Maria Dolors Renau: “Al Congrés les dones no teníem ni lavabos!ˮ

Fotos: Jordi Pascual i Tino Rubio

Per honradesa, cal dir que Maria Dolors Renau és una de les persones que admiro tot i les discrepàncies en algunes qüestions polítiques. Per això és més estimulant parlar-hi. Aturar-se per conversar amb ella és fer-ho amb el seu bagatge d’exeurodiputada i exdiputada al Congrés pel PSC i també amb tots els aprenentatges que va fer com a presidenta de la Internacional Socialista de Dones entre el 1999 i el 2003. La seva vida s’ha allunyat de les grans esferes i ara Renau és, sobretot, barri; fet que es demostra amb cada interrupció de veïns que la saluden mentre fem l’entrevista a una cafeteria i també amb les dues amigues que l’acompanyen durant tota la conversa. Fer barri és estar implicada a l’Associació de Veïns del Centre-Estació i tenir el seu propi taller de creació literària a casa, diversos textos del qual vam publicar a elCugatenc.

Està retirada de la primera línia política tot i que té ben clar que continua fidel als ideals socialistes, el que és un orgull per a l’agrupació local del PSC, que a la seva nova seu ha colat un vinil amb una cita de Renau entre les de molts altres pensadors socialistes. Tot just acaba de publicar el llibre Ellas y ellos: cuentos de familia (Editorial Nazarí, 2018), impregnat de feminisme, almenys tal com l’entén ella, i, com és impossible fugir de nosaltres mateixos, també hi ha gran part de la seva motxilla personal, la que va començar a omplir-se en el marc d’una família catòlica i compromesa amb la resistència del català des dels espais privats en plena postguerra. La seva trajectòria la va fer meritòria al juny passat del primer Premi Carme Chacón, un reconeixement impulsat pels socialistes de Sant Vicent dels Horts per posar en valor la feina de persones i entitats per aconseguir una igualtat real entre homes i dones.

D’on surt aquest llibre?

– He escrit tota la vida i tinc molts contes. Fa uns vuit anys un amic meu que tenia una editorial, que al final va fer fallida, em va proposar publicar un recull de contes que tinguessin com a nucli la vida familiar. Vaig fer el recull i vam arribar a fer una presentació a Madrid i una a Barcelona però l’editorial se’n va anar a l’aigua. Ara fa un any i mig vaig pensar que era una pena no donar-li una oportunitat al llibre. Vaig tornar a agafar els contes, en vaig refer alguns i n’he afegit tres o quatre nous. Vaig buscar una editorial, els va agradar la idea i hem fet l’edició, que m’agrada molt perquè ha quedat un llibre cuidat i fet amb amor. A més, té el pròleg d’Anna Maria Moix, que era una amiga meva que va morir i em va escriure unes pàgines per a l’intent del primer llibre. He decidit conservar-lo. Els contes tenen històries diverses. Hi ha des de diversos líos amorosos fins a una senyora que és actriu i no pot tenir fill passant per bromes i ironia.

Hi ha un fil conductor?

– Sí, la intencionalitat. És un qüestionament de la família tradicional.

És un llibre amb una perspectiva feminista, llavors.

– Sí, menys un conte en què un comercial té el pare ingressat a l’hospital i està en una mena de concurs a la feina per veure qui ven més. En el fons és una mica desgraciat. Vull reflectir les dificultats d’alguns homes per seguir aquesta mena de competició constant.

És feminista però des de la perspectiva de com algunes dinàmiques del patriarcat també ens afecten als homes. T’ho dic per aquest fragment del pròleg: “Imaginé que me encontraría con una colección de historias de talante feminista, correctamente escritas y dotadas de una carga emotiva franca y honestaˮ. Quan algú que et coneix des de la vessant política agafa un llibre teu, segurament espera trobar-se tot això, parts de la Renau eurodiputada, diputada i membre de la Internacional Socialista de Dones.

