Mossèn Blai Blanquer: “Aquí ens barallem pels llaços grocs. Allà intenten que no se’ls empassi el mar”

Foto: Xavier Palahí

Si procurem retratar a Mossèn Blai Blanquer, hem de projectar 21 anys d’esforç i dedicació ininterromputs a l’emblemàtic conjunt del Monestir. Es jubila als 82 anys, enllestint una llarga trajectòria professional dedicada al servei d’aquells que el requerien. Tot i reconèixer ser indígena de Sabadell, en aquesta entrevista mostra tot el seu amor a Sant Cugat. Un poble que farà bé de recordar-lo pel seu treball amb Càritas, la restauració del Monestir, la promoció de la llar d’avis i la formació religiosa. En les següents línies ofereix respostes sinceres i cultivades personalment sobre què representa l’ofici d’un mossèn, alguns temes de controvèrsia social i valoracions sobre la societat d’avui en dia. Dues hores de conversa a l’ombra de l’església de Sant Fèlix, traduïdes en llenguatge escrit.

-- En quin moment de la seva vida va decidir encaminar-se cap a la professió de mossèn?

-- El pensament de si podria ser capellà, anava i venia des de ben petit, però com que tenia altres activitats i aficions quan em venia això al cap pensava “ho deixo córrer perquè hi ha coses més interessants”. A mi m’agradava molt la biologia, si hagués pogut triar, m’hauria dedicat a la biologia, segur. El meu pare ja em deia “tu hauries de ser metge”. També quan era petit anava en una companyia de teatre. Doncs quan un és jove té molts camps oberts. El de capellà era intermitent i es repetia dins meu en forma de “i si, i si, i si...” Llavors quan vaig acabar el batxillerat va ser quan havia de prendre una decisió. I a 17 o 18 anys que tenia, tots els dubtes es van multiplicar. Aquell estiu el vaig passar fatal, tenia por d’equivocar-me. Tots els camins que se’m presentaven no m’acabaven de convèncer. Però a última hora vaig fer una cosa sorprenent. De jovenet anava als escolapis, hi tenia amics i hi feia activitats, de manera que vaig pensar que si em feia escolapi, podria pertànyer dins d’una comunitat. Tenia la sensació que això em protegiria molt. Anar a una parròquia és com anar a la selva, una aventura molt arriscada.

-- I què el va motivar a fer el pas decisiu?

-- Una conversa que vaig tenir amb un mossèn que em va dir “home sí, fes-te capellà”. Vaig pensar que aquest era poc rigorós per dir-me allò sense conèixer-me massa, però que potser tenia raó. La qüestió és que en aquell moment estava fent vacances amb els meus pares i, armant-me de valor, els vaig dir: “Vull entrar al seminari”. Ells es van comportar amb una gran elegància. T’he de dir, però, que quan un comença un itinerari com aquest a 17 anys, després passa alts i baixos a causa de les crisis que tens quan estudies filosofia i se t’ensorra tot. Però tot això al final referma la teva decisió. Vaig passar d’escollir ser capellà a entendre la paraula de Jesús que diu “no sou vosaltres els que m’heu escollit, jo us he escollit”.

-- Què ha suposat per vostè exercir en el monestir de Sant Cugat?

-- Doncs bé (riu), a mi els bisbes no em fan mai massa cas però sempre m’escolten. Jo els vaig dir que ja era massa gran per anar a Sant Cugat, tenia 62 anys. Em va semblar que era una ciutat amb molta gent jove, molta canalla pels carrers i universitaris. Jo els vaig dir uns arguments que a mi em quadraven i al bisbe no: “Sóc massa gran, no tinc títols universitaris i tampoc tinc cotxe, a més de no saber idiomes”. Malgrat tot això, em va enviar a Sant Cugat l’any 1997. Per a mi això va representar un canvi respecte del que havia fet fins ara. Havia estat a Sant Celoni, al Seminari de la Conreria, a Rubí i després a Granollers.

-- I què va representar aquest canvi?

