Martina Vilarasau: “Amb el confinament, el govern es va desentendre dels artistes d’aquest país”

Fotos: Jordi Pascual

Actriu i, per segon cop a la seva vida, autora de teatre. Martina Vilarasau, formada a Sant Cugat al Centre de Dansa Laura Esteve i a l’Escola de Música Victòria dels Àngels, va tenir clar que la seva vocació era el teatre i per això va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ara és una actriu professional que no ha perdut l’arrel santcugatenca. L’excusa d’aquesta conversa és la seva participació, i ja en van 12, a les Lectures a la Fresca que se celebraran al Claustre del Monestir i a través de YouTube els propers 9, 16 i 23 de juliol. El primer dia s’estrenarà com a autora amb ...I em pica a la porta i el segon serà la protagonista de Qui saltarà sense xarxa?

Els Amics de Pedra i Sang han adaptat a la pandèmia les Lectures a la Fresca d’enguany però això també ha estat una oportunitat per obrir la porta a autors locals. Tots els textos són santcugatencs i estan relacionats amb el confinament. A més, amb un preu de 10€, els beneficis es destinaran a projectes socials que lluiten contra la COVID-19. Aquesta conversa comença amb les Lectures a la Fresca però inevitablement avança cap als reptes endèmics del món teatral, agreujats ara pel cop de la pandèmia i l’aturada de la cultura en viu durant el confinament.

Unes Lectures molt diferents.

– La situació ha fet que el format s’hagi d’adaptar però això permet que sigui nou i sorprenent. És una oportunitat perquè hem treballat amb equips reduïts i espectacles més curts.

Fa dos mesos no sabíem com arribaríem al juliol. Amb quin marge de temps heu treballat?

– Com a autora, em van encarregar fer el text en dues setmanes i mitja, aproximadament, i fa unes dues setmanes que dirigeixo. Com treballo amb una única actriu, podem establir una relació més directa.

Mai havies fet d’autora a les Lectures a la Fresca. Com ho has assumit?

– Fa uns quatre anys vaig escriure un espectacle de microteatre, Un desgraciat. Per a mi era un repte tornar a escriure, i més en forma d’encàrrec. Tenir un tema prèviament, tot i ser limitant, és molt més suggerent. Alhora, m’ha agradat parlar de les coses que m’han inquietat durant el confinament.

Què ha suposat per a tu el confinament?

– Ha estat un espai d’aturada. És el primer cop a la vida que me n’he adonat que si frenem el ritme, no passa res. A nivell personal ho vaig viure amb molta calma perquè em va agradar que tot s’aturés. En l’àmbit artístic sempre tinc la sensació que has d’estar a molts llocs i molt atenta però l’aturada va donar una certa calma i reflexió. És una parada que també és política.

Al text es veu com, amb l’aturada, la gent pot connectar amb el que li passa i el que vol ser a la vida. Suposa trencar el ritme frenètic del capitalisme i trobar l’espai per pensar qui som. A l’espectacle, el personatge per fi aconsegueix que se li aparegui l’emoció de la por. Troba l’oportunitat per parlar amb ella però, alhora, té por de contagiar-se la pandèmia de la por. Em semblava interessant posar la por sobre la taula perquè també es pot contagiar d’una manera molt ràpida.

Potser també tenim una pandèmia de por paral·lela a la de COVID-19.

– Exacte, però ho vaig pensar després. Inicialment preveia parlar directament de la pandèmia de la COVID-19 però em va semblar més interessar que fos de por.

La por ha format part del teu confinament?

– L’he perduda en algunes coses! Durant el confinament m’he connectat molt amb la lectura. Arran d’això, he escrit molt. Això m’ha permès obrir més fronts artístics més enllà de ser actriu.

Has estudiat música, dansa, teatre... Ja ets molt multidisciplinària!

– Sí, però es tracta d’atrevir-me en un sentit pràctic: engegar projectes propis, deixar la por de banda, agafar més personalitat, no estar tant pendent de l’exterior... És una aproximació al jo intern. El personatge de l’obra, interpretat per Gisela Figueras, també fa una aproximació a ella mateixa a través del personatge de la por i més enllà dels estímuls exteriors.