– No està tant explícit però és latent. Per exemple, hi ha un conte d’una noia que es vol retallar les tetes perquè se les troba massa grosses. Des del meu punt de vista això és una bajanada! També hi ha un parell de contes més dramàtics sobre la voluntat de les dones. Hi ha un d’una actriu que està gran i es troba problemes per fer la seva feina. I també un sobre Bòsnia.

Per què Bòsnia?

– Perquè vaig ser a Bòsnia-Hercegovina quan feia un mes i mig que havia acabat la guerra. Vaig veure coses complicades.

El que fa més difícil escriure un conte...

– Sí, però ha sortit. De fet, és un conte en què no passa res gros. Només uns veïns que van cremant el bosc per escalfar-se. Però quan has estat allà i ho has vist, és duríssim.

A Bòsnia vaig anar amb un grup de dones del Baix Llobregat que volia organitzar-se amb les dones d’allà però va ser impossible. Les bosnianes ortodoxes no volien saber res de les rosses elegants i ben vestides. Hi havia mala maror i cases mig derruïdes. Recordo que em vaig haver de canviar de casa pel fred. Era una situació molt complicada i sembla que encara ho és.

Alguns dels contes, deies, els vas escriure fa quasi una dècada. La reflexió sobre la família que hi fas encara és vàlida o la situació ha canviat?

– Ha canviat i no sé si per bé o per mal. Hi ha una dominància de la idea de la llibertat, que ho permet tot: vendre òvuls, ventres de lloguer... La part d’autonomia i llibertat que hem guanyat les dones té el risc de la insolidaritat i explotar les que no tenen diners.

Però surt ara, després de molts anys en silenci. Quan tenim sobre la taula una nova onada feminista tornen a aparèixer les diferències dins del moviment pel que fa a ventres de lloguer, prostitució...

– No crec que siguin temes que hagin dividit el feminisme perquè només hi ha un tipus de feminisme possible, el solidari amb la gent que s’ho passa pitjor.

Generalment qualsevol persona feminista es considera solidària però planteja arguments diferents en funció del debat. En la prostitució, per exemple, hi ha una banda que diu que és una pràctica que entronca directament amb el patriarcat i, per tant, s’ha d’eradicar i una altra que planteja que, en el marc capitalista en què tothom ha de vendre la seva mà d’obra per fer feines que poden ser del seu gust o no, el treball sexual és un més i, per tant, s’ha de carregar de drets com a treball.

– Però el segon supòsit no és cert. Tothom sap d’on venen la majoria de prostitutes, i quan més joves millor.

Però el debat no està en les que es veuen obligades sinó en com es regula o no el treball sexual en sentit ampli, incloent les que exerceixen sense ser víctimes de la tracta. No hi ha cap solució?

– O es reeduquen els homes o aquí no ens en sortim. Generalment estan per civilitzar, és a dir, la cultura patriarcal està tant arrelada i és tant dura que la respirem. O es reeduca des de petits els nanos o ho veig molt difícil. Com diu Victòria Camps, de les tres virtuts –igualtat, llibertat i fraternitat–, la llibertat s’ho ha emportat tot. Però això no és per atzar, és perquè hi ha un mercat que s’empassa tot el que és mercantilitzable.

Al 2009 vas publicar el llibre La voz pública de las mujeres (Icaria Editorial, 2009) sobre les dones a les institucions.

– Vaig trigar un any i mig a fer-lo! La idea bàsica és que si a la política no poses elements no violents i de diàleg, es torna una baralla de galls. Per això fa falta la veu femenina. De tant en tant hi ha hagut una senyora que ha dit alguna cosa però, per norma general, les dones no hem estat mai en política. La idea bàsica era explicar què ha significat el silenci públic de les dones.

En aquell moment els socialistes érem al poder i l’Anna Monjo, editora d’Icaria, em va fer el contracte. Vam publicar el llibre, vam fer presentacions i després ha desaparegut. Hi ha companys que m’han dit que ja no el troben enlloc. No sé si l’han triturat o què. Així que, si m’assabento què ha passat, no descarto reeditar-lo.

