Luis: “Els terroristes segueixen a Irlanda del Nord, els conec, els tinc al Facebook”

A l'esquerra Luis i a la dreta Fran Vázquez. En les següents fotografies Luis, Esteve Polls i Sergi Pareja, per aquest ordre. Fotos: Jordi Pascual

El dibuixant santcugatenc Esteve Polls ha presentat un dels darrers còmics que ha il·lustrat, Normal Life (Panini Comics), conjuntament amb el seu guionista, Sergi Pareja; el seu colorista, Fran Vázquez, i el personatge en el qual s’inspira el treball, Luis. Tracta la història d’un espanyol que va viure a Irlanda del Nord i va treballar per a l’estat britànic com a infiltrat al grup terrorista unionista UVF, oposat a l’IRA. L’acte, celebrat divendres a Cal Temerari, ha estat presentat per elCugatenc en format entrevista, amb Luis com a principal protagonista. A continuació reproduïm la conversa i també un vídeo amb l’acte complet.

El còmic s’anomena Normal Life però per a la majoria de gent “vida normal” és una altra cosa. Què és la vida normal en una situació com la teva?

– Luis (L): M’aixeco pel matí i dic adéu a tota la família tot i que no saben què faig. Els germans de la meva dona formen part de grups terroristes, no em puc fiar ni d’ells. Després els terroristes agafem els cotxes per veure què podem fer i per buscar gent que se sumi al grup. Es treballa en grups de sis o set persones perquè no ens coneguem entre tots. Només els oficials coneixen tots els terroristes.

Quan jo em vaig allistar era un terrorista normal però vaig pujar esgraons fins ser encarregat dels terroristes de tota la ciutat. Tot el que jo deia ho havien de fer però no sabien que treballava per al govern. Vaig enviar molts d’ells a la presó. Recordo que en van agafar un, que pensaven que havia estat ell qui havia passat informació al govern, i li van pegar una pallissa que gairebé el maten. Jo hi era allà.

Més endavant un dia també em van portar a mi a una habitació, em van pegar i em van posar una pistola per matar-me. Ho vaig negar tot i em van deixar marxar. Si ho hagués acceptat, no hagués sortit d’allà. Un dia normal és això.

És saber que potser un dia et poden matar?

– L: Clar. Quan surts pel matí no saps que faràs aquell dia. Vas amb companys de l’organització cap a Belfast o altres llocs i no saps si tornaràs o no. Això cada dia que sortíem. També allistava joves que volien sumar-se. Quan algú se suma ja no pot deixar-ho si no marxa del país. Jo vaig haver de desaparèixer quan van saber que jo els enviava a la presó. Quan feia una ordre d’interrogatori, ens detenien a tots, tot i que a mi no m’interrogaven. Només per ser a l’organització et podien caure cinc anys de presó.

Abans de començar l’acte parlaves amb la premsa i deies que no sabies si tornaries a fer aquesta feina però, en qualsevol cas, és un treball que s’havia de fer. Per què?

– L: Algú ho ha de fer i vaig ser tonto de fer-ho jo. Vaig veure moltes coses que passaven allà. Una bomba podia matar a qualsevol persona, també a la meva família.

Coneixem la història però com la coneix Sergi per convertir-la en un còmic?

– L: Estava de cuiner a un restaurant i Sergi es va posar a treballar allà. Ens vam fer amics i vam anar a fer unes cerveses. Li vaig contar un parell de coses i estava molt interessat. Després va tornar a Espanya i anys més tard es va posar en contacte amb mi. Em va visitar a Anglaterra, vam parlar, ho va enregistrar i després va fer el còmic.

– Sergi Pareja (SP): Diu que el vaig interrogar com mai l’havia interrogat la policia! [Riu]

– L: Sé quan parlo, la meva seguretat va per sobre de tot! Hi ha coses que no t’he dit tant pels terroristes com pel govern britànic.

Com vas decidir convertir tot això en un còmic?

– SP: Havia estudiat audiovisuals però fer una pel·lícula era molt car; vaig pensar que el còmic era més possible. Vam fer un primer projecte i vam parlar amb editorials franceses, a les quals els agradava la història. Després ja va ser qüestió de buscar un dibuixant professional per tirar-ho endavant. Esteve va quedar encantat de seguida. Més endavant vam buscar l’editorial. Panini ens va dir que sí en una setmana. Al final vam parlar amb Fran com a colorista que de seguida ens va dir que sí també.

La peculiaritat d’aquest còmic és que es basa en una història real molt complexa. Quina tasca de documentació ha comportat a banda de parlar amb Luis?

– SP: Llegir molts articles i llibres. Tenia la sort que ja havia estat a Irlanda del Nord i em va servir per tenir documentació visual i de narrativa. Era una tasca complexa, no tant per trobar-ho, sinó per tenir temps a llegir-ho.

