Odi?... Oblit?... Justícia!...

Article publicat en el primer exemplar de L'Avenir.

Sovint, sentim, entre els homes d'esquerra de Sant Cugat, exclamar-se contra la tolerancia de les nostres Autoritats enverç la jentuça enemiga de la República.

S'exclamen i creiem que els sobre la raó. S'exclamen de la confussió que sofreixen les Autoritats entre la tolerancia i la Justicia. Val dir, però en decàrrec d'ells que aquesta tolerancia l'han copiada del primer Gobern de la República: aquell Govern que tingué la debilitat de posar un Maura a Gobernació, que comportà pasivametn la fugida de l'Anido i res feu per l'extradició;d'aquell Maura que tanta tolerancia tingué amb els Brenguér, Galo Ponte, Mola, Fernàndez Herédia, Rodríguez de Viguri, Gómez Morató, Baró de Viver, Foronda, i de la interminable bretolada amiga d'aquet brétol de la racordança: Alfons de Borbó.

La República fins are ha estat tolerant: tal volta així convenia per la seva consolització

La República fins are ha estat tolerant: tal volta així convenia per la seva consolització. Pero are creiem que ja s'ha acabat, i es per així que recullim el clam de nostre poble, i diem; prou tolerancia i prou benevolencia, que la paraula “bo” si es repetida diu “bobo” i el nostre Ajuntament de “bobo” no en té res. Cal anar deseguida de cara a les responsabilitats: però cal fer-ho no per a tapar l'expedient, sinó amb tots els “ets” i “uts” i amb mà dura. El poble que recorda les vejacions sofertes, està sedent no de venjança però si de justicia, i si es continuava amb aquesta tolerancia, amb aquesta juricitat, es crearia un ambient de desconfiança, de recel, d'incomprensió i d'odi. El poble si continuavem així, es consideraria estafat. Havem de pensar que “ells” no cesan, i per tal d'anar agafant peu es diuen republicans com nosaltres: no i fa rés que alguns d'ells encare guardi com un preciar galardó el carnet de la U.P. del “Grupo Alfonso” o una bandera borbónica: havui tots son republicans, com hair eren monarquics, com demà serien comunistes; la qüestió es tenir probabilitats de manar.

Per aixó cal desenmascarar-los. I per fer-ho cal anar a buscar les responsabilitat en que varen incorrer. Que les nostres autoritats no ens vinguin amb romansos ni sentimentalismes. El poble no vol saber rés de generositats, ni d'oblit ni de perdó. El poble el que vol es justicia.

Ells d'aixó en diràn venjança: farsants de mena diràn que el que cal fer es deixar el passat passat, tirar-hi un vel a sobre i procurar d'aqui a endavant anar bé.

Cà !no devem escoltar-los! Havem de guardar sempre malgiança i rencor als endogaladors de Sant Cugat, als qué no fent cas dels plecs de signatures del poble qué és qué no fent cas dels plecs de signatures del poble qué ñés el que paga i qué tant en protestà, en hipotecaren amb un vergonyós empréstit: als que diuen.se els nostres representants es codejaven amb els Milians del Bosc, Villamide i Escalas.

El perdó, l'oblit vers aquesta gent déspota, ens semblaria covardía i fin inbécílitat.

Els que opinen que s'ha d'oblidar, de deixar-ho correr, de perdonar, els recordarem no jà els anys d'oprobi de la dictadura sinó el que calgué fer per enderrocar el régim. Aquells màrtirs de Jaxa, aquells Galàn i Hernàndez, perqué no els perdonaven? Als homes santcugatencs que assaltaren la casa de la Vila el dia 14 d'Abril; els hagueren perdonat si el cop que moments avants donave Companys a Barcelona hagués fallat?.

I, encare are, si per calque malestruga, el régim ja quasivé consolidat s'en anés en orris i lo que no és probable però tampoc impossible tornés una oprobiosa monarquia, ens deixaríen en l'oblit als homes que tant aferrisadament havem lluitat i seguim lluitant encare donant la cara noblement per la causa justa de la República i de la democracia?. Creieu que dirien al passat passat, i ens deixaríen tranquils? Nó!. Ens veuríem vilipediats, escarnits i odiats per aquesta fent que fan treballs de “zapa” d'aquesta gent que davant les nostres barbes conspiren, i que al trobar-nos ens reuixen amb un somris de menyspreu que equival a dir-nos: “infeliços: deixeu fer, que aixó canviarà i jà ens les pagareu totes juntes”. Nó, nó pot ser. Fins are hevem cridat, havem baladrejat, i ens havem cregut que ja haviem fet la revolució. Pero no havem fet rés pràctic, per confondrels i posarlos als ulls de tot-hom tal com son. Pero teniu per ben entés que si es girava la truita, jà ens en buscarien ells de responsabilitats!. I no dupteu que amb les seves tracamanyes ja procurarien de trobar-nos-en: i lo que are es un somris de menyspreu, es tornarís un ababa verinosa i una venjança terrible que acabaría de cop amb els nostres anhels de llibertat.

Per aixó diem: are que i som nosaltres oblit? Nó. Are que i com nosaltres al passat passat? Mai. Are que i som nosaltres, responsabilitats, que es com si diguesim JUSTICIA.

Article publicat en el primer exemplar de L'Avenir, periòdic mensual “portaveu de les aspiracions del nostre poble”, el 14 d'abril del 1932.

Notícies relacionades