-- Tot canvi és com una malaltia. Vas a un lloc on no coneixes ningú i no en saps gran cosa. Era com començar un aprenentatge, “a veure què trobaràs, amb qui hauràs de col·laborar...”. Dins l’església hi havia molts grups cristians diferents. I el mateix passava amb la Parròquia, un lloc on tothom s’hi ha de trobar bé. Ho vaig comentar amb el cardenal i ell em va sentenciar: “És veritat que hi ha grups diferents i fins i tot oposats. Tu no et facis d’aquest grup o d’aquell altre perquè si et fas d’uns, llavors no et faràs dels altres, tu homologa”. En definitiva, obrir la porta a tothom sense preguntar d’on vénen.

Sant Cugat tenia fama de ser una ciutat benestant, de classe mitjana-bé. Més bé que mitjana... Aleshores la frase que corria, que a mi em va sorprendre, era que “a Sant Cugat no hi ha pobres”. Jo no ho vaig creure perquè no ho semblava. Una ciutat que creix en volum també creix en problemes. La directora de Càritas de Barcelona d’aleshores em va dir “hem fet moltes coses a Granollers, ara ho hem de fer a Sant Cugat” i em va enviar la primera assistenta social per organitzar Càritas. Al cap de poc va començar la immigració. Càritas va créixer i vaig conèixer persones de tots els colors que van col·laborar molt entre tots. Gràcies a això es poden atendre, dignament, a moltes persones. Ara ja no vénen immigrants, però tenim 250 famílies que vénen a buscar menjar. Per a mi això ha estat una experiència molt important. També s’havia d’atendre el dia a dia, procurar que les activitats religioses tinguessin continuïtat, la catequesi es pogués dur a terme. En tot això hi ha col·laborat moltíssimes persones a les quals hi estic molt agraït. Per altra banda, també hi ha l’aspecte físic del Monestir. Jo me’l vaig mirar amb molt afecte i respecte. I això també era una càrrega molt important. Una peça com aquesta és difícil de gestionar.

-- Durant aquests 21 anys de dedicació al monestir com era el seu dia a dia?

-- El dia a dia d’un capellà en una parròquia com aquesta és una mica incert. Com que tens el telèfon, ara Internet i a més a més la porta, no tens un ritme fix com el que entra a treballar a una hora i marxa a una altra. Allà el ritme va a remolc de la realitat que se’t presenta. Jo ordinàriament, els dies entre setmana, deia la missa al matí. Ara bé, hi havia dies de molta activitat amb enterraments o casaments així com la preparació de les coses. Jo cada setmana feia una carta d’amor a la Parròquia. Que la llegís qui volgués. Però com a mínim fer saber què havia passat la setmana anterior o què estava succeint al món que s’hagués de fer conèixer. Després el TOT em va demanar que els escrivís un articulet cada setmana on procurava presentar temes que no eren directament confessionals i fossin útils per aquells que no són creients. Escriure ha volgut dir llegir hores i hores, especialment nocturnes. Per un altre costat hi havia les diferents activitats dels grups, que això suposava reunions, tant de la catequesi, Càritas, l’escola parroquial o la llar d’avis. Jo tampoc sóc comptable, però entre tots havíem d’aportar dades per prendre segons quines decisions com la rehabilitació de la casa abacial, per exemple, allà notaves que hi havia coses que queien. Durant aquests anys hem fet milers de reunions.

-- Se l’ha fet seu el Monestir?

-- Meu no. Jo en tot cas l’he estimat però no me l’he fet meu. Jo quan agafo el tren, passo de llarg de l’estació de Sant Cugat però no la passo per alt. Hi ha una relació humana que no es pot trencar. Jo encara parlo amb gent de Granollers, Sant Celoni o Rubí. Fa anys que no hi sóc però els vincles es mantenen. Escolta’m el que et diré: si t’estimes una cosa, hi patiràs. Estimar no és romàntic perquè et farà patir.

-- Els santcugatencs s’estimen el Monestir o ja l’han etiquetat com a simple atracció turística?

