Publicitat

Jan Domènech: “Sense la música deixaria de ser qui soc”

Fotos: Clara Ontañón i Lili Bonmatí

“Una evolució contínua i una dedicació total al jazz”. Així és com descriu el mestre i músic líder de la Sant Andreu Jazz Band, Joan Chamorro, al pianista santcugatenc Jan Domènch en el catorzè disc de la col·lecció Joan Chamorro presenta....  I és que per aquesta col·lecció han passat moltes companyes de Domènech que ara són músics reconegudes com Andrea Motis, Rita Payés, Eva Fernández, Magalí Datzira i Marc Martín.

– Parla’m del disc Joan Chamorro presenta a Jan Domènech (Jazz to jazz, 2020)

– És un disc amb 14 peces molt variades: des d’In my life, de John Lennon i Paul McCartney a It’s De-Lovely, de Cole Porter. Hi ha duos, quartets i algun sextet. En cada una de les peces vaig tenint una conversa amb els instruments de la banda acompanyant-los o en forma de solo. A més, hem tingut la sort de comptar amb grandíssims convidats com Scott Hamilton, Andrea Motis, David Xirgu, Dick Oatts, Joe Magnarelli... És una gran experiència tocar amb músics amb tant talent, un luxe.

– El disc barreja diferents estils.

– Sí, el Joan i jo hem intentat buscar coses diferents. Hi ha jazz clàssic, bebop, jazz modern, bossa nova, etc. I arranjaments de grans músics com Alfons Carrascosa a Without a song de Youmans.

– Tot i la COVID-19, quina promoció heu pogut fer pel disc?

– Vam poder fer la presentació i teníem alguns concerts programats, sobretot a la Sala Jamboree però estem esperant que la situació millori per poder-los fer.

– En el llibret del disc expliques que als 12 anys vas estar a punt de deixar la música i que un concert de la Sant Andreu Jazz Band et va fer canviar d’opinió.

– Vaig començar a tocar el piano de petit a l’Escola de Música Municipal de Valldoreix i a l’adolescència em notava estancat perquè no m’agradava gaire la música clàssica. Encara que havia escoltat molt poc piano jazz, m’havia agradat moltíssim així que vaig decidir provar-ho. Vaig anar a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu, a Barcelona i va ser un gran canvi a millor. Tot i que em costava estudiar perquè soc bastant mandrós. Així que als 18 vaig decidir estudiar història perquè em pensava que m’agradava més. Però al segon curs ho vaig deixar, per seguir tocant el piano. Vaig entrar al grau superior del Liceu i ara estic fent el Màster a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

– Com vas adonar-te que preferies tocar el piano?

– Quan vaig conèixer al pianista Marco Mezquida, que és professor del Conservatori del Liceu, ha estat un gran mestre i una font d’inspiració per a mi.

– Quina relació hi tens amb ell?

– Des del principi va confiar molt en mi i va haver-hi una connexió molt potent de seguida. A més, és un dels meus referents com a pianista, és molt interessant. I clar, poder fer classes amb el teu ídol és una cosa impressionant. Ell toca de tot, flamenc, jazz clàssic, en definitiva fa música. És espectacular quan fa free jazz:  és capaç d’estar-se una hora de concert improvisant i tot acaba tenint un sentit. Construeix històries amb parts diferenciades entre elles i unides per un mateix fil conductor. I a més a més, la manera com fa les classes és brutal.

– I amb Joan Chamorro?

– Amb ell ens coneixem des de fa molts anys, tenim una relació que cada vegada ha anat a més i he après molt. Amb la Sant Andreu Jazz Band hem anat a tocar per tota Europa, amb músics de gran renom, i a Barcelona hem interpretat al Liceu, a l’Auditori i a l’espai, per a mi, més impressionant de tots que és el Palau de la Música. He après i he gaudit moltíssim. En Joan porta a Barcelona musics de tot arreu, és un gran flux d’energia, coneixement i intercanvi. Ara, de tant en tant, em convida a tocar amb la banda i jo molt agraït, sempre tinc ganes de tocar amb ells.

– Quin és el panorama del jazz a Barcelona?

– Barcelona és una ciutat amb un gran nivell de jazz amb músics molt bons, una competència altíssima, però amb una demanda pobra. No hi ha gaires sales de jazz a Barcelona i el que cobrem els músics és precari.

– Què estàs investigant ara mateix?

– Estic tocant molta música clàssica per estudiar les harmonies que feien servir en l’impressionisme, sobretot Debussy i Ravel, i seguint l’estructura original intento improvisar. Alhora estic centrat en el jazz més modern que crec que és molt necessari per al meu aprenentatge.

– Què més t’agrada?

– També estic escoltant Brian Blade & The Fellowship Band que tenen un disc que es diu Landmarks (Mid City Ent, 2014) amb composicions que van ser molt fresques en el seu moment i van incloure instruments poc usuals en el jazz, com el clarinet baix. Quan escolto música percebo què estan fent els músics, les harmonies i les melodies noves que utilitzen. El jazz modern utilitza un joc rítmic diferent de l’antic, estructura els temes de manera diferent i et pots trobar de tot, com per exemple, canvis de compàs al mig d’una cançó. Intento beure al màxim del jazz modern per a fer els meus propis arranjaments.

– Quin projecte tens ara?

– Estic tocant amb un quintet, que encara no té nom, i estem preparant temes. Amb les restriccions de la COVID-19 és molt difícil trobar espais per assajar, la veritat. Però bé sempre és interessant conèixer a gent amb qui vols tocar i sempre hi ha un aprenentatge mutu. I sobretot, ganes de passar-ho bé.

– Per a tu què és la música?

– És una pregunta difícil de contestar perquè és un sentiment que ve de molt dins meu. Per a mi la música és una forma de poder-me expressar, d’autoconeixement i em dona eines per percebre el món que m’envolta. És tan important per a mi, que ja forma part del meu caràcter. Penso tota l’estona en música i sempre tinc ganes de tocar. És més que una vocació, és part de mi. Sense la música deixaria de ser qui soc.

– Com et pots conèixer a tu mateix a través de la música?

– Cada dia toco diferent, de vegades depèn de l’estat d’ànim que tinguin. Aquells dies que no saps que et passa, quan estàs tocant t’adones que potser estàs trist, cansat o, al contrari, hiperactiu.

– Sembla quasi terapèutic.

– Sí, la improvisació lliure ho és perquè et deslligues de tot i només et concentres amb el que estàs tocant, és una forma de meditar potser. I de connectar amb la gent amb qui estàs tocant. A més, la improvisació és completament efímera: toques una nota i ja estàs pensant en la següent no et pots quedar en el passat, sempre has d’anar cap endavant.

Notícies relacionades