Jacek Gleba: “Costa trencar els estereotips de gènere perquè sense ells tenim la sensació d’anar a ceguesˮ

Fotos: Jordi Pascual

Segurament el que més sobta de partida és la seva edat. Amb només 19 anys ha creat un conte infantil il·lustrat en contra dels estereotips de gènere i ha trobat una editorial que li’l publiqui. Però, com sempre passa, l’edat esdevé secundària quan es comença la conversa. Jacek Gleba és un noi que ja des de petit qüestionava els rols dels personatges dels contes. Però la seva preocupació pel gènere també s’explica en primera persona perquè, tot i ser un nen cisgènere com qualsevol altre, ja de petit va començar a trencar les fronteres de la masculinitat imposada, com quan va demanar fer gimnàstica rítmica tot i que va acabar fent ball, una afició que encara conserva avui dia. Sense res de tot això potser mai s’hauria posat a escriure Mo, la reina de la luna (Babidi-bú, 2018), excusa d’aquesta conversa.

19 anys i un llibre!

– Sí, tot va sorgir a partir del meu treball de recerca de batxillerat. Sempre havia tingut clar que l’havia de fer sobre el sexisme a la infància. Volia fer alguna cosa més enllà de la investigació aprofitant la part pràctica. Hi ha molta gent que fa investigació, enquestes, estudis... però jo volia que tot acabés en una cosa que contribuís encara que fos una mica a posar en dubte el sistema en què vivim. D’aquí va sortir la idea de fer el llibre. Quan tot va començar tenia 16 anys. El treball el vaig entregar amb 17 i el llibre me l’han publicat enguany.

Com era el treball?

– D’investigació i llarg, amb molta recerca. Vaig poder fer l’anàlisi d’altres llibres infantils i de quines característiques tenien per transmetre estereotips de gènere. Per saber l’efecte del meu conte, vaig poder anar a llegir-lo a alguns col·legis. Quan vaig acabar el batxillerat, vaig provar sort enviant-lo a diverses editorials. Vaig trobar una, Babidi-bú, a qui els va agradar molt. Durant tot el curs passat hi vam estar parlant per fer l’edició. El darrer Sant Jordi em va arribar la primera còpia i a l’estiu va sortir a la venda.

Quin era el centre de la part d’investigació del treball?

– Els motius de la construcció de la separació social d’homes i dones. Volia veure fins a quin punt l’educació dels nostres nens i nenes fomenta aquesta construcció social. Vaig revisar molts autors i molts treballs universitaris. Hi vaig trobar reflexions sobre com afecta l’ensenyament a les aules i a casa en la separació d’un món de nens i un de nenes. I també hi ha els mitjans, les pel·lícules i els llibres...

Amb aquesta base, haguessis pogut fer qualsevol altre treball pràctic per acompanyar la part teòrica però vas apostar per un llibre destinat a infants. Per què?

– Suposo perquè m’agrada molt escriure, tot i que durant la ESO potser no ho feia tant. També em feia molta il·lusió poder fer les il·lustracions. Per a mi era molt enriquidor poder crear una narrativa amb què poder jugar per aplicar tot allò que havia après sobre els estereotips.

Per què centrat en la infància?

– Des de petit sempre m’he queixat molt de tot això. El primer moment en què en vaig ser conscient és quan als 6 anys vaig demanar fer gimnàstica rítmica i vaig anar a un col·legi a preguntar. Em van dir que no podia fer-ne perquè era només per a nenes. Els cossos dels nens i de les nenes als 6 anys poden fer el mateix! A partir d’aquell moment vaig ser més conscient i sempre m’hi queixava. La meva mare estava farta d’escoltar-me.

He estat el nen que sempre volia fer coses de nenes. I m’han dit de tot. Potser als 5 anys no n’era tant conscient però després vaig canviar d’actitud. Ara, amb una certa distància, veig com vaig anar deixant de banda algunes coses que m’agradaven perquè rebia el feedback que el que feia no era correcte. Ara que sóc gran i n’he après, vull aconseguir que hi hagi nens i nenes que no hagin de passar-ho malament.

Bé, ets gran i no passa res... Coses sí que en passen!