-- No té gaire turisme, pel que es mereix. Això d’entrada. Barcelona i els seus voltants haurien de ser conscients que tenen una joia que desconeixen. No té l’estima que hauria de tenir com a peça turística important de Catalunya. Pel que fa a la gent de Sant Cugat, hi ha hagut un canvi entre generacions. Els que hi han viscut sempre, se l’han familiaritzat i l’estimen perquè és una cosa seva. Aquesta generació de gent gran ha disminuït molt perquè molts dels de sempre ja no hi són. Pensa que la gent gran jubilada que hi havia quan jo vaig arribar es barallava per fer guàrdies per vigilar el monestir: “del matí me’n cuidaré jo, de la tarda jo!”. Els que es volien casar es disputaven el dia i hora del seu casament. Cap a l’any 2000 es van fer 200 casaments al Monestir. Recordo que el primer dia que obria el calendari de l’any que ve, a les 8 del matí ja hi havia gent fent cua per reservar el seu dia, imagina’t com anava! Això ara ha desaparegut... Els del poble que es casen fora i trobar gent que vulgui vigilar el Monestir és difícil. També, a part de la qüestió religiosa, s’hauria de recuperar el valor i significat històric del lloc. Per exemple, si tu vas a l’Escorial no hi trobaràs una fira o una festa major davant. A Sant Cugat, amb això, encara som una mica de pagès: “Davant del monestir s’ha de fer tot”. Com que tot? Tot allò que estigui d’acord amb el nivell de qualitat de l’espai. S’ha banalitzat una mica. Jo crec que havent-hi lloc per tot com hi ha a Sant Cugat, també hi ha d’haver un lloc de repòs i de silenci. Cosa que no s’ha fet. Quan estava a Rubí el primer Nadal que vaig poder vam fer missa a la plaça. Per mi aquella va ser una de les misses més maques de la meva vida.

-- Està en crisi la religió cristiana, hi ha una manca de fe?

-- I tant, i tant... Et diria que el concepte és més ample encara. Hi ha una crisi cultural important, una crisi filosòfica. De pensament líquid, que diuen alguns. El trobar bé que res tingui sentit. El no preocupar-se del perquè de les coses. És a dir, avui en dia hi ha molta informació. Però és feble. Ara saps una cosa però demà hi ha una altra notícia, no hi ha síntesi de la informació. Com disposem les coses que sabem? Una església no és una pila de pedres. Hi ha moltes pedres però s’han de distribuir i posar per donar-li sentit. Amb la informació hem de fer el mateix. Vivim l’immediat, “això em va bé, doncs ja és bo”. No ens preguntem si és bo per tothom. En llocs benestants vivim amb el que necessitem i no ens preguntem res. Això és una crisi cultural. Som molt pràctics i busquem solucions a tot per passar-ho bé. Si algú et diu “la vida és una altra cosa” li responem “què s’ha cregut vostè, jo el que vull és passar-ho bé”. Ahir al vespre, casualment, vaig veure un programa a TV3 sobre Open Arms, aquest vaixell que salva persones de morir ofegades al mar. Alguns testimonis del documental deien “quan estàs amb relació amb aquestes activitats mires la vida d’una altra manera”. Aquí ens barallarem pels llaços grocs. Molt bé. Allà intenten que no se’ls empassi el mar. Compara, eh? Aquí picabaralles entre els juristes i allà una guerra que els aixafa a tots sense ningú que els protegeixi. Per tant, mirar-se la vida des de l’angle que a tu et va bé és un error que captiva. Però no és nou, a la història ha passat moltes vegades. Preguntar-se les coses pot ser incòmode, però és indispensable. En la fe cristiana no es troba una resposta tècnica a tots els mals del món, en tot cas una aproximació al perquè últim de moltes coses. A més, ajuda a entendre la vida no com unes vacances sinó com una responsabilitat. Et mostra què pots fer per un món més just, més fratern. Perquè l’amor sigui amor. Retornant al programa d’ahir, un d’ells deia “no ho resoldré, però m’he de moure”. Això ja ho deia la Mare Teresa de Calcuta: “Jo sé que no arreglaré el món perquè sóc una gota d’aigua enmig d’un mar immens. Però si no hi poso aquesta gota d’aigua, hi faltarà”. Llavors quan un té tota una vida al endavant pot dir “vaig a passar-m’ho bé”, és una opció possible i molt freqüent, o bé “tinc una vida per donar, què puc fer amb la meva gota d’aigua per aquest món?” És l’opció cristiana que fa Jesús. Només va viure 33 anys, una gota d’aigua, i va estar fent el bé fins a l’extrem. L’enemic d’estimar és l’egoisme. Hi ha una crisi de fe? Segur.

