Gerard Claret: “Si una orquestra no està connectada al teixit social no té raó d’existirˮ

Fotos: Jordi Pascual

Just acaba de deixar enrere l’any en què ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la seva carrera i el 25è de la creació de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA) i ja s’ha endinsat en un nou projecte, el de l’Orquestra Diletant de Catalunya, que tindrà la seva seu a Sant Cugat. L’andorrà, posteriorment barceloní i ara santcugatenc adoptiu Gerard Claret ha dedicat tota la seva vida a la música. És violinista i ha estat al darrere de projectes tant rellevants com el Trio de Barcelona i el naixement de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Al 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i 21 anys després segueix disposat a estendre la música clàssica arreu, amb molts reptes per davant però també, assegura, una situació molt millor que 50 anys enrere.

Al 2018 va fer 25 anys del projecte de la teva vida.

– El vaig engegar quan tenia 40 anys tot i que abans havia fet moltes coses com el Trio de Barcelona, l’Escola de Música de Barcelona... L’ONCA va ser un projecte que tenia en ment durant molt de temps i que va sorgir per trobar les persones adequades, en el moment oportú i el lloc adient.

Com veus la criatura 25 anys després?

– Els que hem estat al capdavant de l’orquestra podem estar molt contents perquè ni els més optimistes podíem imaginar que féssim aquesta trajectòria. L’ONCA va néixer en un moment important per a Andorra, perquè va ser quan va néixer la Constitució andorrana, quan ens vam transformar en un Estat modern. Hem fet moltes coses però, sobretot, hem pretès sembrar molt, és a dir, treballar per al futur. I què ha passat? Doncs que quan vam començar jo era l’únic andorrà de l’orquestra i ara hi ha molts joves andorrans, que quan va néixer l’orquestra estaven estudiant. L’ONCA els ha transformat en músics professionals de molt alt nivell.

Andorra és un país molt petit, amb una població com la de moltes comarques catalanes, i, en canvi, té una orquestra de primer nivell.

– Recordo que una de les primeres crítiques que ens van fer a Itàlia va ser dir-nos que érem “una gran orquestra d’un petit paísˮ. De vegades la gent veu Andorra com una cosa folklòrica però hi ha potencial; també tenim una escola de música que va néixer fa més de 30 anys i un festival de música important. Són elements que han transformat el teixit cultural i musical. Això va permetre tenir un Auditori Nacional, i aquest va provocar la necessitat de tenir una orquestra. L’escola de música ha fet de pedrera per a l’orquestra i, alhora, l’orquestra ha servit d’al·licient per als joves. És un cercle que s’ha tancat.

Què suposa la Fundació?

– És l’element que va consolidar l’estructura de l’orquestra, que va néixer com una aposta del Ministeri de Cultura quan encara era Conselleria. Quan va entrar la Fundació Crèdit Andorrà, que és el nostre patrocinador, es va poder crear la Fundació ONCA, amb el govern d’Andorra. Això va consolidar el nostre futur perquè tenim dos patrons que es preocupen molt pel funcionament de l’orquestra.

Hi ha molt bones intencions i s’impulsen projectes interessants però sempre hi ha el repte del públic. S’arriba a la gent? I al jovent?

– Crec que vam saber aprofitar la crisi del 2007 per fer-nos més visibles al territori. Quan va néixer l’orquestra fa 25 anys, ho va fer com qualsevol altra, pensada per fer concerts. Però avui dia ningú s’imagina que una orquestra només serveixi per fer concerts perquè si no està connectada al teixit social del lloc d’on és no té raó d’existir.

Amb la crisi van baixar les actuacions i vam decidir dividir l’orquestra en grups petits amb projectes sorgits dels propis músics de l’orquestra. A Andorra hi ha molts llocs petits on no hi cap tota una orquestra i els grups petits ens van permetre fer-nos visibles en aquests indrets. Al marge d’això vam engegar un projecte educatiu amb les escoles de música del Principat. I fa tres o quatre anys hem engegat el projecte social, amb el qual treballem per acostar la música a la gent que té dificultats per accedir al fet musical. No només volem que vagin a concerts sinó que puguin fer música amb nosaltres. Per això hem participat en centres on hi ha gent amb diversitat funcional, en el centre penitenciari, en el centre d’acolliment de joves...

Malgrat tot, sempre hi ha una referència als països més nòrdics. Tu mateix vas passar pel conservatori de Brussel·les i pel concurs Tenuto de la Ràdio-televisió Belga. Per què aquí no som referents?

– Hi ha països que ens han portat un gran avantatge històric i és quasi impossible de superar perquè segueixen avançant. Tot i així, a Catalunya han canviat molt les coses en 20 anys, i més encara si penso com estava tot fa 50 anys, quan vaig començar la carrera. Érem un petit desert i ara hi ha la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, molts auditoris, escoles de música i conservatoris... Hi ha moltíssima gent jove que estudia o està connectada amb el món de la música i es fan grans cicles de concerts. Potser es podrien millorar les plataformes i espais on els joves llicenciats puguin anar a tocar, és una qüestió de voluntat política i diners.