– Clar, però ara si em diuen alguna cosa, m’és absolutament igual, és el seu problema. És cert que hi ha molta gent que es veu molt afectada per aquests comentaris. Tinc molta sort amb els amics i la família.

I ara estudies publicitat.

– Sí, i el gènere és un tema que també es pot tractar molt des de la publicitat. Últimament hi està havent bastant canvi perquè és cert que la publicitat ha fet molt mal però cada cop avança cap a una posició més igualitària.

Però allà segueixen els rols.

– És una qüestió d’estereotips. Són construccions que ens permetem simplificar el món. Si jo ara et dic que et presentaré un noi, només dient-te això tu ja saps una sèrie de coses d’aquesta persona. El mateix passa amb l’origen, per exemple. Si et dic que et presentaré algú dels Estats Units, ja prefixes unes idees. Els estereotips ens permet viure d’una manera més senzilla perquè el nostre cap ja té uns espais prefixats. Ens surt a tothom com d’una forma quasi natural. Per això costa tant de trencar, perquè sense estereotips tenim la sensació d’anar a cegues.

Tot comença a la infància, com bé reivindiques. Es treballa adequadament aquest afer des de l’ensenyament, tant a l’escola com a casa?

– Hi està havent canvis, també a nivell de formació de mestres i professors. Però hi ha molts factors que hi intervenen. L’entorn social dels infants és un dels espais centrals de creació d’estereotips. L’altre dia una coneguda m’explicava com la seva filla un dia va anar amb cabell curt a l’escola i les nenes se’n van riure. Ara sempre ha de portar el cabell llarg perquè li va afectar molt. Tot i així, en general la gent n’és més conscient, tant els pares com els educadors en general. Tinc molta confiança que cada dia que passa estem millor.

Al conte subverteixes els rols. El nen és el dolç i la nena és la valenta. És aquest el camí per trencar amb els estereotips i rols?

– Bé, aquests són els trets més característics però el que vaig intentar és que cada personatge tingués una part tradicionalment masculina i una tradicionalment femenina. El nen, a l’igual que és dolç, és decidit i no es deixa emportar per l’entorn; per tant, una part de trets tradicionalment masculins i una de femenins. Es tracta de buscar un punt neutre perquè els nens vegin que això es pot incorporar a les nostres vides, que no es tracta d’anar a l’extrem oposat. No podia ser una cosa molt evident o extrema perquè sinó sembla que sigui impossible d’aplicar en la realitat.

Tornem al problema de base, doncs. Aquells nens i nenes que als tres anys no presenten grans trets masclistes però als sis ja tenen unes actituds molt evidents...

– Sí, és que els nens són com una esponja, no neixen apressos i van absorbint el que els envolta. Hi ha molts factors que creen aquestes construccions i alguns són molt subtils. Hi ha un estudi que explica què passa quan a un adult li donen un nadó. Si li diuen que és una nena, l’agafa fort i no la deixa quasi temps sola. En canvi, si li diuen que és un nen, fa el contrari. I és evident que la diferència entre un cos de nen i nena als sis mesos és quasi inexistent.

Fins i tot quan els pares estan d’acord que un nen jugui amb nines o una nena jugui al futbol, saben que és una cosa diferent i influencien amb la mirada que fan als nens mentre fan aquesta activitat. Perquè els nens són molts atents a l’aprovació i desaprovació dels adults.

Per tant, els hem de deixar fer?

– Els hi hem de donar l’oportunitat de jugar, aprendre i créixer com veritablement són. Això no vol dir escollir un camí. Potser el dimarts vol jugar amb les nines i el dimecres prefereix el cotxe elèctric. I, evidentment, hi pot haver una nena a qui li agradi molt jugar a nines i maquillar-se; i no passa res mentre sigui el que realment li agrada i no el que li hem inculcat.

Què és de nen i què és de nena... Un altre dels reptes.

– Sí, és veu clarament amb els regals de Nadal. Quan no se sap què regalar, el primer barem per triar és si és nen o nena. Fins i tot moltes botigues de joguines ho tenen separat! Aquí es comencen a construir petits mons separats.

Notícies relacionades