a les pel·lícules d’arts marcials, i coneix una noia filla d’un català i una japonesa. Com t’ho has fet per barrejar tantes cultures sense cometre errors?

– Aprofito la meva trajectòria de 45 anys practicant karate i taitxí. Tenia ganes d’encaixar aquest món que visc com a filosofia en una novel·la. És un thriller amb romanticisme i crítica social.

Parles de moralitat. Què ens passa a nivell social?

– Encara hi ha religions i opcions polítiques que es creuen legitimades per dir-nos amb qui podem anar al llit, a qui hem d’estimar, què hem de fer... Al llibre critico aquesta moralitat kafkiana i antiga que sembla dels temps del dictador. Aquesta corrent fa que la democràcia no s’assenti com en altres països.

Ara ens hem adonat del que passava a les residències de gent gran. Que no sabíem que hi havia maltractament, abús i mala praxi? Ara ens adonem de la vulneració de drets de les persones LGTBI. Que no ho sabíem abans?! Tenim lleis però no sempre s’apliquen.

Les lluites normalment van tard perquè neixen com a reacció a un fet més o menys normalitzat.

– D’acord però cal aplicar la llei seguint la filosofia per la qual es va dissenyar. En l’àmbit de la discapacitat, que he treballat abastament, encara ens trobem demanant que no es margini i s’exclogui la gent. El llibre pretén fer una crítica a aquesta part de la societat que encara margina, que mira enrere...

Per què ara?

– Perquè al meu voltant encara hi ha un abús i discriminació cap a uns col·lectius de persones que no responen als cànons imposats per l’església i per alguns determinats partits polítics.

El llibre comença amb la tornada del protagonista al Delta de l’Ebre, on s’instal·la a un hostal d’una família que es dedica a fer vi. Al Delta hi ha més arròs que vi!

– M’agrada barrejar ficció i realitat. La família podria dedicar-se al cultiu de l’arròs però he volgut aprofitar l’aprenentatge de quan he sortit amb els amics a fer tasts de vins. És complex d’explicar i s’ha d’anar amb molta cura.

L’argument inicial és l’emigració d’una família que va haver de marxar per l’atur i la misèria. El noi deixa al poble tots els records de l’adolescència i ha de començar una nova vida i fer-se adult a França. En un moment de la seva vida rep una carta en què s’explica que la mort per ofegament d’un amic de l’adolescència potser no va ser un accident. Ell creu que li deu alguna cosa i per això torna, per intentar descobrir què va passar.

Es barregen records, anècdotes, vivències infantils... Vull transmetre aquesta mirada sobre la infància que tenim tothom, una mena de record càlid. Alhora, pretenc mostrar les pors i inseguretats que es prenen a la infància i que ens impedeixen dir que som diferents quan arribem a l’edat adulta.

Una barreja cultural, també.

– Volia aprofitar els meus coneixements d’arts marcials per donar-li una perspectiva més exòtica. Mostrar una família mig catalana i mig japonesa permet jugar amb què ha heretat de cadascuna de les part la filla. Hi introdueixo romanticisme i també la voluntat del protagonista de tornar a la seva terra. He pogut jugar amb el concepte del bushidō, el codi del guerrer samurai que encara segueixen les famílies més tradicionals. Aquesta mirada és indispensable per al desenllaç de la història.

Però també faig petites referències a altres coses. Per exemple, a la marxa verda dels anys 70 al Sàhara Occidental. Llavors ens vam endur les mans al cap i ara seguim maltractant aquell poble. També parlo del servei militar. Tot està introduït a través de records del protagonista, de vegades propis i de vegades de la família.

Hi ha un moment del llibre en què marxen a Osca.

– Al Monte Perdido, una zona on he anat molt a pintar, passejar... Volia encaixar-ho al llibre. Només pel nom ja genera intriga. Apareixen llocs coneguts i també de ficció.

