Josep Amorós: “Els pensionistes són els mateixos que aixecaven llambordes a París quan tenien 20 anysˮ

Fotos: Jordi Pascual

La tecnologia ens ha condicionat les relacions humanes. Ens informem, parlem, juguem, busquem parella, fem la llista de la compra... a través del mòbil o l’ordinador. Els aparells han facilitat moltes coses i també n’han dificultat d’altres però, de manera indefugible, han entrat a les nostres vides. I és així com Josep Amorós els retrata a Selfies, tigres i miralls (Acen, 2018), el seu primer llibre en solitari en què es recullen vuit relats breus –molt breus alguns–. Amorós és consultor de màrqueting i publicista i manté una secció de relats fixa al TOT Sant Cugat. Ara, amb el llibre que presentarà el proper dijous a dos quarts de vuit de la tarda a l’Ateneu Santcugatenc, fa una aproximació a les tecnologies, sí, però també a la relació intergeneracional, que en diversos moments dels contes apareix en forma de grups i cançons de rock que han transcendit els clixés d’edat. Qui no ha escoltat mai Red Hot Chili Peppers o The Doors? Qui no s’ha atrevit a cantar un tros d’Hotel California?

Per què parlar de noves tecnologies?

– No és que l’hagi escollit sinó que aquests trastos formen part de la nostra vida. Ara mateix sobre la taula, mentre fem l’entrevista, tenim un ordinador i dos telèfons mòbils. Si escrius en base al que et rodeja, inevitablement apareixen. Els telèfons mòbils han canviat de manera definitiva la manera de comunicar-nos. No sé què fèiem abans de Whatsapp per trobar-nos. Al mateix temps que és útil, té conseqüències positives i dramàtiques.

Per tant, cap voluntat de criticar-les?

– No les demonitzo gens. Sóc una persona que les utilitza. Sóc molt actiu a Twitter, per exemple. La finestra digital, per feina, la conec amb força profunditat. Tot i que per edat estic més a prop de la gent que critica les noves tecnologies, per feina les utilitzo molt. Evidentment, m’agrada llegir en paper, però també ho faig en digital. M’agraden els vinils, però també tinc música al mòbil. Quan vaig fer la selecció de relats, per tenir un criteri comú, en vaig triar dos: el moment generacional i les tecnologies.

Quin moment generacional?

– A tota la societat hi ha tres generacions estem convivint de manera molt activa, potser com mai abans havia passat. Estem els babyboomers que anem de 60 cap amunt i som els hippies, la generació idealista que ha compost la banda sonora de totes tres generacions. Hi ha la generació X, que s’ha inventat la tecnologia i ara manen i estan al capdavant de totes les institucions. També es veu a nivell literari amb autores com Llucia Ramis, que ja no té res a veure amb Quim Monzó, Segi Pàmies... I els millenials, que són els que aprofiten millor la banda sonora dels boomers i la tecnologia dels X.

És una cosa que he viscut sempre. Quan era petit a casa dels pares venien molts amics seus i m’hi portava bé. Ara a casa venen molts amics dels meus fills. Hi ha una interrelació entre generacions que va més enllà del dia a dia.

Barreges les generacions i les tecnologies amb els ideals.

– La meva generació és la dels ideals perquè quan nosaltres érem joves van sorgir els moviments pacifistes. Som fills del maig del 68 i l’estiu del 68 a Sant Francisco. Es poden mantenir els ideals, clar, i no veig cap xoc amb la tecnologia. Els mantenim malgrat la deriva històrica dels darrers anys. Més enllà dels gilets jaunes (armilles grogues), que té càrregues diferents a les que va viure la meva generació perquè ara hi ha un punt de desesperança, tinc una aproximació encuriosida pel moviment dels pensionistes. Te n’adones que són els mateixos que aixecaven llambordes a París quan tenien 20 anys.

Hi ha dos relats més llargs que la resta.

– Sí, el primer intentava ser una novel·la breu però, de sobte, me’l vaig trobar acabat. Hagués pogut seguir però quedava molt rodó i amb un final molt rotund en l’última paraula del relat. Potser és una mica més llarg que els relats que acostumo a fer. La resta estaven pensats directament com a relat perquè és una recopilació de textos escrits entre el 2016 i ara.

