Judith Colell: “Em fa por no tornar a fer cap pel·lícula per haver fet ‘Alçades!’? Doncs ja faré una altra cosa!”

Fotos: Jordi Pascual

Quan diverses persones que van participar en l’organització de la resistència als col·legis electorals de cara al referèndum de l’1 d’octubre van decidir que el primer aniversari d’aquell esdeveniment havia de tenir com a recordatori per a posteritat un documental, no van dubtar en buscar-la a ella, Judith Colell, directora, guionista i productora de cinema santcugatenca, que va acceptar la proposta i compartint-la des de la direcció amb Joan Giralt. Considera que és necessari conservar les imatges i evidenciar que aquella jornada a molts municipis va ser molt més que violència policial. És aquest valor d’unitat de milers de persones el que es dibuixa a Alçades!, 1 d’octubre a Sant Cugat, crònica d’una mobilització, una producció que recupera centenars d’imatges enregistrades per la gent i pels quatre mitjans locals amb la col·laboració de l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, el Comitè de Defensa de la República i Cal Temerari, que es va estrenar ahir en l’acte de commemoració del referèndum.

El documental és una excusa per recuperar tot allò que va passar l’1 d’octubre a Sant Cugat. Per què creus que és important fer-ho?

– Quan em van trucar al mes de juliol vaig considerar que ho havia de fer com a santcugatenca. Les imatges que ens venen a la ment de l’1 d’octubre són les càrregues policials però en molts pobles no n’hi va haver però, en canvi, va haver-hi una sensació de poble unit; tant el dia 1 com els previs. Es van organitzar moltes coses, es van guardar les urnes... Va ser una unió única. L’1 d’octubre, a més, és una data molt important per a Catalunya; arribarà a ser tant important com l’11 de setembre. Va marcar un abans i un després i així i tot ens queden moltes coses per viure.

Feu una reivindicació dels continguts audiovisuals, gravats per la gent.

– A tots els pobles hi ha molts materials d’aquests perquè avui dia la gent agafa un mòbil i grava. No tenim només les imatges dels mitjans. Recuperar el material és important i pot ser l’inici de projectes que es poden fer a altres llocs de Catalunya, perquè si no la gent ho perdrà o ho penjarà al núvol i s’anirà oblidant.

Ho deies a la roda de premsa de presentació del documental, cal guardar-ho i fer-ho arribar a l’Arxiu Municipal.

– És molt important. Nosaltres hem rebut moltes hores d’enregistrament dels mitjans, especialment la Televisió de Sant Cugat i Cugat.cat, però també moltíssim material de gent anònima. Per això Joan Giralt, el codirector, i jo sempre diem que nosaltres signem però no és un documental nostre, és de la gent de Sant Cugat. No hem rodat ni una sola imatge!

Això fa que sigui complicat trobar el fil conductor?

– Sí perquè et trobes amb moltes hores de material. Per això vam fer un petit guió inicial amb punts que consideràvem importants i fent una petita cronologia. Teníem molt clar que, fins i tot havent-lo pogut gravar nosaltres, havia de ser un documental observacional. No volem intervenir-hi; ni declaracions, ni entrevistes, ni veus en off ni res que dirigís. Volíem fer una crònica del que va passar, ja està. Evidentment, havia de tenir un ordre que no podia ser només cronològic entre d’altres coses perquè teníem algunes imatges que no sabíem de quina hora eren –algunes tenien data i en altres es podia deduir pel context–.

A més, vau rebre molts tipus d’imatge: verticals, horitzontals, de més qualitat, de menys...

– Les verticals no les vam poder fer servir per desgràcia [Riu]. Que quedi en el cap de tothom: S’ha de gravar horitzontal! Però és cert que eren imatges molt diferents perquè tothom té mòbils diferents, càmeres de foto, càmeres de televisió... Sense haver-ho tocat gaire, tot té molta unitat. Només hem hagut de polir el so perquè se sentís bé. La clau és la força de tot el que va passar aquells dies. Vam començar amb els dies abans, quan es van començar a fer tallers a les escoles, tot i que no tenim moltes imatges.

Dependre només de les imatges que envia la gent també suposa mostrar només aquesta part. L’entorn polític que diu que l’1 d’octubre no s’hauria d’haver celebrat us pot dir tranquil·lament que és un documental de part, que no apareix la veu de qui deia que el referèndum era il·legal i, per tant, no s’havia de participar.