-- A què creu que és degut això?

-- Actualment les pressions socials i mediàtiques són molt fortes i estan dominades pel capital. El mercat què busca? Guanyar i acumular diners sense importar que hi hagi gent que es mor de gana. I això, es vulgui o no, ens influeix a tots. Reaccionar contra això costa, és més fàcil deixar-se endur. Sempre ha estat difícil ser jove, però ara més que mai, se t’ofereixen mil coses a l’abast de la mà i et fan no preguntar res. Només hi ha el “vull, vull”. També són menys lliures ara. “Ja no tenim en Franco”, és veritat. Però estan molt condicionats per les pressions subtils de l’ambient. “No vas a la discoteca tu? Ah no hi vas?” “Doncs hi vaig”. Es crea un ambient opressiu perquè un tendeix a no voler ser diferent, un estrany. Només des de la llibertat es pot dir no. La tendència a l’egoisme està per tot arreu.

-- Què hi pot fer l’església?

-- Què hi pots fer tu i què hi puc fer jo. L’església som tots.

-- I com a institució?

-- La institució no és el Papa de Roma, ni és el bisbe ni el rector de la parròquia. La institució és la comunitat cristiana. Imagina’t un Papa santíssim, que fes miracles i tot. Però que tingués al costat uns bisbes i unes comunitats cristianes que es dediquessin a viure bé. De què serviria? De res. La renovació de l’església no és maquillar. Cada cristià, si viu intensament la seva fe cristiana, està col·laborant a la sinceritat. En el segle XIII, en plena edat mitjana, ja saps com anaven les coses, manava qui manava. El Papa era un senyor feudal com una casa i l’abat d’un monestir també. I surt Sant Francesc d’Assís, es desprèn de tot això i viu l’evangeli. Amb alegria, senzillesa i pobresa. Sense estar en l’estructura religiosa que dominava en aquell moment. El Papa d’aleshores li va aprovar la seva manera de predicar. Sant Francesc pot resultar conegut però hi ha algú que sàpiga el nom d’aquest Papa? Era Innocenci III, però ningú ho sap. És així, per tant, com es canvien les coses. Una gota d’aigua. És així com es canvien els mars.

-- Què en pensa sobre l’afirmació “a Taizé es resa molt però s’actua poc”?

-- A Taizé no hi he estat però conec gent que hi ha estat molt. És un centre d’espiritualitat on van a resar persones de diferents sectors cristians, no només catòlics. Si aquesta pregària és sincera i has estat amb sintonia amb l’evangeli després estimaràs al pròxim quan estiguis a casa teva. Amb els teus familiars, amics o veïns. Si no és així, t’hauràs estat contemplant a tu mateix. Hi ha gent que davant d’una oració diu “que és maca, què bonic”. Doncs bé i què? Estàs pregant o estàs escoltant un concert? Unir la pregària amb l’acció és indispensable. Per això les comunitats cristianes no són solament els capellans. Per exemple, jo estic molt content que a Sant Cugat hi hagi molta gent que va a missa i fa pregàries i a l’hora ha muntat tota l’estructura de Càritas, que déu-n’hi-do. És una resposta intel·ligent i organitzada perquè és això el que tocava. Si només haguessin vingut a pregar i no haguessin fet això com a conjunt de comunitat aniríem malament. L’església ha de ser les dues coses. Els que van al menjador social no hi van només a menjar. Hi ha unes persones que estan amb ells quan arriben per compartir una estona junts, parlar amb ells, llegir el diari... Perquè els que passen gana no viuen només del menjar del plat, també necessiten que algú els digui el seu nom. Necessiten sentir-se estimats.