Esteve m’explicava abans de començar l’acte que de vegades fa feines molt a gust i altres simplement perquè són obligades. Què té d’especial aquest còmic?

– Esteve Polls (EP): Que és una història de veritat. No és una ficció, com qualsevol còmic. Parlava amb Sergi, que em passava la documentació, i jo anava fent vinyetes, comentant-les. M’entusiasmava fer-ho. Així ha quedat, molt bé.

I per a Fran què significa?

– Fran Vázquez (FV): Jo acabava de sortir de l’escola d’arts gràfiques. És una gran oportunitat que t’ofereixin pintar un còmic així, més encara dibuixat per l’Esteve, que és una eminència a l’escola. Al veure les pàgines no veia si seria capaç de fer-ho, d’encarregar-me de tot el color íntegre, des de la base fins al resultat final sense xarxa de seguretat. No tenia professors que em corregissin si ho feia malament.

 

Un cop em vaig posar a treballar, tot va sortir molt natural. A més, manteníem molt feedback. Les correccions que em feien no eren tant de la tècnica com de les entonacions. Es va crear un flux de treball molt bo que ens permetia fer a cadascú la nostra part amb molta il·lusió.

Ja amb el resultat final, què se sent al veure una part de la teva vida a un còmic?

– L: És una part de la meva vida. Sempre em sento igual, bé.

No és estrany trobar-te una part complicada de la teva vida a un llibre?

– L: No perquè ho tinc aquí [s’assenyala el cap]. No he de llegir llibres, ja ho sé tot.

– SP: Jo li vaig fer la mateixa pregunta quan li vaig enviar el còmic. Em va dir que li semblava bé perquè apareixia el que m’havia contat [Riu].

– L: No em sento especial. Ara, no diré que no vaig passar por quan feia la meva feina.

Però ara amb el còmic editat ja no tens por, no?

– L: Doncs perquè està publicat aquí. Si estigués publicat a Anglaterra o Irlanda del Nord seria una mica perillós per a mi.

Encara? Ens venen que ara hi ha més pau...

– L: Què penses que això ha acabat?! Els terroristes segueixen allà, els conec, els tinc al Facebook. Ja em diran què els sembla quan el vegin. El que sé és que no puc tornar a Irlanda, sinó sóc home mort; m’ho han dit. He viscut 25 anys a Irlanda del Nord però no puc tornar, he de viure a Espanya o a Anglaterra.

Del procés d’elaboració del còmic, què diríeu que és el més complex i el més senzill?

– EP: Ni fàcil ni difícil. Quan dibuixava, m’animava. Cada dia esperava que m’enviés noves pàgines, no per necessitat d’entregar-ho sinó perquè volia saber com seria la següent pàgina. Això ha fet que el treball sigui molt fluid.

– SP: La part més difícil ha estat la de traslladar el que Luis em contava a una història de ficció. Tens algú que t’ha explicat una història i has de mirar de ser el més fidel possible amb els fets, traslladant-ho a Esteve i Fran.

És un tema interessant perquè al final qualsevol còmic, pel·lícula, novel·la..., tot i poder basar-se en fets reals, tenen part de ficció perquè sinó no s’avançaria en la història. Com se li dóna el ritme sense perdre l’essència d’allò que és cert?

– SP: En aquest cas he agafat tots els fets que em va explicar Luis i els he organitzat de manera que la tensió és progressiva. Per a mi era molt important que el lector s’endinsés en la història a poc a poc, tot i que l’entrada és de cop. Com a lector mai tens més informació que la que rep el protagonista. A poc a poc vas obtenint informació de la seva feina, família, amics, coneguts... Tot això va a més tensió fins el punt en què el descobreixen i ha de marxar.

La complexitat és com organitzar-ho perquè el lector tingui interès. Al còmic s’ambienta en un any el que Luis va viure en set. Hi havia dies que passaven coses i dies que no. Entre un robatori i qualsevol altre acte podien passar mesos. Per això sempre explica que tenia una vida normal i l’altra, la d’espia. Tot això ho havia d’ajuntar i fer-ho atractiu per als lectors.

Ara que Sergi explicava el moment en què et descobreixen. Com t’assabentes i com decideixes fugir?

– L: Em portaven amb un cotxe cap a Belfast, sabia que ja no tornaria. Vaig saltar del cotxe en marxa amb la pistola i me’n vaig anar a Espanya. La meva família va venir després. Li van dir a la meva dona que si tornava era home mort.

No sabies que t’havien descobert fins que anaves al cotxe. Ens expliques que vas fugir del cotxe en marxa amb tota la normalitat...

– L: Com va ser. Estava entrenat per a això i vaig marxar perquè sabia què m’esperava.

Notícies relacionades