Maria Xinxó: “M’encantaria que Inés Arrimadas fullegés ‘Jo també porto el llaç groc’ i em digués què en pensaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Tot i que ja no viu ni treballa a Sant Cugat i és nascuda a Sabadell els seus anys de treball com a periodista local han fet que es guanyi el títol de santcugatenca de per vida fins al nivell que ara, que tot just ha publicat un llibre dedicat al llaç groc, un dels primers llocs on l’ha presentat ha estat la nostra ciutat. Maria Xinxó treballa a RAC1 i, poc després que el símbol en favor de l’alliberament dels presos comencés a veure’s arreu del país, va decidir trepitjar desenes de pobles d’arreu de Catalunya per recollir retrats fotogràfics i frases sobre per què les persones que porten el llaç groc han decidit posar-se’l. A Jo també porto el llaç groc (Grup62, 2018) hi ha 100 motius diferents precedits d’un pròleg escrit per l’entrenador de futbol Pep Guardiola, segurament, diu, la figura que més ha internacionalitzat el llaç groc. L’objectiu de Xinxó és arribar a aquelles persones que han decidit no posar-se el símbol, començant per la cap de l’oposició al Parlament, Inés Arrimadas, per mostrar-los que hi ha molts motius per portar-lo.

Per què vas decidir recollir raons per portar el llaç groc?

– Sorgeix de la necessitat de veure si el símbol era transversal o no. No és una idea meva, sinó de l’Albert Om. M’ho va plantejar i ho va proposar a l’editorial. M’hi vaig posar de seguida.

Quant de temps t’ha portat?

– Un mes aproximadament, aprofitant totes les hores, matins, migdies i caps de setmana que podia. Portava una càmera penjada al coll, anava a algun poble i, quan veia algú amb el llaç groc, li preguntava. Requereix temps perquè he hagut de recórrer molts pobles de Catalunya perquè hi hagi diversitat.

Pep Guardiola t’ha fet el pròleg. Com ho has aconseguit?

– Em va costar arribar-hi. Quan vaig aconseguir una via directa, ens va costar quadrar-nos per veure’ns. Ell s’esperava un retrat i una frase perquè li havia dit que m’agradaria que sortís al llibre però llavors li vaig dir que m’agradaria que em fes el pròleg. Va dubtar perquè hauria de pensar molt com expressar-se. Li vaig dir que no hi ha ningú millor que ell per fer el pròleg perquè, tot i que el llibre és polític, vull que sigui de la gent. Ell és la persona que més ha internacionalitzat el símbol. Crec que realment va veure que era la persona adequada. El pròleg val molt la pena perquè barreja els valors de l’esport amb el llaç groc.

Expliques que hi ha algunes persones que preferien no explicar per què portaven el llaç.

– Sí, a la introducció del llibre explico el cas de Vic, que el veiem com la meca de l’independentisme. Hi havia molta gent que portava el llaç groc però, un cop els explicava com era el llibre i que els havia de fer un retrat, hi havia moltes persones reticents. També m’he trobat molta gent que m’ha dit que porta el llaç groc al cor però no visible perquè tenen por. I és així, al llibre apareixen persones a qui els ha passat alguna cosa per portar el llaç; els han agredit, els han fet fora d’algun local... Aquest darrer és el cas d’un santcugatenc, el Miquel Delclòs, que a un bar li van dir que o es treia el llaç o marxava, i va marxar. És una sensació trista si ho relacionem amb un símbol que defensa la democràcia i denuncia una injustícia com que en ple segle XXI en una pretesa democràcia hi hagi presos polítics i exiliats.

Has descobert alguna raó que no t’esperaves?

– He pogut parlar també amb familiars dels presos i m’han explicat històries molt emotives. Recordo que la Blanca Bragulat, la dona del Jordi Turull, em va explicar que el dia abans que els tornessin a tancar a la presó ja s’ho veien avenir. Estaven a Madrid, a l’hotel, i ell duia un llaç groc de joieria que li havia regalat un amic. Li va regalar dient-li: “Tu el podràs portar perquè jo ja no ho podré ferˮ. És un petit detall a la vida d’ells dos, em va semblar preciós.

També he descobert molts estrangers que porten el llaç groc. Són nascuts a fora i viuen aquí, i són possiblement els més sorpresos que no tots els catalans portin el llaç groc. Expliquen que si això passés al seu país, no entendrien que la gent no s’hi signifiqués davant d’una injustícia tant gran. Sorprèn, potser perquè tenim prejudicis.

El debat està en el punt de partida. Hi ha molta gent que no ho considera una injustícia.

