Fotos: Jordi Pascual

El pintor Lluís Ribas celebra el 25è aniversari de l’Espai Lluís Ribas, la seva galeria ubicada a la plaça Magí Bartralot –la plaça dels pintors–, amb l’exposició L’altra cara del mediterrani. Amb una trajectòria de més 40 anys, l’artista ha exposat arreu del món però mai s’ha desvinculat de Sant Cugat, com ho mostra aquesta exposició i també recentment la intervenció artística que va fer el passat 25 de novembre al Monestir, una mirada sobre la violència masclista que ha rebut elogis i crítiques.

En aquesta entrevista parlem d’art, de les crítiques i els elogis per l’obra del 25N, de feminisme, de cultura en el marc de la COVID-19, de les dificultats de supervivència de les galeries i de caritat i solidaritat vinculades a l’art, entre molts altres temes. Ribas atén elCugatenc a la galeria just el dia abans de la inauguració de l’exposició.

– Quan es va inaugurar l’Espai Lluís Ribas ara fa 25 anys vas dir al diari Els 4 Cantons que l’espai pretenia ser alguna cosa més que una sala on s’exposés esporàdicament l’obra d’un pintor i també que era una forma de tenir una relació contínua amb la teva obra i els teus projectes. Creus que has assolit els objectius?

– Diria que sí. La galeria ha servit per fer pinya, un grup d’amics de l’art. Alhora, sempre he pogut mostrar la meva obra. Potser el que no hem aconseguit, ni jo ni cap galeria, és posar-nos de moda perquè la gent s’aficioni de nou a anar a les galeries. Quan jo era jove, molts joves quedaven per anar a una galeria abans de sortir a sopar. Això s’ha perdut i també és culpa del galerisme, que no ho ha sabut promoure. En canvi, els museus sí han sabut fer-ho. També és cert que ha canviat la mirada perquè ara els joves no pensen en comprar-se un quadre per penjar-se’l a casa.

– Aquesta mateixa reflexió vas fer ara fa tres anys quan l’Anna Poquet et va entrevistar pels 40 anys de trajectòria. Aquell mateix 2017 va tancar la Galeria Canals del carrer de la Creu, i ara és a casa del Josep Canals. Ha fallat el suport de l’administració?

– Això per descomptat. Si l’administració s’hagués pres seriosament la labor de les galeries per fomentar l’art, ens faria més suport. Especialment a Sant Cugat, que havia estat la ciutat amb més galeries per habitant de Catalunya. Fa temps que reclamo a l’administració que faci una labor didàctica sobre les galeries. Per exemple, m’agradaria molt que ens visitessin els col·legis.

– Què et sembla que l’Ajuntament ja no faci suport a la Biennal d’Art Contemporani?

– La Biennal tenia un pes específic i no es podia solucionar amb un creu i ratlla. Hagués estat interessant posar-ho a debat dels professionals de la ciutat. Les coses no es van dir clares. S’hauria d’haver posat sobre la taula el cost de la biennal, què es feia i què no... Ha faltat transparència. Tot i això, el Josep Canals ha aconseguit portar de nou la biennal a Sant Cugat amb un acord amb Cal Gerrer.

– Deies en l’entrevista del 2017 que Sant Cugat està tancat entre muralles i no vol projectar-se més enllà. Encara és així?

– Porto col·laborant amb l’Ajuntament des de l’Aymerich i sempre m’ha donat la sensació que es fan coses casolanes, sense força expansiva. Ara tenim el Festival Nacional de Poesia però teníem una Nit de l’Art que s’ha deixat morir. Era un esdeveniment que atreia gent de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya. El potencial artístic de Sant Cugat s’hauria de visibilitzar per tot el país.

– Però l’administració no s’ha desentès del tot. En la intervenció artística del passat 25N al Monestir hi va acudir l’alcaldessa. A més, l’Ajuntament figurava com a col·laborador. Quina és aquesta col·laboració a la pràctica?

– Tenir els permisos i suport per muntar el cub.

– Res més?

– Bé, en aquest cas l’administració no és culpable de tot. Tenia previst un projecte més potent però la COVID-19 no em va permetre fer-lo. És molt fotut el que passa amb la pandèmia.

– Com va néixer la idea de la intervenció al Monestir? Quina aportació pretenies fer al feminisme?

– He tingut la sort de tenir una mare que m’ha ensenyat a respectar i admirar la dona. Però és més fàcil que això: la dona ha de ser respectada com l’home. M’emprenya molt la discriminació que sofreixen pel simple fet de ser dones. De fet, també m’emprenya el que de vegades faig jo perquè tenim una educació que ens condiciona. Algun dia em sorprenc dient “gràcies, guapa” quan compro a algun lloc!

El que més em preocupa és que això no només ho fem les persones de 70 anys. De fet, potser la joventut actual és més agressiva envers la dona que la meva joventut. També anàvem en colles, bevíem, ens drogàvem... però mai haguéssim pensat que violar una noia era un fet normal i, encara menys, que ho gravaríem.