– “Feminizar la política no es introducir un cupo de mujeres en los espacios públicos para compensar una diferencia ancestral –o patriarcal–, no es considerar unos derechos de género inalienables para la igualdad de los seres humanos o del propio progreso de la humanidad. Feminizar la política es cambiar un paradigma de interpretación de la misma y de concepción de las bases mismas del planteamiento de la acción públicaˮ. Això és un fragment de la ressenya del llibre que et va fer José María Perceval. És a dir, feminitzar la política no és només que arribin les dones.

– Clar! És una qüestió de mentalitat, de polítiques aplicades, de negociació...

Quan les dones accedeixen al poder, es troben amb unes institucions dissenyades per homes. S’han d’adaptar a unes regles del joc que les desdibuixa.

– Ho visc des que al Congrés dels Diputats les dones només érem el 6%. No teníem ni lavabos! Evidentment, cal més dones per tenir una massa crítica però cal canviar el fons, amb un missatge més conciliador. Ho veiem en la nostra quotidianitat, com aportem una mirada diferent i estem sotmeses a unes dinàmiques concretes: als 11 anys et ve la regla, després et preocupes per com et neteges, si fas olor o no, després et quedes embarassada i et ve el postpart... El cos de la dona és obert i això s’ha de tenir en compte.

A més, es vinculen els elements físics al gènere quan és totalment fal·laç. Fins al nivell que quan a una nena li ve la regla, se li diu: “Ja ets una dona!ˮ

– I té 11 anys! Hi ha una part de biologia i una de gènere, i s’hauria d’aprofitar millor per sensibilitzar de temes que tenen a veure amb el cos i la cura.

Al teu article del 30 de setembre a El Punt Avui deies que hi ha un vincle entre l’onada feminista actual i la lògica depredadora del mercat, és a dir, el feminisme actual és una resposta que alhora està condicionada per com s’entén la llibertat al capitalisme.

– Exacte! En el capitalisme la llibertat és que qui té diners pot comprar molt, i el desig.

Desig?

– Per exemple, en les adopcions i els ventres de lloguer es veu clarament. Hi ha el desig de ser pare o mare. D’acord, pots voler ser el que vulguis però un desig no és un dret. El dret depèn de la norma, de com es faci, de la situació en què es trobarien els fills... És una qüestió d’educació.

Sempre li tirem la culpa a l’educació.

– És que és una cosa complexa. Cada vegada sóc més partidària dels principis: solidaritat, ajuda, companyia... És necessari perquè vivim en una mala bava constant, de destrucció de l’altre. Ens cal un món més amable en què la gent s’ajudi. I les noves tecnologies poden ser un obstacle.

Cadascú vivim a la nostra càpsula, dins el nostre mòbil...

– Així i tot, Déu n'hi do el que parlem malgrat tot! Sobretot als barris, on hi ha molt camí a fer per recuperar-los.

Això fas de l’Associació Centre-Estació. Com es recupera un barri?

– És complicat perquè com a associació necessitem un espai, però acudim a altres llocs com l’Ateneu, el Maristany, la Llibreria Alexandria... Cal fer activitats culturals, fomentar espais de trobada...

I des de la política no activa, com veus la situació actual?

– Som a una trituradora. No paren de barallar-se entre ells. Ara llegeixo Carné i, com el Foix, quina cursilada! Sembla que els catalans som com catòlics de l’antigor. A mi m’agrada el moviment i la barreja.

Ho vius com un problema, llavors. Quina és la solució?

– La postura federal.

No ven gaire...

– Ja ho sé però a la llarga és el que hi ha, són els models europeus. I no m’hi fico més però ho trobo molt trist, pels meus pares, per exemple. Ells eren molt catòlics però mantenien una decència respecte a la senyera. A casa, que no es parlava de res perquè era la postguerra, de tant en tant la meva mare ens mostrava una senyera i ens deia: “Mireu, això és una senyeraˮ, i després la tornava a guardar. Quan anava pel carrer, la meva mare em deia que callés quan s’apropava un civil perquè no ens sentissin parlar català. Entenc que tot aquest bagatge crea contradiccions importants. Per això cal revaloritzar la cultura i la llengua. I això passa per reconèixer que som bilingües, que és una riquesa.

Notícies relacionades