-- Ara que vostè comenta Càritas, com és que de les tasques socials se n’han d’encarregar ells o altres ONGs i no l’administració pública?

-- Perquè hi ha una injustícia social establerta que no arriba a donar resposta a les necessitats reals. En teoria els que recullen impostos els han de recollir tan bé que tota la societat estigui organitzada i no faci falta la caritat, amén. Però és clar, si això no és així, què fas? Càritas no pretén fer la competència a l’Ajuntament, el que pretén és fer el que aquest no fa.

-- Tapar un buit?

-- O el que l’Ajuntament no pot, és complicat. Sant Cugat és un dels pocs llocs on hi ha una col·laboració de l’Ajuntament amb l’obra de Càritas. Per exemple, els paga el lloguer de l’espai on hi ha el menjador. Per tant, hi ha una bona relació. I existeix una comunicació entre els dos per trobar solucions a problemes. L’Ajuntament podria fer més? Seguir que sí. Això és qüestió de pressupostos. Jo no sé si ho fan bé o malament, el que sé és que hi ha gent necessitada que diu “a mi no m’atén ningú”. Però és clar, l’Ajuntament se’n renta les mans i pensen “ja ho farà Càritas”.

-- Estem tot just a la fi de les vacances d’estiu. Molts catalans i catalanes han gaudit dels plaers del mar Mediterrani tot i ser conscients que milers de persones hi moren ofegades cada any. Catalunya no és terra d’acollida i ajudar a solucionar la crisi dels refugiats no és present en la política catalana. Què ho fa que posem per davant la nostra comoditat a la vida de tantes persones?

-- És un problema estructural de la nostra comunitat. Òscar Camps, fundador d’Open Arms, ha estat un pioner d’una bona reacció. Ja que no ho fa l’Estat, doncs ho fa ell. Aquest senyor ha tingut la generositat de fer una tasca tan arriscada, que després li ha portat tants problemes. Però fixa’t que ha estat una reacció que ha sortit de baix. La història no s’arregla, només, amb canvis estructurals. Quan es canvia de debò és quan hi ha un canvi des de baix. Això hi dic jo sense ser marxista, eh? (riu) Si hi hagués més gent que tingués més sensibilitat, els polítics per força actuarien. Però el món té plantejades qüestions que no són del tot clares. Mira, si fóssim justos, aquí menjaríem poc. Més de la meitat del món passa fam. Una tercera part ens mengem el que no tenen les altres dues. I a mi hi ha un fenomen que cada cop em preocupa més: la vigència del mal al món. Quan veus aquestes guerres persistents, tot això del Daesh i a l’Àfrica... Quan veus això i t’expliquen els relats... Com pot ser que l’home acabin sent tan bèstia? Això no ho fan ni els animals...

-- I doncs, senyor mossèn, on és Déu en tot això?

-- Aquesta mateixa pregunta la va fer una nena al Papa Francesc en un dels seus viatges. El Papa li va contestar el que et contesto jo ara, va dir: “Em fas una pregunta que no te la puc contestar”. Jo quan me la faig vaig a mirar la creu. És l’única resposta que jo trobo, no me la ressol, però m’ho fa veure d’una altra manera. És a dir, si Déu fos un mag per resoldre tots aquests problemes, Jesús Crist no hagués mort a la creu. La humanitat està tan espatllada, això a vegades ho neguem, que per encaminar la solució només hi ha una força: l’amor. L’amor en majúscules. És el que ens ve a transmetre Jesús a la creu. Estimar fins a l’extrem, fins a donar la vida, i veure que fins i tot la mort obre una porta a la vida. Aquí entrem en el camp directe de la fe cristiana. Estimar no és romanticisme, sinó que és servir. Una dinàmica que té una visualització a la Terra en gestos concrets i que obre la porta a un altre amor: el de la fe. Déu ens estima com a pare. Com pot un pare permetre tot això?

-- Ho podria evitar?