– Potser al teu cercle era així però de ben segur que aquestes coses sí passaven i no es contaven.

– Puc parlar pel meu entorn, que ha sigut molt liberal. I no conec cap amic que se li hagués ocorregut fer una violència tan bèstia sobre una dona, el que no vol dir que hagin caigut en violències amb comentaris com “guapa”, “xata”... Ara els adolescents de 12 anys ja veuen porno. Associar el sexe i l’amor amb el porno és una bestiesa. Els artistes tenim una arma, que en el meu cas és el pinzell. Amb ella he pretès fer un toc d’atenció. Per ara la gent s’ha preguntat “què és això vermell al Monestir?”

– També has rebut crítiques per part del col·lectiu Hora Bruixa. Una d’elles és que l’acció estava patrocinada per HP, que consideren que així es renta la cara davant l’explotació de treballadores.

– Tinc la mirada contrària. Les empreses que són capaces d’invertir en actes culturals està bé que ho facin. De fet, he demanat recursos perquè a la ciutat no li costi un duro.

I sobre l’explotació hi ha molt a dir perquè potser moltes d’aquestes persones que em critiquen compren al Zara, que és més vergonyós. Si la seva crítica és aquesta, doncs seria més interessant unir esforços per fer coses més grans.

– Al Zara potser hi va molta gent amb pocs recursos i, en canvi, el que es critica és que una d’aquestes empreses patrocini una mostra contra la violència i aparegui a la plaça pública.

– Si busquem excuses, en trobarem per tots els costats. Dir que es va al Zara perquè és més barat és una excusa de mal pagador. Jo no hi compro i en aquests moments no em sobren els diners. Aquest jersei fa uns 10 anys que el tinc. Digues-me una altra crítica que aquesta l’he trobat molt tonta.

– Literalment: “Els escrits amaguen desigualtats estructurals i aprofundeixen en la idea de les dones com a mares bones o dolentes, el judici sobre elles i com eduquen” i “apel·lar a la covardia dels homes per exercir violència no només reforça la idea de les dones com a víctimes, com a desvalgudes, sinó que a més a més continua descontextualitzant la violència masclista”.

– La mare té una importància vital, i la societat també. És més fàcil fer una reflexió sobre una persona que sobre tota la societat. A mi m’interessa fer canvis que puc fer jo al meu voltant, perquè és més fàcil entrar-hi idees. Perquè de vegades els grans projectes queden diluïts en paraules. Jo busco l’acció-reacció.

Si hi ha senyores que no estan d’acord amb la meva postura, no em preocupa. No he pretès fer res paternalista. Que preguntin a les assassinades si estaven desvalgudes o si eren tan xules que els hi va importar una merda tot.

No m’agraden gens les coses radicals. Per ara he invertit dos anys de la meva vida fent una col·lecció de quadres per denunciar un fet. No sé quantes d’aquestes persones radicals hauran posat tant temps i diners com jo per fer alguna cosa.

– També plantegen que, amb aquesta mostra, és un home qui parla per elles.

– Hi ha una part del feminisme que cau en els mateixos errors que el masclisme. El feminisme és d’homes i de dones, de societat.

– Si les dones són les que sofreixen l’opressió, és lògic que demanin encapçalar la lluita...

– Encara estem així?! Parlant d’homes i de dones? Vol dir que ara els homes no podem defensar una causa femenina? Em sembla absurd, tot i que ho respecto. El canvi ha de ser de tota la societat.

– A propòsit de la crítica, la tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, Núria Gibert (CUP-PC), va fer un tuit: “Contravé tota la programació que havíem fet des d'Igualtat i feminismes. Entomo la responsabilitat de fer arribar la perspectiva a tots els àmbits de l’Ajuntament”.

– Jo vaig fer una proposta i va ser acceptada. Trobo ridícul que se centrin esforços en aquestes lluitetes. Els problemes de partidets em foten fàstic perquè hi ha problemes molt més importants.

– T’ho has trobat molt com a artista?

– No. Potser de vegades em busco problemes per dir algunes coses. Em sembla que darrere de tot això hi ha problemes molt greus que no se solucionen perquè ens perdem en discussions metafísiques.

Ara bé, si algú em diu que això és una lluita només de dones, me’n fot un pepino; jo seguiré lluitant pel que crec que és just. Només faltaria que els homes no poguéssim lluitar pel que ens semblés. El que proposen és una forma radical de masclisme, i és un perill! Em recorda a una exposició de Mujeres pintoras. No és això! Pintors som tots.

– És una forma de visibilitzar-les...

– Es pot fer d’una altra manera. Tinc amigues pintores molt famoses.

– I que hauran tingut moltes dificultats per arribar-hi.

– Com tots! Creus que a mi m’ha sigut fàcil?

– Però les dones tenen una dificultat afegida...

