Inés Rojo: “A les dones el cos ens afecta moltíssim en relació a la nostra identitatˮ

Fotos: Jordi Pascual

L'artterapeuta i artista santcugatenca Inés Rojo exposa a la Puntual del Mercantic un recull d’obres pictòriques en què fa una crítica a la cosificació i la sexualització de les dones, una pressió estètica que té com a gran exponent les revistes de moda però que és conscient que ha travessat la frontera de la consciència interior des del moment en què la concepció hegemònica del gènere forma part de la nostra socialització. A l’exposició recull algunes de les seves primeres obres al respecte, del 2010, i d’altres que ha anat fent posteriorment, totes elles amb una reivindicació feminista que vol arribar a aquelles persones que no han entès que el feminisme també és cosa seva.

D’on et ve la inquietud pel feminisme?

– Des que vaig estudiar belles arts perquè hi havia professores que parlaven de la història del feminisme des d’una perspectiva artística. Alguns dels treballs que presento aquí són d’aquella època, el 2010. Recordo que la Judith Butler em va inspirar molt no tant pel feminisme en si sinó pel que ella anomena postfeminisme entès com a opció de gènere, inclòs el femení però també els trans. Llavors vaig pensar en fer una investigació sobre la relació que té la publicitat en aquest afer. Tots sabem que la publicitat és masclista però, de vegades, costa molt de detectar perquè és molt subliminal. Per això miro de fer una investigació que permeti evidenciar-ho.

Com què?

– Per exemple, en una de les meves sèries, Els clixés sexuals a la publicitat, vaig fer una investigació de revistes de moda per a dones. En quasi totes les fotografies es podrien classificar en clixés sexuals específics que també es poden representar en literatura o altres obres. En aquest cas, vaig agafar fotografies de revistes i me les vaig apropiar, que és un concepte molt propi dels anys 70. Les vaig modificar i intervenir. Per això hi ha la dominatrix, la dona submisa, la fràgil, la boja, la femme fatale i l’Ofèlia, és a dir, la relació de la sexualitat amb la mort.

Ens falten artistes compromesos en temes de gènere?

– N’hi ha molts però no es coneixen. Els mitjans de comunicació moltes vegades es queden a les avantguardes, que són meravelloses però s’obliden dels altres, que fa més d’un segle que hi són. No es parla del que va passar als anys 50, 60, 80... i fins i tot del que hi ha avui dia. Hi ha moltíssimes artistes que han treballat el feminisme que es tenen en compte al món de l’art però no arriben a la gran pantalla.

És un art més incòmode.

– Clar, evidentment, és un dels reptes.

Fas un art crític però el públic és lliure d’interpretar i reflexionar. Què t’agradaria que pensés una persona que ve a veure l’exposició?

– Em moc des del que a mi em remou. Cada cop he sigut més introspectiva, preguntant-me per què estava treballant això i per què em fixava en la publicitat i la moda. Es tractava de ser conscient que jo també formo part d’aquesta societat, que és masclista i ha conformat la meva mirada. M’agradaria que les persones que vinguin a veure l’obra ho repensessin. Es tracta de fer reflexió, des de nens a gent gran.

Entens el feminisme des d’una perspectiva molt transversal, llavors. Potser l’art és una forma d’arribar a aquells homes que creuen que això no és cosa seva o a la gent gran que creu que el feminisme és una idea moderna que no va amb ells.

– Totalment. “El feminisme hauria de ser patrimoni de la humanitatˮ, com va dir Carmen Alborch. És a dir, el feminisme no només va de les dones, ha de ser extensiu a qualsevol extracte social discriminat per motius racials, d’identitat de gènere, de lleis, països... El feminisme és una cosa àmplia, profunda i d’arrel, per això tothom té alguna cosa a dir. A tots ens afecta, homes i dones.

Tot i l’amplitud del feminisme, a les teves obres tractes sobretot el cos.

– M’interessa molt perquè, al cap i a la fi, a les dones ens afecta moltíssim en relació a la nostra identitat. S’incideix molt en la imatge corporal, no només la roba sinó també el cos en sí. A la sèrie Continent i continguda vaig em fer una sèrie de fotografies en què feia una performance intentant transformar el meu cos. Per exemple, en una em vaig lligar unes cordes al voltant del cos que, a moda que s’anaven estrenyent, el cos anava canviant: em sortia un tros de panxa, del braç o dels pits...

Després vaig fer una cosa semblant enganxant-me globus amb mitges per transmetre la idea de transformar el cos. És una reflexió sobre la cirurgia estètica, la idea que per ser feliç t’has d’adaptar a un cànon de bellesa. La societat ens força a fer unes intervencions i jo en proposo unes d’alternatives que als ulls de l’espectador són horroroses perquè és evident que es violenta el cos.

Has treballat totes les obres de la mateixa manera?

– No perquè cadascuna té una idea diferent. També hi ha una que copia l’Yves Klein, dels anys 30, que va agafar unes models i les va pintar de blau perquè s’estiressin sobre llenços i es quedés la seva silueta i moviments del cos marcats. Vaig fer el mateix amb mi mateixa i després incorporant collage. Marco la identitat com una cosa no estàtica, és a dir, un dia pots ser així i un altre dia d’una altra manera diferent.

La gent ho entén? Hi ha persones que es posen davant d’un quadre i no només no arriben a la reflexió que l’artista vol transmetre sinó que directament no entenen res.

– Entenc que hi ha molt d’art que busca que la gent s’impliqui sense explicar res. A mi, però, m’agrada explicar-me, per això l’exposició té uns textos amb explicacions i faré visites guiades. És important generar debat.

Notícies relacionades