La por com a personatge?

– Sí, tot i que queda en l’imaginari si és ficció o és real. En qualsevol cas, és la seva por interna i, per tant, no deixa de ser un alter ego seu. És tot el que no s’ha atrevit a fer i, per tant, un personatge que acaba admirant. No ho sé explicar... És curiós perquède vegades escrius i no saps ben bé què has escrit!

T’ha passat això?

– Una mica, ara que m’ho preguntes. No sabria fer-ne un resum. Introdueixo altres elements com el distanciament fred que et torna robòtica. Per això el personatge és una mica TOC però per por, no per un trastorn real. Quan conversa amb la por, pot deixar de tenir geni.

També fas d’actriu, i ja són 12 edicions!

– Gairebé des del tercer any que hi participo. Per a mi les Lectures a la Fresca són molt significatives, també per fer-les a les places. És una idea molt revolucionària perquè apropa la cultura a la gent.

Enguany és diferent, també com a actriu.

– No puc donar massa detalls perquè fa poc que assagem. Però és un repte perquè estar sola a l’escenari no és fàcil. Em ve molt de gust perquè el text és molt boig i amb un missatge punyent i subtil. Combina molts espais sonors diferents. Potser és un espectacle una mica estrany. Em fa molta il·lusió que sigui al Claustre, més encara tenint en compte que Pedra i Sang el fem allà.

Menys públic i emissió per internet...

– Sí, ens hi hem hagut d’adaptar. A mi això m’agrada menys perquè com a actriu necessites el públic, que dona resposta afectiva.

Amics de Pedra i Sang és una demostració de la vitalitat teatral de Sant Cugat, amb la representació de Nadal i les Lectures a la Fresca. Però malgrat això, sembla que el teatre local no acaba d’arrelar a la ciutat.

– Sant Cugat té moltes oportunitats que no s’exploten: companyies, residències artístiques, potenciar el teatre a nivell econòmic, beques... És una ciutat amb molt potencial i els artistes han de tenir el seu lloc. Una ciutat amb una cultura protegida, cuidada i potenciada és molt més rica.

Els espais com el Teatre-Auditori o la Unió, quan estigui acabada, no poden ser només espais d’exhibició d’espectacles que venen de fora. Han de ser llocs on es creen coses, on assajar, on guardar material, on actuar... Cal crear espais perquè les noves generacions tinguin opcions. Jo mateixa, tot i ser de Sant Cugat, he hagut de marxar a Barcelona perquè hi ha més possibilitats. Si la ciutat m’oferís un espai on tenir una residència, seria aquí. Sembla que la cultura en aquest país va al darrere de moltes altres coses.

També és important que els espais on fer cultura compleixin les necessitats arquitectòniques reals, no les estètiques. És a dir, els dissenys han de tenir en compte el teatre: on serà l’escenografia, poder assajar en un espai fix...

Potser amb la Unió se soluciona però també s’ha de tenir en compte el tipus de sala. El Teatre-Auditori de vegades porta a Sant Cugat espectacles de teatre petits, com la Sala Beckett. Són espais molt diferents!

– Exacte. El Teatre-Auditori seria com la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Això està molt bé per portar l’orquestra però per fer teatre necessitem més proximitat i una acústica bona però moltes vegades s’ha de microfonar, perdent l’encant teatral. Espero que la Unió tingui en compte aquestes necessitats i que faci una programació que tingui en compte els artistes locals.

Deies que cal potenciar el jovent. Ara moltes persones acaben l’Institut del Teatre i es pregunten: “I ara què faig?!”

– És així, a mi em va passar també. És un món en què es competeix molt perquè hi ha molt poques oportunitats. O vas a totes o no hi ets. Però jo vull crear en pau, sense competir i amb seguretat com a artista. Demano coses molt bàsiques: arribar a final de mes, que els assajos se’m paguin... En canvi, encara es pensa que hem de donar les gràcies per tenir oportunitats. Et forcen a compaginar altres feines o canviar d’ofici, però és una pena perquè el teatre és molt vocacional. Tot això canvia una mica si tens la sort d’entrar al món televisiu perquè a Catalunya i a Espanya funcionem molt per la presència a la tele. Si no ets al món audiovisual, ets un desconegut.