Sembla que has gaudit molt col·locant els teus coneixements d’arts marcials a la novel·la.

– Moltíssim. No és el mateix fer-ho per a un assaig que només llegirà la gent interessada en aquest món que a una novel·la. Però no és fàcil, almenys si no tens els coneixements. Per això hi ha llibres que no m’acaben d’agradar, sembla tot molt forçat.

Ja l’han llegit companys teus d’arts marcials?

– Ho estan fent. El que veig és que la pràctica d’arts marcials s’ha centrat molt en la vessant física i s’ha perdut una part de la tradició. Quan mor un general d’un estil, el transmet un coronel... però va perdent-se. Així que les arts marcials esdevenen una competició. Al llibre intento parlar del que no es parla a la classe, que bàsicament se centra en la pràctica esportiva.

Com han canviat les arts marcials des que les practiques?

– Als anys 60 a Espanya només hi havia el judo i les disciplines associades. Als anys 70 les pel·lícules de kung-fu van començar a meravellar-nos i es van crear els primers clubs i gimnasos on practicar alguna cosa més que el judo. Recordo que a Sant Cugat en uns inicis érem una cinquantena de persones.

Vaig ser la primera persona d’Espanya amb una discapacitat que va aconseguir un cinturó negre. Llavors vaig demanar a la Federació Espanyola que canviés els estatuts perquè qualsevol persona amb discapacitat pogués gaudir d’una art marcial sense haver de ser competitiu, és a dir, que es pogués adaptar l’esport.

No era així abans?

– El primer que va arribar a Espanya era el karate coreà, que ara es coneix com a taekwondo. Inicialment no era tan comercial però hi va haver un boom als anys 80 que va obligar a fer una regulació que ha permès evitar fraus i abusos.

Com és practicar arts marcials tenint una discapacitat?

– Abans d’entrar a les arts marcials jugava a tennis taula. També havia participat a l’Organización Juvenil Española (OJE) en temps del franquisme. Els meus inicis esportius van ser aquests: nedar i fer altres esports als campaments de la OJE. Vaig practicar ciclisme, tennis taula i natació. Més tard vaig descobrir els esports de contacte, que m’apassionaven.

Com que ja tenia un bon nivell físic, no em va costar gaire. L’única cosa que no he pogut practicar a les arts marcials són els salts. I no passa res, ho deixo de banda. La resta ho podia adaptar tot. Per exemple, com que no puc llençar la cama amb musculatura, ho faig amb inèrcia. Avui dia segueixo entrenant.

La societat catalana és molt bona no-excloent les persones que tenim alguna discapacitat. S’ha demostrat que quan una persona amb discapacitat comença a practicar un esport, es desenvolupa físicament i emocional. També s’han fet passos en l’àmbit laboral. Tot això és gràcies a la democràcia i a l’estat de dret que alguns volen tirar per terra. Si no el defensem entre tots, els extremismes se’l menjaran i tornarem a un ahora mando yo. Potser la gent jove no n’és conscient.

Vols dir?

– No són conscients de l’esforç que va suposar aconseguir-ho. I ara aparquem els nostres avis a una residència, moltes vegades sense guardar-los respecte ni garantir-los els drets. Sembla que perdem la humanitat. L’altre dia jo mateix ho vaig sofrir: Em vaig caure al carrer i ningú em va ajudar. Després unes persones que eren al costat em van demanar disculpes tot dient que no s’havien apropat per la COVID-19. De debò cau algú i el primer que pensem és que ens podem infectar?!

Alhora, crec que ara no seria capaç de publicar la meva primera novel·la, Todas las noches oscuras [Editorial Seleer, 2013], on parlava de violacions, abusos i maltractes als sanatoris infantils franquistes.

Per què?

– És un llibre molt clar i dur sobre un col·lectiu amb molt poder, el clero. La gent que va viure allò se li ha quedat la por al cos. Publicar ara una cosa així és exposar-se a una denúncia.

Notícies relacionades