Publicitat

L’impacte del vi en l’arquitectura del Sant Cugat pagès

Foto: Joan Cabanas Alibau, Fons Cabanas (fotògrafs) [Font completa al peu de l'article. Per veure la imatge principal amb més resolució, clica aquí]

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Tot i que el vi és present a les nostres terres des de la romanització i té un pes específic durant l’època medieval i moderna com a part de l’economia i de la cultura, no és fins a partir del segle XVIII i fins a mitjans del segle passat que es pot parlar del Sant Cugat del vi, un període històric en què el conreu de la vinya esdevé central al municipi –un 73% dels conreus de la vila a mitjans del segle XIX– fins al nivell de propiciar el primer gran creixement demogràfic –de 1.046 habitants al 1787 a 2.523 al 1887–, amb l’aparició de rengleres de cases de cos amb l’obertura de nous carrers a dins de la vila medieval o resseguint camins del seu entorn.

El vi és, per tant, un producte determinant per entendre la història social i política santcugatenca, com hem recollit en els diversos articles que hem dedicat al centenari de la construcció del Celler Cooperatiu –un sobre l’origen del Celler i tres sobre el moviment rabassaire (els orígens, la República i la Guerra Civil)–. Però el pes específic d’aquest producte també porta lligats valors arquitectònics que encara avui es poden veure a les masies de l’època i a alguns dels carrers del nucli històric.

Les adaptacions a les masies

L’expansió de la vinya a antigues zones boscoses va suposar un increment de la producció i l’adaptació de les masies que en molts casos van afegir un celler al costat nord de la casa per evitar el sol i per afavorir les condicions de vinificació. A cada masia hi ha exemples diferents però es té constància que de les 60 masies censades al 1862, 42 tenien celler i 20 d’elles encara conserven l’estructura vinícola en l’actualitat.

Com que el Celler Cooperatiu no es va construir fins al 1921, fins llavors la producció del vi era casolana i per això és habitual trobar estructures com cups –que en alguns casos es van deixar de fer servir arran de la construcció del Celler– en moltes edificacions històriques, tant masies com les cases dels pagesos del nucli de la vila. L’economia del vi també evidencia les diferències socials amb edificacions diferents en funció de la capacitat adquisitiva dels residents: masies, cases dels pagesos o edificis modernistes propis de la burgesia com la Casa Jaumandreu –on ara hi ha l’Ateneu.

Moltes de les masies són de propietat municipal i han estat adaptades per a altres usos com ara la masia de Torreblanca, convertida en casal, o Can Quitèria, esdevinguda museu. Hi ha actuacions pendents a Can Monmany –on es fan tasques de manteniment però no s’ha previst cap actuació global–, a Can Canyameres –que ja té definit un pla d’usos a partir d’un procés participatiu– i Can Rabella –on es pretén instal·lar un centre d’emprenedoria–. Hi ha altres reptes com la consolidació de Can Bell, de propietat privada, o si s’efectuarà la compra de la Torre Negra, en aquest cas amb un valor patrimonial diferent ja que es tracta d’una masia fortificada.

Les cases de la pagesia

El creixement de nombre de pagesos, molts d’ells rabassaires, a partir de finals del segle XVIII va fer créixer la població que es va instal·lar en cases construïdes a l’entorn dels antics camins (carrers de la Creu, Valldoreix i Martorell) o obrint nous carrers al nucli (carrer Riera, Sabadell, Sort i Xerric). El punt en comú de les noves edificacions és que són cases de maó, en renglera i mitgeres en comú, amb teulades de doble vessant i tortugada per canalitzar l’aigua i una façana senzilla: un portal amb arc de mig punt i dues finestres.

Durant la segona meitat del segle XIX hi va haver petits canvis en l’estètica i la qualitat de les edificacions tot i que es prenia de base el mateix model. És el cas de la plaça Barcelona i el seu entorn i del carrer Sant Esteve, considerats els primers barris planificats de la vila. Moltes d’aquestes cases han estat alterades o fins i tot enderrocades amb el pas dels anys amb pressió immobiliària, canvis en la línia de façana, aparició d’aparadors, rehabilitacions que alteren la distribució original dels elements o l’aparició de construccions a l’antic pati o eixida.