Què hi ha de tu?

– És la pregunta que em feu sempre. No hi ha res directe. M’agrada contestar amb una petita historieta: Tinc un amic que em va fer un retrat. Em va fer treure les ulleres de sol i em va dir que pensés en alguna cosa agradable per tornar-hi si m’hi distreia. És la forma de recuperar l’expressió per seguir. En aquell moment va aparèixer una amiga escultora que ens va dir com tractava ella l’expressió. Finalment vaig haver d’explicar jo com construïa els meus personatges. I més aviat són un trencaclosques: els teus ulls i somriure però en actitud com aquell noi d’allà i tractat en femení. Potser alguna de les facetes també és meva. Quan em va girar el retrat perquè me’l mirés li vaig dir: “No m’has dibuixat, m’has escritˮ.

Per tant, sí, hi ha una part de mi al llibre però el meu convenciment més profund és que cap relat no està acabat fins que algú no l’ha llegit. Confio i espero que hi hagi una part dels lectors en cada relat.

Com va ser la teva entrada a l’escriptura?

– Em recordo molt adolescent escrivint alguna cosa similar a un diari. Volia escriure perquè llegia molt. La lectura és la porta més potent per escriure. Per escriure has de llegir, encara que hi ha gent que no ho fa. Però penso que s’ha de fer: llegir força i tot, des de filosofia fins a còmics. Al voltant dels 20 anys vaig publicar les primeres coses. Vivia a Oviedo, on hi havia la revista Los cuadernos del norte, dirigida per Juan Cueto. Diria que el primer relat que vaig publicar va ser allà. Amb petites col·laboracions d’aquest tipus vaig anar fent, sempre a la frontera entre periodisme i literatura. Sempre m’han apassionat els autors del nou periodisme com Tom Wolf i Hemingway.

Però professionalment fas publicitat més que periodisme o literatura.

– Sí, però escriure publicitat també és literatura. Has de tenir molta capacitat de síntesi i escriure de forma contundent perquè tres paraules juntes formin una imatge memorable. És una exigència que m’ha dut a escriure relat curt.

Com has canviat literàriament?

– La tècnica, perquè d’anar escrivint i llegint es canvia. També he canviat d’idioma perquè inicialment escrivia en castellà perquè la meva educació bàsica havia estat en castellà. Però he volgut escriure en català perquè m’hi trobo molt més còmode i em resulta un idioma molt més proper per expressar el que vull. Quan escric en castellà ho faig més àrid mentre el català és més emotiu i dolç, li puc donar més forma a la paraula. Em preocupa el fons però també la forma. Per això m’he format, de manera autodidacta i en cursos d’escriptura com els que fa Susanna Camps, que vindrà a la presentació, a l’Ateneu.

Com a col·laborador a mitjans, creus que hi ha encaix per al relat i l’originalitat més enllà del pragmatisme informatiu?

– Tots els mitjans tenen una secció de cultura però esdevé un aparador de notícies de cultura, no de creació de cultura. També és cert que els mitjans que s’ho poden permetre incorporen cultura com a columnistes. A La Vanguardia, per exemple, hi ha Quim Monzó i Llucia Ramis. Fa un parell d’estius el diari Ara va fer una experiència original, publicar un relat diari. Em va cridar molt l’atenció i em va semblar un repte formidable. Poc després vaig proposar a Josep Maria Vallès, director del TOT Sant Cugat, fer una cosa similar però durant tot l’any i amb periodicitat setmanal. Em va dir que sí i, evidentment, és un repte formidable.

Li vaig dir Cròniques de Macondo perquè un dels meus grans referents és García Márquez. A més, volia donar una volta pel Sant Cugat no tant conegut que pugui tenir un punt de realisme màgic. Havia de poder ajuntar un paisatge real o figurat amb el personatge que el caracteritzés. La majoria de vegades el personatge és una dona. Els mitjans hauríeu de fer més aquestes coses, i els locals especialment. A Sant Cugat hi ha una tradició literària important. De fet, històricament hi ha hagut grans literatures que s’han donat a conèixer a través dels mitjans.

Notícies relacionades