Joan Tortosa: “Ens havien canviat el poble, calia fer el que fos perquè tornés a funcionar”

Fotos: Aina Serra

No ens havíem vist mai abans, però ràpidament ens uneix allò de “ser de Sant Cugat”, la referencialitat i entorn comú amb 60 anys de diferència ens entendreix l’anecdotari i les ganes de compartir.

Joan Tortosa, nascut el 1929 a Sant Cugat, trenca amb la seva tradició familiar pagesa per dibuixar, il·lustrar, escriure teatre, cròniques, fer de professor, activar entitats locals… un no parar que ara ha volgut plasmar en un llibre costumista del Sant Cugat de meitat del segle XX, D’allà fins aquí, Sant Cugat a peu de carrer (Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat, 2018): “He volgut fixar les meves vivències al Sant Cugat on vaig néixer com a fil conductor d’una manera de viure, d’una transformació lenta cap a la ciutat actual”.

Fill de pagesos que abandona la pagesia. Quin disgust!

– Potser sí que va ser un dels disgustos més grans del meu pare perquè el vaig deixar sol al camp, però jo sento que he fet tot el que tenia ganes de fer. Potser no sóc conegut ni reconegut, però és clar que he triomfat, mirant de fer sempre les coses que m’agradaven.

Quin és el caràcter del Sant Cugat on neixes?

– En la documentació històrica que he consultat, en tot moment es parla que Sant Cugat és pobre, ni la gent ni l’Ajuntament tenen diners i sempre que cal fer alguna obra pública es demana la implicació de la gent. Per exemple, en les actes municipals sempre es parla de la gestió de l’aigua, de la sequera, dels pous bruts, de com fer arribar l’aigua del Monestir a la part alta del poble, a la plaça del mercat… així que una cosa tant bàsica com l’aigua, era un problema.

I la vinya?

– La vida pagesa donava per poc més que cobrir les necessitats de cada família. Sant Cugat anava enrere en alguns avenços que ja eren generalitzats com les carreteres, els transports, l’electricitat o el clavegueram i això reduïa les possibilitats dels seus habitants. Era un poble de muntanya, com enclotat i aïllat al costat de Barcelona.

Com va ser l’obertura?

– L’arribada de carreteres i trens van anar aportant obertures. Tant per l’arribada de gent de fora de Catalunya, primer murcians, més tard andalusos, que venien a treballar en aquestes i altres obres; com per les persones de Barcelona que venien a buscar una vida acomodada a Sant Cugat, amb les torretes aïllades i la natura. La riera que ara és la Rambla del Ribatallada separava el Sant Cugat vell del dia a dia, dels estiuejants en xaletets. Algun pontet els unia, però bàsicament vivien aïllats.

Al llibre descrius molt costumisme del segle passat: jocs al carrer, veïnatge, menjar cuinat, pràctiques de pagès. Què en queda?

– Penso que en queda poc més que els espais. O ni això. S’ha transformat tot. És una anècdota, però nosaltres jugàvem a tennis a la plaça de Pep Ventura, posant la xarxa entre la font i un arbre.

Ara hi ha cartells de prohibit jugar a pilota a les places.

– Entenc que ha calgut buscar solucions una mica allunyades del centre, parcs a les afores perquè els carrers i les places han quedat petits. Però s’ha de poder jugar a pilota a la plaça del costat de casa, és absurd no tenir en compte la quotidianitat dels infants.

Ho enyores?

– Teníem una llibertat excepcional, les places i els carrers eren de les criatures i això ja no és així. També em sobra soroll i contaminació visual, abans amb prou feina veies cases i algun fil elèctric que penjava, com si fos molt net, malgrat era molt més brut que ara. Però no vull ser romàntic, s’ha fet un progrés interessant i prefereixo molt més aquest Sant Cugat d’ara.

Entre el nen i l’actual, et vas implicar en diverses entitats...

– Sí, els últims anys del franquisme vam voler reactivar la gent amb les corals, el teatre, la muntanya, el ball… el que fos per recuperar els espais de relació social del poble. Més o menys ens en sortíem, però, per exemple, havíem hagut de posar presidents falangistes a alguna entitat perquè no ens aturessin des de dalt, o havíem representat obres de teatre il·legals amb el perill que això suposava. De fet, a casa acollíem algunes reunions clandestines de temes polítics. Ens havien canviat el poble, com aturat, i calia fer el que fos perquè tot tornés a funcionar. Al llibre n’explico força detalls.

Vas estar en algun partit?

– Mai. Dominat pel meu pare, dominat per l'església, dominat també per un partit? I ara! No vull que ningú em mani! Jo he aportat tot el que he pogut, si podia a tres llocs millor que a dos. Jo lluitava com si fos una part de mi, com una necessitat de ser el poble que va més enllà dels partits.

A vegades la política s’allunya del poble?

– Un dia llegia sobre disseny de les ciutats, que ha estat com un bumerang. Fa mil·lennis els humans van tenir necessitat d’agrupar-se per buscar solucions a la intempèrie de la natura, però amb els anys, la manera com hem solucionat aquestes necessitats se’ns ha girat en contra. Volent superar uns inconvenients naturals n’hem creat uns d’artificials potser encara pitjors.

Notícies relacionades