– Hi ha avantatges i inconvenients. També conec artistes a les quals els ha anat molt bé pel fet de ser dones. Ja et dic que això d’homes i dones m’emprenya molt. Dec ser burro o més ampli de mires, però aquí tots som éssers humans. És que quan es diu que és un home, una dona, un maricón –amb tot el respecte perquè tinc grans amics que s’ho diuen a ells mateixos–... em fot angúnia, més encara quan al fons tenim un problema tan greu com la violència masclista.

Però vaja, soc autocrític i estic acostumat a rebre crítiques. Com a artista sempre he fet el que em sembla. Això no em farà canviar d’opinió perquè també he tingut crítiques per l’altra banda: gent que em diu que la violència de gènere no existeix. Rebo hòsties de dreta i esquerra així que estic feliç.

– Com t’ha afectat la COVID-19 a nivell artístic?

– Ara estic pendent d’una exposició a Benicarló que no sé si es podrà fer. L’altra cara del mediterrani s’havia d’exposar al maig a Amposta i es va haver de cancel·lar. A Nova York tot està tancat.

– Sempre hi ha hagut una reivindicació per reforçar el suport a la cultura però ara, a més, els ajuts per la COVID-19 també han sigut complicats.

– Perquè tracten aquest tipus de cultura com l’assignatura tonta. La pintura s’ha convertit en un fet especulatiu. La gent no compra per les emocions que li genera una obra sinó pel seu valor. Quan rebo informació de subhastes sempre hi ha el mateix patró: tot el que costa més de mig milió de dòlars està venut i, en canvi, no hi ha quasi cap obra amb un valor inferior venuda.

– Això és terrible per a la gent que comença en el món de l’art.

– Sento molta admiració per ells, són valents i tot sovint s’ho juguen tot. Però, sincerament, també em fan una mica de llàstima perquè s’ha perdut l’afició a la pintura.

– El que més t’ha emocionat de la teva carrera ha estat la primera exposició individual a Nova York. I dels 25 anys de la galeria?

– La gent que he conegut i que m’ha permès intercanviar opinions. M’ha enriquit com a pintor i com a persona. Això d’artista no m’agrada dir-ho...

– Un artista és a qui li diuen artista, no qui s’hi diu a ell mateix!

– Les medalles em patinen molt. De vegades m’han dit mestre i em fot caguera.

– Fa 25 anys vas inaugurar l’Espai amb una exposició sobre el Marroc. Com has canviat artísticament des de llavors?

– Vaig per etapes. El Marroc va ser un gran descobriment perquè hi vaig descobrir la llum, un altre tipus de cultura... Després d’això vaig buscar la bellesa. També vaig estar uns anys treballant sobre l’alliberament de la dona, amb una exposició a Estrasburg que va tenir molt d’èxit, i sobre la violència de gènere.

L’exposició que ara es pot visitar a la galeria és important perquè sempre que havia pintat el Mediterrani havia buscat coses maques. Amb aquests quadres mostro el patiment que hi ha al darrere i al fons del mar. Ningú migra per gust i, a més, s’hi juguen la vida. Aquestes persones es mereixen molt més respecte. Si no hi hagués hagut una explotació tan gran d’Àfrica, no estaríem així. Sempre he reivindicat que s’han de posar els recursos perquè la gent hi pugui viure allà tranquil·lament.

– És una mirada punyent. Ho has fet expressament pels 25 anys de l’Espai?

– No, és perquè és la darrera exposició d’aquesta etapa. Ara treballo una plàstica diferent arran d’un camí que vaig trobar fa dos anys. Sempre havia criticat Picasso per dir que ell no buscava sinó que trobava camins. Però arriba un moment en la vida en què, amb la motxilla plena, ets capaç de trobar un camí diferent. S’ha de ser valent per seguir-lo. Aquest és el gran mèrit de l’artista: seguir els seus sentiments.

– Tot sovint has fet col·laboracions amb el Rotary Club. Aquesta exposició és solidària?

– Havia pensat fer alguna cosa amb l’Hospital Vall d’Hebron però encara no ho he tancat. És cert que he treballat molt amb el Rotary però també amb el mossèn Pere de les Planes. Sempre intento fer alguna cosa ja que em considero un privilegiat de la societat i he de tornar com pugui tot el que la societat m’ha donat.

És cert que això és caritat i sé que hi ha molta gent que n’està en contra. Però mentre no es fa la revolució, què? Una de les medalles que tinc gravades és una trucada del mossèn Pere després d’haver fet una aportació: “Lluís, gràcies a tu han viscut 50 famílies aquest estiu”. Per a mi això és un orgull. Està molt bé fer revolucions per canviar el món però mentrestant potser aquesta gent mor de gana. Potser no he fotut tantes pancartes com altra gent però he fet accions que no es coneixen tot i que políticament no siguin tan puristes com els agradaria a alguns. Amb 71 anys he corregut molt i llegit moltes mirades. Això em fa veure el món d’una altra manera.