Realment els circuits públics i privats són molt tancats i qui arriba al TNC ho té tot molt més fàcil?

– És una qüestió de visibilitat, i els teatres públics en permeten molta. El problema és que els que porten la programació de sales no fan la feina d’anar a veure actors i això invisibilitza professionals que tenen projectes molt potents. S’ha d’arribar a un lloc més igualitari i menys competitiu. Ara no hi ha possibilitats d’accedir als circuits perquè pràcticament no hi ha càstings oberts.

Com a dona és més difícil?

– I tant! De la gent que es gradua a l’Institut del Teatre, dos terços són dones, però treballant dos terços són homes. De vegades hi ha càstings que són només masculins i, en canvi, és molt estrany que hi hagi càstings només femenins. També afecta molt l’edat. Ja veurem què aconsegueixo quan tingui 60 anys! Les actrius són més invisibles i estereotipades a partir dels 40. Per sort, cada vegada hi ha més dramaturgues que posen temes sobre la taula on hi apareixen més dones.

Hi ha col·lectius com Dones i Cultura, molt reconegut per assumptes com la dimissió de Lluís Pasqual del Teatre Lliure però que també reivindiquen les mirades que comentàvem.

– És necessari visibilitzar-ho perquè és una realitat relacionada amb els drets de la dona. Són injustícies i desigualtats del patriarcat. Hi som per canviar el pensament. Hem de fer obres que parlin del que ens passa a les dones. Els personatges femenins han de ser reals i no han d’estar estereotipats.

I tots aquests reptes se sumen a un d’immens: dos mesos d’aturada i una reactivació progressiva. Com ho vius?

– Al principi m’hi vaig preocupar molt. Estava molt trista. El teatre es va cancel·lar des d’un inici i el govern es va desentendre dels artistes d’aquest país. D’entrada sempre tenim una feina intermitent, amb un desert d’ajuts i complicacions per accedir-hi. Si com a país dius que no podem sortir de casa, com no pots mantenir aquesta gent? Hi havia molta indignació perquè altres països sí van aplicar mesures de protecció.

No fer-ho és deixar les companyies i els teatres en una situació molt complicada.

– El nostre sector es va enfadar molt. Estava trista perquè me n’adonava que no importàvem. Però això és una paradoxa perquè durant el confinament te n’adones que tots els teus amics sobreviuen gràcies a al cultura: miren pel·lícules, llegeixen, escolten música... Tot el que es va fer durant el confinament va relacionat amb un fet artístic. La lluita, per tant, no ha de ser només dels artistes, ha de ser com a societat. Ara amb la recuperació tampoc és fàcil. Està sent lenta perquè els aforaments estan limitats, tenim molts bolos anul·lats i postposats...

Postposar és una arma de doble fill, perquè et garanteix fer l’espectacle però ara no el cobraràs.

– Sí, i la majoria de teatres han distribuït els espectacles postposats a llarg termini, per tant, encara tens menys accés a la programació de la temporada següent, que recull moltes propostes ajornades. Tot i això, hi ha iniciatives interessants, com el Teatre Lliure proposant ajudes a propostes teatrals en motiu del confinament.

I enxarxament. El Tantarantana ha fet una proposta artística que serveix per recaptar fons per a la Xarxa de Suport Mutu del Raval, per exemple.

– És necessari. L’art no pot obviar la situació actual, s’ha d’adaptar i n’ha de parlar. És el que han fet les Lectures a la Fresca ajustant el format.

Durant el confinament hem tingut moltes ofertes culturals digitals gratuïtes. Correm el risc de fer creure que la cultura no es paga?

– És tot un tema. Sembla que als artistes sempre els hi pots demanar favors, però fent-ho desvaloritzes la seva feina. És un peix que es mossega la cua: “Si aquest ho ha fet gratis, per què jo no?” Però s’ha de valorar cada cas. Hi ha moments en què, perquè et surt dels ovaris, pots voler fer una col·laboració gratuïta, el problema arriba quan t’ho imposen, donant a entendre que qualsevol ho pot fer.

Notícies relacionades