Ferran de Juan: “El meu avi va morir a la presó acusat d’auxili a la rebel·lió militar”

Fotos: Jordi Pascual

Més de 75 anys després la Generalitat ha fet justícia amb Benjamín de Juan García, un militar que durant l’Alzamiento nacional no va dubtar a defendre el govern legítim de la Segona República Espanyola però que, un cop acabada la Guerra Civil, va ser condemnat a 30 anys de presó a Montjuïc, on va acabar morint amb poc més de 60 anys. El seu nét, el santcugatenc Ferran de Juan, ha rebut amb orgull el certificat de reparació jurídica del Departament de Justícia que, tot i no servir-li per recuperar el seu avi ni per treure-li els sofriments d’aquella condemna, reconeix que el judici militar que el va enviar a la presó no és vàlid ja que està inclòs a les causes, sentències i resolucions que queden anul·lades amb la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme de juliol del 2017. A Ferran la reparació moral li ha servit per seguir investigant la història del seu avi.

Benjamín va néixer i va viure a Alacant gran part de la seva vida, allà va tenir els seus dos fills i hi va restar fins que l’exèrcit el va enviar a la campanya d’Àfrica. Després d’un temps al Rif, va ser reenviat a Barbastre (Osca). En la seva carrera militar va participar als regiments d’infanteria números 4 i 18, sent capità d’infanteria al 1918 i ascendit a comandant al 1930. Quan semblava que ja s’havia acostumat a la vida a aquesta localitat a mig camí entre Osca i Lleida, va començar la sublevació militar que pretenia acabar amb el govern republicà del Front Popular i que va derivar en una guerra civil que, després de les morts dels generals José Sanjurjo (20 de juliol del 1936) i Emilio Mola (3 de juny del 1937) en sengles accidents aeris, acabaria capitanejant el general Francisco Franco.

Tant el poble com el regiment que tenia assignat es van oposar al cop d’estat militar i van restar fidels a la República. Si bé, en una expedició militar cap a Alcalá del Obispo, una petita localitat de poc menys de 400 habitants a uns 40 quilòmetres de Barbastre, els va agafar un bombardeig de les tropes feixistes que va ferir el comandant de Juan. Després d’un temps a l’hospital de Barbastre va ser portat a Barcelona, on ja s’havia traslladat la seva família, perquè li curessin les ferides. Mai va poder tornar al front. “Els van considerar rojos i els van bombardejar”, lamenta el seu nét.

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” Aquell darrer comunicat de guerra del generalísimo, que va ser l’estocada final als milers de persones que s’havien mantingut fidels a la República, encara va ser més greu per als republicans que, com de Juan, no van poder marxar a l’exili. Si l’1 d’abril els feixistes donaven la guerra per acabada, 11 setmanes després, segons la data de l’auto de processament, se celebraria el judici contra el comandant i la sentència, que va arribar només 38 dies més tard, no va portar bones notícies:

Condenado por sentencia de consejo de guerra en la plaza de Barcelona el 23 de julio de 1939 a la pena de 30 años de reclusión mayor con los accesorios correspondientes como autor de un delito de auxilio a la rebelión militar definido en el artículo 2/40 del Código de Justicia Militar.

Tot va canviar, llavors, per a la família. De Juan va ser empresonat a Montjuïc cinc dies després de la sentència –“un de tants”, diu el seu nét– i encara va tenir la sort que la seva dona i els seus fills el podien visitar sempre que les autoritats li ho permetien. Segons ha trobat el seu nét rebuscant en documents familiars, van aconseguir reduir la pena de 30 a 8 anys de reclusió però la rebaixa va ser inútil perquè finalment el comandant de Juan va morir abans de complir la pena, segurament per les seqüeles de les ferides del bombardeig i per la manca de salubritat de la presó.

“Tinc la sort que la meva àvia va poder anar a pel cadàver i fer-li un enterrament digne, no com tantes persones afusellades i que es troben a cunetes i foses comunes”, explica Ferran, potser per això considera que la reparació de la Generalitat té un valor moral i de reconeixement d’una injustícia però molt menys fort que el que puguin rebre els familiars de represaliats els cossos dels quals mai han estat trobats. “Hem pogut rebre el certificat perquè a les llistes de represaliats que va publicar la Generalitat apareixia el nom del meu avi i el número d’expedient”, explica, “hem hagut de demostrar que era ell amb els documents que teníem guardats a casa per obtenir-lo”.

Però la història del seu avi l’ha descoberta fa poc temps. Diu que a casa no se’n parlava i que de menut tampoc se’n preocupava. Només recorda alguna conversa en què la seva àvia i el seu pare explicaven que el seu avi havia sigut militar i que l’havien visitat a la presó. Tot i que la casa estava plena de medalles, alguna bomba sense esclatar i sabres –amb i sense baioneta–, mai en el seu àmbit familiar havien aprofundit en la història del comandant de Juan: “No sé ben bé per què”. No ha estat fins fa pocs mesos que, fent neteja, el seu germà i ell es van trobar una capsa plena de relíquies familiars, des de cartes fins a la cartilla de l’exèrcit.

“Fins fa poques setmanes no coneixia la condemna del meu avi, ni els anys que li havien caigut ni els motius”, explica. Això ha animat als germans de Juan a seguir tafanejant en una història familiar que els ha arribat a les mans en forma de documents grogosos i escrits a màquina o a mà. Entre tant record també s’han trobat una nova sorpresa: Cap dels dos ho sabia però el seu avi tenia un altre germà militar que va morir en una batalla de la guerra de Cuba, a San Juan de las Heras, quan només tenia 39 anys. Ho han descobert gràcies a la carta amb la qual l’exèrcit va comunicar la mort a la família. I, entre tanta incògnita, també hi ha lloc per als records entranyables, com aquella carta amb què la seva àvia va començar a festejar amb el seu avi:

Caballero, perdone si no le he contestado más pronto su carta, pues no me atreví sin conocerle. Pero si tiene interés en hablar conmigo, puede hacerlo por la mañana a las once o a la una por la rambla, que es el sitio por donde paso todos los días.

El comandant de Juan va passar anys sent un traïdor a la pàtria, un auxili necessari en una suposada rebel·lió militar i un mereixedor pres. Encara que sigui simbòlicament, això ja és passat i el militar torna a ser la persona que legítimament va defensar la República gràcies a la llei que el Parlament de Catalunya va tramitar el passat estiu, aprovant-se per unanimitat i permetent a l’Arxiu Nacional fer públics els llistats de processos instruïts per declarar il·legals totes les resolucions dels tribunals de l’Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación i posterior Autoria de la IV Región Militar.

Notícies relacionades