El valor patrimonial de les rengleres de cases del nucli

La urbanització dels nous carrers era de propietat privada, amb pagesos que van adquirir parcel·les per fer les serves cases, amb les parcel·les de cos –l’amplada d’una biga de fusta– com a base. Els terrenys eren també de pagesos. És el cas de la família Busquets, que va urbanitzar uns terrenys al nord de la vila, l’actual carrer Sabadell, un dels carrers on va viure la classe obrera del camp, com ho demostra el fet que hi va residir el líder rabassaire Ramon Mas abans de marxar a l’exili a causa de la Guerra Civil.

Les parcel·les es dividien en una part per a la casa i una per a l’eixia o pati, on es tenien els animals. Majoritàriament són cases de cos tot i que en alguns casos són de doble cos. Comparteixen un mur de càrrega amb la casa del costat i l’estètica de la façana és sempre igual: dues finestres i el portal amb una porta de doble full. Les façanes eren emblanquinades amb calç. A la teulada de doble vessant només sobresortia la xemeneia, provinent de la cuina, que tenia l’única finestra de la façana en planta baixa. Per accedir al patí només un portal similar al de la façana i una finestra a la planta superior.

A l’interior de les edificacions, l’escala era el centre a partir del qual es distribuïen la resta de les estances. A la planta baixa hi havia l’entrada, la cuina –amb la llar al costat oposat al portal– i una sala posterior gran que generalment s’utilitzava com a celler o magatzem. És en aquest espai on s’han trobat cups. En les cases on no n’hi havia es considera que segurament eren de famílies que no es dedicaven al vi.

A la planta superior, el dormitori principal donava a la façana i era l’espai amb les mides més grans (4 x 4,25 metres). També hi havia una estança central sense sortida a l’exterior –que de vegades s’utilitzava de magatzem per a la collita– i una estança posterior a mode de dormitori més petita que el principal (3,95 x 4,25). La majoria de cases tenen un embigat de fusta, en alguns casos amb revoltons a sobre. S’han detectat tres cases (una al carrer Valldoreix i dues al Sabadell) amb volta catalana.

Al pati es tenia el bestiar (sobretot gallines i porcs), un hort i el safareig. Actualment quasi no queden eixides perquè o bé s’han dividit les parcel·les per crear dues façanes o bé s’ha reduït l’espai a un petit pati a base d’ampliacions de la casa. És un tipus d’edificació molt habitual als pobles rurals de l’època i també ho són les alteracions posteriors.

Els canvis a les cases de cos

Tot i que ara ens fixem en el planejament urbanístic, l’especulació, l’obertura de mostradors i de garatges..., alguns dels canvis a les cases del nucli de la vila es van produir pocs anys després de la seva construcció. En alguns casos es va afegir un nou pis i molt habitualment es van construir nous elements a l’eixida com ara pallers, cellers, corrals i estables. Amb el creixement del modernisme a finals del segle XIX i principis del XX, algunes de les cases van ser renovades.

Ara bé, l’arribada del ferrocarril al 1917 va ser un moment determinant per a la vila, que a poc a poc va començar a deixar enrere la mirada agrícola per centrar-se inicialment en l’estiueig de la burgesia barcelonina i posteriorment i fins a l’actualitat en els serveis, el comerç i l’activitat econòmica dels nous polígons. Les transformacions del darrer segle van suposar abandonar l’ús agrícola i, per tant, la pèrdua del sentit original de l’estructura de les cases de cos que van començar a aparèixer a la ciutat a finals del segle XVIII.

De de llavors, s’han trencat les rengleres de cases –un bon exemple és el carrer de la Creu–, se n’han enderrocat i construït noves edificacions més grans i també s’han fet habitatges que mantenen l’estètica tradicional però que incorporen alteracions com finestres més grans, balcons, portals més petits o entrades d’aparcaments –un bon exemple és l’eix de vianants i algunes de les cases del carrer Sabadell–. En gairebé tots els casos s’ha redistribuït l’interior dels habitatges.

Fonts emprades

El Sant Cugat del vi: una vila rural del segle XIX en una ciutat del segle XXI, Alba Rodríguez [24th European Archaeologist Association Annual Meeting, Barcelona, 5-8 September 2018]

Les rengleres de cases de finals del segle XVIII i inicis del XIX a Sant Cugat del Vallès: Perspectives de conservació, Alba Rogríguez [Revista Gausac 38-39, 2011]

Fotografies emprades

– 1, 2 i 3: Joan Cabanas Alibau, Fons Cabanas (fotògrafs). Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Notícies relacionades