La teva carrera és paral·lela a la del teu germà.

– És el que té ser bessons [Riu]. Vam començar a estudiar música a Andorra quan teníem 9 anys. Era un desert cultural però va aparèixer el mestre Marbà, un violinista i pianista que era capaç d’ensenyar a tocar altres instruments. Va crear un bon cultiu. Per part del meu germà i meva també va influenciar la connexió del meu pare amb Pau Casals. Era un amor i devoció que ens va transmetre. Això ens va incitar a fer música. Potser el fet de ser dos, competint, va permetre que tiréssim endavant.

Per què violí?

– Al meu germà li va tocar el violoncel perquè era el fillol del Pau Casal i no tenia alternativa [Riu]. Com els instruments del nostre mestre eren el violí i el piano, em van oferir tocar el violí. Vaig dir que sí. Si m’haguessin dit algun altre instrument potser també hagués dit que sí.

Com és la relació amb Pau Casals, perquè és a través del pare, no directament vostra.

– Es van conèixer a l’exili i es van fer molt amics. El meu pare li organitzava els concerts per als exiliats espanyols que estaven a França. Durant molts anys van mantenir una relació extraordinària. El llibre Pau Casals i Andreu Claret, correspondència a l’exili (Ed. Mediterrània, 2009), d’Anna Mora i Anna Dalmau, recull unes correspondències entre tots dos que van durar uns 15 anys. S’apreciaven i es tenien molt respecte mutu.

L’ONCA és el teu gran projecte però durant 50 anys has pogut fer moltes coses. Quina altra iniciativa diries que t’ha marcat?

– He pogut fer moltes coses. Vaig començar estudiant a Brussel·les i allà vaig donar les meves primeres classes. Després vaig estar en un quartet, vaig impulsar el Festival de Cambrils, l’escola de Vila-seca... En cada moment han passat coses vitals. Però sempre dic que l’ONCA és el gran projecte perquè el dia que la vam fundar va ser molt important per a mi. Quan Menuhin va fer 80 anys, vam fer un concert dirigit per ell en què vaig fer de solista. Ho recordo també com un moment molt important.

Durant la carrera hi ha molts moments en què passes sostres, i d’altres en què t’enfonses. Però vas avançant. No he sigut mai de marcar-me fites a molt llarg termini sinó que, quan una cosa m’ha interessat, m’hi he implicat. Però si mirem moments claus, un dels grans va ser quan vaig tenir l’honor de ser nomenat primer director de l’ESMUC.

Què ha significat per a tu l’any passat, amb un doble aniversari tant important?

– Va ser un viatge en el temps. Vam decidir fer un revival del Trio de Barcelona, que va ser una de les nostres vivències durant 13 o 14 anys! Recordo que el primer assaig va ser una experiència emocionalment intensa. La minigira de cinc concerts va ser un resum de tot allò passat pel sedàs dels 24 anys que han passat pel mig. Hem fet concerts que no havíem fet mai en aquells 13 o 14 anys, com el del Petit Palau.

I ara t’endinses en un nou projecte!

– Sí, l’Orquestra Diletant de Catalunya em fa molta il·lusió. Neix de l’amistat amb el Marzio Conti, un director italià que conec des de fa molts anys. Durant un temps va dirigir l’ONCA. Vam fer discos, creacions i encàrrecs. Som quasi germans. En una trobada ell mateix va proposar fer una orquestra amateur. A Catalunya hi ha molt moviment al món coral i estic convençut que en el món instrumental també hi ha molta gent disposada a tocar. Hi ha diversos perfils: l’alumne que ha estudiat durant molts anys tot i que no es dedica a la música, els professionals d’altres àmbits que tenen un bagatge instrumental i el músic professional que busca un espai on gaudir del seu instrument o seguir tocant un cop jubilat. Hem de veure com arribem a tots aquests perfils.

La idea és trobar-nos un cop al mes, en cap de setmana, per fer un treball intens. Fer-ho sis o set mesos i acabar amb un o dos concerts. Per tant, tenim un programa determinat, una inscripció i una quota per comprometre’s a venir cada cap de setmana. És una aventura, ja veurem! El Marzio dirigirà l’orquestra i jo m’encarregaré de fer sonar les cordes.

Esteu en una fase inicial.

– Sí tot i que ja hem signat un conveni amb l’Ajuntament de Sant Cugat i un amb l’ESMUC per tenir un estudiant en pràctiques. Alguns tràmits han retardat una mica l’inici però espero que entre el març i l’abril puguem començar a assajar i que abans d’acabar l’any puguem fer aquí el concert de presentació del projecte.

Notícies relacionades