-- Ho podria evitar si hagués desposseït l’home de la seva llibertat i la seva dignitat. Si fóssim tots uns autòmats i hi hagués una força superior que a tu i a mi ens privés de llibertat. Aquest misteri, aquesta crisi la té tothom que pensa. N’hi ha que no reflexionen i només pensen. “Déu existeix i ja ho arreglarà”. Perdoni, Déu existeix i no ho arreglarà. En tot cas t’arregla a tu perquè tu arreglis el que pugis i hi ha coses que no les arreglaràs. El clam de Jesús a la creu que de vegades s’oblida és molt dur però s’ha d’assimilar. Ell, fill de Déu, a la creu fa una pregària que diu “Déu meu, per què m’has abandonat?”. No li diu pare. El moment de la gran prova, de la seva mort, se sent abandonat. Aquesta crisi no es pot esquivar.

-- La societat ha anat evolucionant al llarg dels anys...

-- Per bé i per mal, sí...

-- Creu que l’església ha sabut evolucionar en paral·lel a la societat?

-- A veure, els paràmetres de la societat evolucionen, et deia, per bé i per mal. Recorda que una de les grans evolucions de modernització va ser, per exemple, la tècnica que Hitler va usar per eliminar els jueus. La societat ha evolucionat molt tècnicament. Ha evolucionat de la mateixa moralment? Hi ha un autor alemany que diu que “la tècnica sense moral és molt perillosa, perquè tant pot construir una màquina per rentar els plats com la bomba atòmica”. La societat actual ha evolucionat molt la tècnica i alhora molt poc el sentit humanitzador de la tècnica. Podem anar a investigar el Sol, que està molt bé, però no podem rescatar del mar a qui s’ofega. A l’església no li pertoca fer evolucionar la tècnica, però la seva modernització no pot ser acordar els seus passos als gustos de la societat, que són ambigus, sinó acordar-los a l’evangeli de Jesús que és el que dona sentit a la vida sigui a l’època que sigui. L’església ha de ser experta en humanitat, no en tècnica. Ha d’ajudar a humanitzar el seu entorn i prioritzar l’amor i la justícia. Això és evangeli pur i s’ha de procurar fer en cada generació.

-- I què vol dir modernitzar l’església?

-- Per molta gent vol dir que els capellans es casin o que el Papa es vengui el Vaticà. Això són ximpleries... És a dir, són coses superficials. La llei només és una: estimar. El món en què vivim pot semblar romanticisme però no ho és perquè la gent que estima de debò es mobilitza. Jo, per exemple, quan veig els d’Open Arms penso: “Aquests no sé si són cristians però estan obrant l’evangeli”. És el bon samarità. No els pregunten “i vostè d’on ve? Depèn d’on vingui no el trec de l’aigua”.

-- Quina cabuda tenen les persones gais i lesbianes dins l’església?

-- Cabuda dins l’església... A veure, jo parteixo de la base que tots els homes i dones del món, siguin del color, la salut o la consciència que tinguin són fills de Déu. Per tant, tots formen part de l’església? Si creuen en Jesús Crist per descomptat. Si a més intenten viure l’evangeli, efectivament. He tingut l’ocasió de parlar amb persones que estan en situacions d’aquestes, alguns són amics meus, i jo no he posat a l’eix de la seva vida la seva sexualitat. Perquè en una persona hi ha moltes més coses. Per tant hi ha maneres de ser i sensibilitats diferents. Un pot tenir una sensibilitat que l’inclini al que vulgui. Un, potser, no ho ha ni provocat ni volgut, s’ho ha trobat. Com ho gestiona? Un homosexual com gestiona la seva sexualitat? El problema és pensar-se que això es pot gestionar com es vulgui. Un heterosexual un dia pot veure la veïna de sobre i dir “ostres tu, m’agrada”. Què fas? Com ho gestiones? Si en comptes de ser la veïna fos el veí, et diria el mateix. L’evangeli proposa estimar i no servir-se dels altres. Intentes fer això, siguis com siguis? Ara, si un té aquesta inclinació, la que sigui, diu “tothom ha de ser com jo”. Perdona? Per tant no és important com has de ser sinó com ho gestiones. Cadascú és com és. Un pot ser una persona enamoradissa i que sigui heterosexual i hagi de vigilar de no molestar a ningú. Perquè hi ha gent que és propensa a una relació amb el primer que troben per satisfer-se. Tothom ha de gestionar la seva manera de ser. Dit així, hi ha gent que ho troba insuficient perquè volen que diguis que està bé ser heterosexual o homosexual. La vida és complexa i jo no puc dir que tots els que siguin d’aquesta tendència o d’aquesta altra siguin responsables dels seus propis sentiments. Jo què sé. He llegit al diari la notícia d’un nen que amb nou anys se suïcida perquè va dir en els seus companys “jo sóc homosexual” i li van fer broma. Fins i tot els nens de nou anys en parlen d’aquest tema. És normal això? Gestionar bé la sexualitat amb l’homosexual i l’heterosexual vol un esforç. Hi ha parelles que es casen per diners o perquè un s’aprofita de l’altre. El tema és complex, no es pot beneir i condemnar. Hi ha un ideal que és viure estimant. Cadascú com sigui. Però és clar, exercir la unió conjugal entre homosexuals em pregunto: “Això és gestionar bé les seves energies? És realment amor?” Em quedo amb interrogant. Amb el mateix interrogant que amb aquells matrimonis pansits que sí, han tingut 5 fills però després resulta que no es preocupen l’un de l’altre. Això és amor?

