José Fernando Mota: “Forcen el relat històric perquè encaixi amb els seus objectius polítics”

Fotos: Aina Serra

El Mota és una d’aquelles persones que des de temps immemorials et trobes a tot arreu: xerrades, manifestacions, concerts. Promotor d’organitzacions polítiques quan n’eren quatre, divulgador incansable de la història de la ciutat, discret i xerraire, un d’aquells que dóna gust sentir.

Apassionat de la història: “jo a un arxiu hi perdo els papers”, i bibliotecari: “perquè de la història no en menges”, va venir de Madrid els 14 anys. Polititzat ja des de l’escola, va militar a Iniciativa i a Esquerra Unida i Alternativa i va participar de la fundació del Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat (CASC) i el Grup d’Estudis Locals (GEL). Avui dia és una acreditada per parlar de la Segona República, la Guerra Civil i els principis del franquisme a nivell local amb una voluntat de divulgació que vehicula a través del seu blog i de Twitter.

Què ens aporta mirar la història?

– Estudiar la història és tenir informació, és tenir un relat ric i plural del que va ser la vila abans d’esdevenir ciutat, abans que la trepitgéssim nosaltres. És tenir una mirada crítica perquè no ens inculquin herois, mites, tradicions com a úniques, quan a Sant Cugat han passat coses de tots colors. Penso que en una societat democràtica, en un país com el nostre, on hem patit una dictadura que ha arrasat amb tota una tradició de lluita pels drets col·lectius, és imprescindible que es conegui aquest passat amb tota la seva riquesa i pluralitat.

No es coneix a Sant Cugat?

– Aquí el Monestir s’ha menjat la gran majoria d’estudis d’història i la vila ha estat la gran oblidada. Arrel de la fundació del Grup d’Estudis Locals i la revista Gausac la situació comença a canviar, però el forat de desconeixement del segle XX és molt important. No es finança la recerca en memòria històrica. Pensa que hi ha famílies de Sant Cugat que van descobrir que el seu oncle havia mort al camp de concentració nazi de Mauthausen 75 anys després del seu assassinat, gràcies a les meves investigacions.

Uau. És xocant.

– Bé, el tema dels noms dels carrers és simbòlic, però serveix d’exemple, ens trobem que persones que van ser alcaldes durant el franquisme tenen un carrer i altres que van lluitar per la democràcia i el canvi social estan invisibilitzades.

Per què?

– La història és un camp de batalla polític, sempre ho ha estat. I en situacions de xoc frontal de nacionalismes, com estem ara, encara més. Es tendeix a mitificar, a crear un relat únic del passat i al presentisme, a mirar amb ulls actuals episodis de segles anteriors que succeïen en un context absolutament diferent. Això deixa poc lloc per la història honesta, la que ha explicat els fets anant a les fonts, mirant d’incorporar totes les mirades, amb els encerts i errors de totes les parts.

Però res és objectiu!

– Evidentment, tot historiador té una ideologia, i això es traspua al seu treball. Però no amagar informació, buscar múltiples fonts, no inventar res, no manipular… això és, crec jo, intentar fer història de manera honesta.

Què s’ha deixat de reconèixer?

– Per exemple, a Sant Cugat, no han tingut prou reconeixement les lluites del moviment obrer, dels rabassaires o contra el poder i els privilegis de l'Església catòlica. No ha interessat.

A qui no interessa?

– A qui ha governat a Sant Cugat, Catalunya i Espanya després del franquisme. Forcen el relat històric perquè els encaixi amb els seus objectius polítics! I els mitjans de comunicació s’hi sumen, prefereixen l'espectacle i la polèmica fàcil, que la rigorositat, a l'hora de tractar temes històrics.

Per exemple?

– Han convertit Salvador Seguí en un patriota! Si aixequés el cap… Tallen trossos de discurs, el descontextualitzen i en fan un ús interessat! Això és manipular la història. Es diu “tota Catalunya va perdre la Guerra Civil”, doncs no, hi ha catalans que es van enriquir amb el franquisme, o que van participar de les estructures de poder de la dictadura en ajuntaments, diputacions i ministeris… tots aquests, es consideren guanyadors. Es generalitza, es redueix, s’inventen tradicions, s’invisibilitza, vaja, que es manipula la història.

Hauria de ser una aposta política?

– Sí, a Sant Cugat hem anat a cop de moció o d’efemèride. Que si la CUP demana visibilitzar els santcugatencs que van passar per camps de concentració, que si ERC entra una moció per homenatjar les víctimes del franquisme, que si fa nosequants anys de nosequins fets o personatge… Però una voluntat de recuperar la memòria col·lectiva de manera exhaustiva, no ha existit.

Quins moments destacaries del segle XX a Sant Cugat?

– Els grans canvis han estat motivats per les infraestructures: la construcció de la carretera de la Rabassada, l’arribada del tren i els túnels de Vallvidrera. És quan deixa de ser un poble rural aïllat i quan arriben les fornades de gent i idees, sobretot de Barcelona. Ens situen al model de ciutat i als 90.000 habitants actuals.

I a nivell polític?

– Moltes coses. La Segona República, anys 30, acaba amb un caciquisme local imperant, i s’inicia una política de reformes i millores socials. És en aquests pocs anys que s'inaugura l'escola pública, l'única que existirà fins a finals dels anys 60, es construeix una seu de la Casa de la Vila, i la primera biblioteca pública que va tenir el poble. Després, el Franquisme va arrasar amb tot això, amb l’històric moviment rabassaire, amb el republicanisme federal, amb el catalanisme polític, amb les entitats…

Parlaves de la lluita dels rabassaires com una de les invisibilitzades… posa'ns al dia!

– A Sant Cugat el que donava de menjar a la majoria de la població era la vinya. Una mica la indústria tèxtil, les bòbiles i la construcció amb l’arribada del ferrocarril i l’exposició universal de Barcelona del 29, però fins els anys 60 sobretot la vinya. De fet, parlant de lluites oblidades, cal recordar que els obrers de la construcció i de les bòbiles s’organitzaven a la CNT i el Bloc Obrer Camperol, el que després va ser el POUM, comunistes heterodoxos, que van tenir un seguiment i resultats com pocs llocs del país. Comunistes a Sant Cugat… això sí que no interessa!

I dels rabassaries..?

– Els contractes de rabassa morta implicaven que fins que es morissin dos terços dels ceps plantats, els propietaris cedien la terra als pagesos a canvi d’una part de la collita. Això feia que les cessions s’allarguessin vàries generacions. Amb l’arribada de la fil·loxera es van morir moltes plantes i per tant, els pagesos, a més de no tenir collites, perdien els terrenys. Fruit d’aquesta crisi els pagesos es van organitzar, i aquesta organització va agafar molta força arreu, també a Sant Cugat. Va ser la Unió de Rabassaries, el sindicat agrícola amb més pes fins el franquisme, que junt als republicans federalistes es van acabar presentant a les eleccions i tot. Segurament és la lluita organitzada més important de la ciutat fins a dia d’avui.

I el Museu o l’Ajuntament o… no en parlen?

– No el suficient! El Celler Cooperatiu explica com es fa el vi però no parla en detall de les persones que treballaven la vinya i de com s’organitzaven, ni de les seves lluites. El Món Sant Cugat fa un monogràfic sobre la vinya i no els esmenta. O grans referents del moviment Rabassaire santcugatenc com Francesc Layret o Pi i Margall no tenen encara un carrer a la ciutat! Falta una política clara que marqui unes línies de treball en pro de la recuperació de la memòria col·lectiva, i això ho ha de fer l'Ajuntament.

Notícies relacionades