Mireia Redondo: “Seria més interessant que la sang de la senyera fos sang menstrual”

Fotos: Jordi Pascual

És bugadera i dona, amb tots els ingredients per ser activista del feminisme de classe. I el “de classe” no és un afegit només per mostrar la seva condició social sinó que és el cognom necessari que al seu parer ha de tenir el feminisme per no descafeïnar el concepte. Mireia Redondo ha visitat Sant Cugat de la mà de Cal Temerari per presentar el seu llibre Tal com raja. Reflexions anarcofeministes (Descontrol, 2018) i, de passada, sacsejar les estructures mentals dels assistents a la xerrada. Perquè, segons explica, les arrels del patriarcat tenen molts anys, tants que els mites i llegendes identitaris que avui dia encara ens identifiquen col·lectivament com a poble basen el seu relat en la destrucció de símbols d’antigues deesses de la feminitat.

Quants pobles tenen al seu cavaller, guerrer o príncep que salva la princesa d’éssers que en la mitologia grega, romana o d’altres representaven la feminitat? Fins i tot no representant-la, quantes d’aquestes històries deixen la dona sense capacitat de decisió ni veu davant un home valent que accepta el repte del pare de la donzella? És el nostre Sant Jordi però també ho és la senyera amb aquella llegenda d’un Guifré el Pilós ferit passant els quatre dits ensangonats per l’escut per dibuixar les quatre barres. La guerra i la masculinitat, de nou, al centre del que som. “Seria molt més interessant que la sang de la senyera fos sang menstrual”, diu amb ànim provocador. Fins i tot les roses vermelles per Sant Jordi les veu amb una mirada de gènere, no només per ser originàriament regalades a dones sinó també per ser regalades a dones nobles i no a les del poble, barrejant patriarcat i classisme des d’abans que cap pensador parlés de classes socials i gènere.

Fins i tot l’origen de la commemoració del 8 de març és un mite que beneficia el patriarcat. Perquè, diu, és cert que hi va haver un incendi a una fàbrica tèxtil amb dones organitzades, on van morir moltes d’elles i el patró va acabar sense pagar cap culpa. Evidentment, això va generar revol social. Però l’origen del dia de la dona treballadora és d’abans i amb un paper molt més actiu de les dones que morir cremades. Es remunta a l’Europa de finals del segle XIX i principis del XX amb mobilitzacions feministes i la reivindicació d’un dia de la dona sense data fixa. L’alçament de les dones bolxevics a Pretograd un 23 de febrer en el calendari rus (8 de març en l’europeu), d’on van néixer els primers soviets, és el verdader origen del 8 de març. “No recordant això, oblidem el paper protagonista de les dones en la història”, lamenta.

Però els pensadors marxistes i anarquistes d’aquells temps ni molt menys eren feministes. En el millor dels casos, entenien la dona com un assalariat més, sense reconèixer-li la càrrega de les tasques de cura. En el pitjor, fins i tot animaven que les dones tornessin a la llar. És el cas, i ho diu en autocrítica als orígens de l’anarquisme que ella defensa, de Proudhon. Però no és l’únic referent anarquista que posa en dubte: “Senyor Bakunin, el poder patriarcal també corromp o només ho fa l’econòmic?” Per a ella, oblidar el treball domèstic, com van fer pensadors marxistes i anarquistes al segle passat, és fer una anàlisi parcial de la realitat. A les esquerres, per tant, el masclisme també hi va ser ben present, com es va veure en plena Guerra Civil en la crítica a les dones que anaven al front per suposadament distreure els soldats. Eren vistes com atractius sexuals que, si es quedaven a les ciutats, treien la feina a les fàbriques als seus legítims propietaris que lluitaven al front, explica.

Quan es parla dels avenços de les dones en aquelles èpoques difícils, tampoc se’n lliura la crítica. Redondo explica que les sufragistes de la primera meitat del segle XX eren, sobretot, de classes benestants i moltes d’elles fomentaven el vot femení com una forma d’evitar la mobilització de les dones treballadores que sempre anava lligada d’un component d’alliberament de classe. Per això, diu, li agraden molt més les experiències de l’AIT, la CNT i Mujeres Libres com a procés d’acció que superava amb escreix la creació discursiva i demostrava que l’autodefensa feminista també pot ser col·lectiva, com creu que ho serà la vaga del 8 de març. Però la diferència de classe no es queda al segle XX: “Puc entendre que una dona explotadora rebi agressions per ser dona però no tinc motiu per treballar amb ella ni en ecologia ni en feminisme”. Alhora, aposta per l’autogestió i l’autodefensa davant els canvis limitats que puguin venir des de les administracions.

El masclisme actual, des de la perspectiva anarcofeminista plantejada per Redondo, no només troba lligams amb l’opressió de classe sinó que també en el racisme. Això permet que grups d’arrel xenòfoba puguin dir que les dones “d’aquí” són més lliures que les “d’allà” –encara que potser totes són nascudes i/o conviuen al mateix lloc– perquè les primeres no porten vel. Davant això, considera que no s’ha de fer el joc al feixisme, s’ha de donar veu a les dones per conèixer què consideren opressions i demana que el feminisme blanc es negui sempre a creure’s superior. El racisme sociològic és un altre repte de les opressions del nostre context social.

Tot això i més, com un tast del seu llibre, ha explicat Redondo en la visita a Sant Cugat, un acte que ha acabat amb un debat obert i a tenir present: Quan el moviment feminista utilitza expressions com “camp de naps” i “no som amigues, ens mengem el cony” o fa servir el símbol d’un triangle fet amb les mans com a paral·lelisme amb la vagina està sent cisexista, és a dir, està no reconeixent o invisibilitzant la lluita de les persones trans? Criticar-li això al feminisme és negar-li la construcció política que ha aconseguit durant segles? Al final, no és l’home cisgènere i heterosexual en genèric el que acaba exercint l’opressió contra la resta d’orientacions sexuals i identitats de gènere, entre les quals hi ha les dones cisgènere? Si és així, la lluita feminista no és gairebé igual que la del col·lectiu LGTBI? Això, en tot cas, s’haurà de tractar un altre dia.

Notícies relacionades