Més que una lectura per recordar a Havel

Foto: Lluís Llebot

Dimarts, 4 de juliol. Parc Ramon Barnils

Sobta que Václav Havel, un home de lletres, poeta i dramaturg còmic comandés un país durant vint anys. El cert és que, tot i ésser escriptor, va tenir una postura activa en política. Va oposar-se a la invasió de les tropes soviètiques durant la Primavera de Praga l'any 68. Empresonat per defensar els Drets Humans, va ser un dels fundadors del moviment social Carta 77 i líder del grup opositor Fòrum Cívic l'any 89. A la caiguda del règim comunista, fou escollit president de la llavors Txecoslovàquia, que posteriorment formarien dues repúbliques, la Txeca i Eslovàquia. Va seguir sent president de Txèquia fins l'any 2003. Vint anys de president en què va deixar d'escriure. Va tornar a les lletres un curt temps fins a la seva mort el 2011. És en aquest període que escriu La retirada.

La retirada és una barreja de trama política i vodevil, on l'autor aconsella que es faci de manera sòbria i seriosa. Els personatges són els que corresponen a un esperpent: patriarca en ocàs, el pretendent ambiciós, la mare casolana, el servent fidel... Afegeix una denúncia sobre la destrossa ecològica, la premsa groga i la intromissió familiar en afers polítics. Tot plegat amb tocs d'aquell teatre de l'absurd que tan li agradava a Havel. Sembla el seu testament polític.

Personalment l'hauria fet interpretar en un escenari i sense paper a la mà. També hauria evitat la duplicitat de personatges en un mateix actor. Això, juntament amb el lloc -havia dificultat de visió- i la durada excessiva de la peça, feia que, en alguns moments, la trama caigués en el tedi.

Sort de la mà de la Dolors Vilarasau. Va saber introduir falques inesperades que la feien divertida. Com la veu en off que interrompia els actors i els aconsellava el to de la interpretació. Tot plegat, al més pur estil de La Cubana. Va ser llegida al Lliure de Gràcia amb Jordi Boixaderas de co-director amb la Dolors.

Els actors feien tan viva la lectura, interpretaven tant arropats per l’escultura de Gandhi del Pep Codó, que allà el que em sobrava era justament el text a la mà. Com us deia, jo la faria representar sense paper en un escenari. Segur que el públic hauria fruït encara més.

És que la Dolors ens té acostumats a unes lectures tan vives que no semblen lectures.

Notícies relacionades