-- I les dones quin encaix han de tenir?

-- Jo penso que el paper de la dona dins l’església, i això t’ho puc dir per experiència, és primordial. Primordial. Ho és al començament: Maria és la mare de Jesús, això no es pot oblidar. Ho és en el moment de la seva resurrecció: la primera a qui s’apareix Jesús és Maria Magdalena. Dins l’àmbit bíblic la dona té un paper clau.

-- Durant la crucifixió de Jesús hi trobem 3 dones i un home que l’acompanyen...

-- Exacte. Tres a un, eh, ho veus. Per tant, dins l’evangeli la dona té un paper molt important. Per què Jesús parla amb una dona quan en aquell temps només parlaven amb dones amb el mal sentit i els apòstols fins i tot s’estranyen que ell parli amb una samaritana? Perquè ell tracta a tothom per igual. Les societats d’ara tenen la seva cultura, hi ha hagut i encara hi ha moltes cultures on deixen la dona en un segon terme. I això ha pesat molt en la història i en l’organització de l’església. De fet, en les esglésies ha passat una cosa semblant a les masies. Quan una masia anava bé és perquè hi havia una dona que valia perquè l’home se n’anava a llaurar. Però qui portava la casa era la dona. I això t’ho puc dir perquè he tingut l’ocasió d’estar en diversos llocs i allà on hi ha dones que valen, la parròquia funciona. Si no, sigui quin sigui el rector la parròquia, no funciona. El paper real i l’eficàcia real de la dona dins l’església és de primer ordre. Llavors pel que fa a càrrecs de responsabilitat. Encara ara dones que dirigeixin una empresa n’hi ha poques. S’ha hagut de fer aquesta llei de paritat perquè tots els camps estan desnivellats. I dins de l’església també? Sí, també n’hi ha, encara. No n’hi haurà? Espero que no. Pel que fa a capellans i bisbes... Jo amb això no m’hi fico perquè és un tema polèmic. Tots els teòlegs estan barallats i ja es barallaran. La realitat és que la dona de fet està sostenint bona part del que és la vida a l’església. Ho puc dir de tots els llocs on he estat. Llavors, Joan Pau II, quan els teòlegs es van posar a discutir tot això, va dir que del fet que fossin o no capellans ell tenia “una objecció de consciència” i que aquest tema no el volia parlar més. Deia que Jesús va donar grans papers a la dona però aquest no. Ell no se sentia autoritzat per fer-ho. Però tenir poder no s’ha de negar a ningú. Jo crec que l’església hauria de reconèixer més la importància de la dona, que ja es veu.

-- El Papa Francesc va arribar amb un discurs, si més no, trencador respecte al que hi havia hagut anteriorment al Vaticà. Quina valoració en fa d’ell?