– Sí, però aquestes persones que creuen en la justícia també poden discernir si la presó preventiva durant tant de temps és justa o no. En tot cas també s’ha embrutat el llaç amb un debat molt polític. Hi ha molta gent que veu el símbol i l’interpreta com a 100% independentista, tot i que no ho és i hi ha molts retrats al llibre de persones que no ho són. De vegades també es veu el llaç groc com un odi a Espanya o als espanyols però no és gens així. Jo animo a aquesta gent a mirar el llibre, a fullejar-lo i revisar les cares i les frases; segur que no hi troben cap odi.

Com ho vius des del periodisme?

– Com a periodista has d’intentar ser el màxim objectiva possible. Ara bé, no crec en el periodisme totalment objectiu perquè tothom s’inclina cap a una banda o l’altra. Com a persona m’he de poder significar. Crec que en un moment com aquest cadascú ha de poder fer el que pugui, en el meu cas un exercici periodístic com aquest llibre.

Hi ha qui diu que vivim una divisió social profunda. El periodisme és aquí al mig i ha de jugar amb la responsabilitat.

– Clar, jo parlo des de la meva realitat i no he tingut cap problema, per exemple, d’anar a la Rioja amb el llaç groc. He estat a l’estranger i ningú m’ha dit res... Realment hi ha aquesta divisió? Sempre he portat el llaç groc on he volgut. A la inauguració a la plaça de l’1 d’octubre a Sant Cugat hi va haver un grup de gent que va venir a boicotejar l’acte, cridant i xiulant. L’altre dia em van explicar que van marxar perquè molts d’ells venien amb autocar i l’autocar els marxava. És una gent de Sant Cugat que lliurement decideix boicotejar l’acte o és algú que ho orquestra i els porta allà expressament?

La Diana Riba, la parella del Raül Romeva, diu que és important que puguem parlar amb la gent. Anima a treure’s el llaç si aquest impedeix que es tingui una conversa tranquil·la i normal. Em sembla una bona posició perquè el més important és poder parlar de les coses. És així com es pot arribar a un acord, o no. D’entrada ha d’haver-hi la voluntat de diàleg, d’escola i respecte.

Políticament cal baixar revolucions?

– Crec que ja es fa. Hi ha partits que ho intenten. Sents ERC parlant d’eixamplar la base i no desobeir, per exemple. El més important ara és que els polítics puguin sortir de la presó i els exiliats puguin tornar a casa i poder dialogar. És cert que les posicions estan enrocades i no serà una qüestió d’avui per demà.

Els partits tenen poc a fer, és un tema que està als tribunals...

– Sí, però el fiscal el dicta qui el dicta; és qui pot marcar el camí. Tots sabem com d’implicada està la justícia amb la política. Potser tindrà l’última paraula però els partits hi poden fer molt.

No caminem cap a la república, hem tingut el 155, hi ha gent a la presó... I, si es mira des de l’altra banda, els independentistes segueixen governant. Hi ha gent que se sent enganyada.

– I ho entenc perfectament. Tant una banda com l’altra han fet coses mal fetes o de pressa. El mea culpa s’ha d’entonar per les dues bandes. És lògic que hi hagi gent decebuda i amb raó.

Com s’encaixa aquest perfil amb l’intent dels partits de rebaixar revolucions?

– Bé, se’ls ha de convèncer d’alguna manera. Depèn dels partits perquè és la seva responsabilitat. Tampoc crec que la societat estigui adormida. Hi ha manifestacions per les dues bandes. La societat hi és però la guia l’han de donar els polítics.

Ja has fet diverses presentacions del llibre. Com ha estat l’acollida?

– Molt bé. És molt bonic veure la gent emocionant-se i donant-te les gràcies. Aquest és un llibre solidari perquè part dels beneficis van destinats a l’associació de familiars dels presos i dels exiliats. La gent se sent interpel·lada i l’acollida és molt bonica. També m’hi trobo molta gent que es justifica per no dur el llaç groc visible. Si fos un pin del Barça o del Madrid, hi hauria algun problema? En canvi, amb el llaç groc sí que passa i em sap greu. Abans de tot hi ha d’haver el respecte.

Has aconseguit trencar la frontera que comentaves abans? És a dir, hi ha algú convençut que no ha de portar el llaç groc que ha llegit el teu llibre o ha anat a alguna de les presentacions?

– No, de partida aquesta gent no ve a les presentacions a no ser que siguin del meu entorn. És el cas d’un amic meu que va venir a la presentació de Sant Cugat. Em va dir que li va resultar interessant escoltar més arguments però segur que no hagués vingut si no fos jo l’autora. El conseller d’Interior, Miquel Buch, es va comprometre a donar-li un dels llibres a Inés Arrimadas. Li l’he de signar i li’l farà arribar. M’encantaria que se’l fullegés i m’expliqués què en pensa, què hi veu de les persones que hi surten.

Notícies relacionades