– A veure, no tenim imatges de la gent que es va quedar a casa seva mirant la tele! [Riu] Tot i així, n’hi ha una que no hem pogut posar perquè ens va arribar tard i em sap molt greu: la d’un noi amb una bandera espanyola enrotllada al cos que va anar a votar.

De fet, un dels moments que més m’agrada del document és quan es llegeixen els resultats. La noia que els llegeix, ja quasi sense veu després de ser tot el dia allà donant instruccions, diu que la participació ha estat de més del 50%, diu que el sí ha estat més d’un 80% i fa aplaudir a la gent i després diu el percentatge del no i també fa aplaudir la gent. Això demostra que l’únic que es volia aquell dia era votar. A la majoria de gent que hi vam ser ja ens semblava bé que la gent anés i votés que no, o en blanc o posés la foto de la seva tieta Antònia; és igual, allò important era ser allà i demostrar que es volia votar.

Fa un any d’aquella data i sembla que políticament no han canviat les coses.

– Fins i tot hem anat a pitjor però cal confiar que es podrà trobar una solució política, parlant i aconseguint un acord. Es tracta d’una aspiració democràtica malgrat que alguns vulguin vestir-ho de violència.

Sembla que el canvi de govern a Madrid, almenys discursivament, beneficia aquesta possibilitat.

– Està per veure però jo hi confio més que amb el govern anterior perquè semblen més disposats. Tot i així, no és només una qüestió de partits sinó del seu electorat. Molts votants del PSOE, com moltíssims ciutadans espanyols, tenen una visió molt esbiaixada del que passa a Catalunya perquè ho veuen sota el prisma d’uns mitjans que manipulen. Alhora, ells pensen que els que vivim a una bombolla i estem manipulats som nosaltres. Ens deixa en aquesta situació en què molta gent es pregunta què hem de fer, cap on hem d’anar.

És evident que els mitjans són part del debat i per això hi ha acusacions mútues de manipulació.

– Sí, creuen que és una qüestió dogmàtica, de fe, com si no ens haguéssim aturat a pensar. Quan algú que no sap que ets independentista descobreix que ho ets, els sorprèn; m’han arribat a mirar amb una cara com si haguessin vist el dimoni. Els han venut que som supremacistes, que odiem la resta d’Espanya... però no odiem ningú. Però ja no és només una qüestió del procés sinó de gent empresonada per cantar o amb processos judicials per insultar déu i la verge.

Ho entens com un retrocés democràtic?

– Totalment. I estic convençuda que ha estat el procés català el que ho ha despertat. Abans tenien més vergonya de mostrar-ho.

Com afecta això al vostre àmbit?

– Molt. L’altre dia em preguntaven si no em feia por no tornar a fer cap pel·lícula per haver fet aquest documental. Doncs si no en torno a fer cap, ja faré una altra cosa. Només sóc coherent amb les meves idees. A més, el 21 de desembre vam tornar a votar i vam tornar a guanyar perquè les úniques forces que sumaven eren les independentistes.

Veus factible que per haver-te posicionat se’t tanquin les portes a nivell professional?

– Sí, com a mínim a Madrid. Em sembla tant important que les persones siguem sinceres i honestes amb el que pensem que em sentiria molt malament amb mi mateixa amagant-ho. Tot i que mai he estat especialment activa en aquest sentit. Hi ha gent que m’ha deixat de parlar perquè tinc el llaç groc d’imatge de perfil al Whatsapp i per publicacions al Facebook. I també m’he sentit amenaçada i amb por per dir les coses que penso públicament.

Creus que ens arribarà un altre dia clau com l’1 d’octubre que també presti per fer un documental de l’estil d’Alçades!?

– Qui sap, potser sí però la tardor passada va ser molt dura a tots els nivells. Vam estar bastants setmanes i mesos en què era complicat concentrar-se i treballar amb normalitat. Anímicament hem d’intentar que no ens torni a enganxar una situació tant complexa. Vaig arribar a pensar que ens esgotaríem però passa el temps i no ens hem cansat. Tinc l’esperança que pugui canviar l’opinió pública espanyola i que així el govern no estigui lligat per poder desencallar la situació. Mentrestant, hem de seguir alçats, no hem d’acotar el cap.

Notícies relacionades