-- Ha estat una sort. Et diré una cosa, quan va morir Joan Pau II vaig escriure al full de la Parròquia que el proper Papa s’havia d’anomenar Francesc. Jo vaig dir “necessitem un home que porti el carisma de Sant Francesc. La senzillesa, l’amor als pobres...” Jo no en tenia ni idea i l’endemà... Oh! Es diu Francesc! Vaig estar content (riu). Té un paper difícil perquè ell, si t’hi fixes bé, amb els seus encerts i defectes com tothom, té la determinació de tornar a l’evangeli. Fa uns discursos de molta valentia. De l’ofici eclesiàstic n’ha dit tots els mals del món. Tothom li deia que no anés a l’Àfrica i ell deia “jo vull anar a l’Àfrica, jo vull anar a la mesquita...” “Que no hi vagis! Serà un objectiu dels del Daesh”, li deien. I hi va anar. També ha assolit uns acords amb els ortodoxos que per mi és clau també. D’ara endavant, els que s’hagin batejat a l’església copta no s’hauran de tornar a batejar per ser catòlics i viceversa. Ha fet passos molt importants. O quan va anar a Lampedusa i va dir “no puc dir altra cosa: vergonya!” No li ha fet cas ningú però és un posicionament molt clar. Molts sectors el tenen una mica així perquè el veuen molt llençat. Ell el que vol és que l’evangeli estigui per damunt de tot. Però segur que pateix molt per alguns que són contraris a qualsevol renovació. Els poders econòmics no estaran amb ell. A més té una altra cosa que a mi m’agrada molt i és que quan ell parla se l’entén (riu)! Li agraeixo molt perquè hi ha hagut Papes que quan feien un escrit costava molt d’entendre. Ell és argentí i en aquest sentit és més simpàtic. Crec que ha estat una benedicció per l’església.

-- Passem a la darrera pregunta, a què es dedica un mossèn quan es jubila?

-- Mira, la primera cosa és evitar el desconcert. Aclimatar-se emocionalment a una nova situació. Això no és fàcil. Quanta corda em pot quedar a mi de vida? No ho sabem però la que quedi voldria que fos útil i que no destorbés a ningú, sense fer nosa. Què faig jo aquests dies? Vaig suplint allà on em necessiten. “Que pots venir a la missa d’aquest vespre a la Trinitat?” Doncs hi vaig. Anar fent serveis. No sé on m’establiré. Ara estic a casa del meu germà on em tracten de meravella. Encara tinc totes les coses empaquetades a Sant Cugat. És un moment de viure una situació nova, amb certa pobresa, de dependre dels altres i no tenir un horitzó precís. Estàs acostumat a uns àmbits i a una manera de fer. Ara m’he de familiaritzar amb aquest ambient d’aquí on no conec gairebé a ningú. Tot i que aquí he trobat companys meus de quan anava a escola! Però és clar, tots són vellets (riu). Puc fer poques coses però vull ser útil. Mirar què puc fer i acceptar la condició que em toca. Jo quan estava a la taula de quiròfan pensava “mira, ara ja no em preocupa res...” (riu), sí que em preocupava però tantes coses que de vegades et capfiquen i ara guaita... No tinc res definit. A mi el bisbe em va dir que si encara em trobo bé puc fer coses i anar ajudant, però encara no sé com. Quan un és capellà, és capellà fins que es mor.

-- Podem parlar de jubilació llavors?

-- És una jubilació de responsabilitats. Si em diuen d’ajudar a una missa doncs ho faré, però no seré responsable. A Sant Cugat tenir la responsabilitat de tot ja era massa per mi. Aquest últim temps havia de fer uns esforços i ja no donava per més. Mira a 75 anys el capellà presenta una carta al bisbe i li diu “senyor, tinc 75 anys”. I el bisbe em va dir: “Allarguen un parell més que encara pots fer coses, home”. Dos, tres, quatre, cinc, sis, set... Ara sí que ja prou. Però no et jubiles de capellà, sinó de les responsabilitats pastorals. Intentant fer sempre allò que pots fer per poc que sigui.

Notícies relacionades