L’espurna de l’avenir de Catalunya

Fotos: Jordi Pascual

Els petards ressonen arreu de la ciutat. Les ganes de foc corren per les venes de centenars de santcugatencs que volen viure la nit més curta de l’any entre flames i amics. Les fogueres de Sant Joan fan que les persones facin cercles al seu voltant, almenys mentre els diables li prenen foc; i el cercle és la millor forma de veure’s tots, de ser un tot col·lectiu. El foc és motiu d’unió i l’espurna del necessari toc revolucionari que permet convertir un munt de fustes en la magestuositat d’una foguerra al bell mig de la plaça d’Octavià, davant l’atenta mirada de centenars de persones i del pas de la història, de la Catalunya que va ser a la que serà. El foc ha sigut aquesta revetlla més que mai un símbol de l’avenir del país, la voluntat d’unió i de construcció d’una altra realitat que passa necessàriament per l’espurna revolucionària i pel foc col·lectiu.

Mentre la flama del Canigó s’apropava cap a Sant Cugat, l’alcaldessa, Mercè Conesa, i els representants dels partits independentistes han acompanyat l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural en l'enarborament d’una estelada a un terreny privat a l’entrada de Sant Cugat des de Cerdanyola. És la resposta a la sentència que mesos enrere havia ordenat la retirada del símbol independentista dels espais públics de la ciutat. Perquè es pot intentar apagar la foguera de l’independentisme però sempre hi haurà una espurna que busqui unes altres fustes on cremar.

Plaça d’Octavià espera el foc amb il·lusió, quasi tant com la independència, o així ho mostren les desenes d’estelades i les veus emocionades amb l’entonació d’Els Segadors. Amb l’arribada del cercavila infantil que porta la flama del Canigó des de la plaça de la Vila fins al nou peveter dissenyat per un humil Joan Sunyol –que s’ha limitat a donar les gràcies per l’oportunitat–, les sardanes desapareixen per donar pas a un pilar dels castellers. Al dalt de tot, com la flama més elevada, una estelada vermella fa esclatar en aplaudiments tota la plaça.

– Visca Catalunya! –criden emocionats els representants de l’ANC i Òmnium des de dalt de l’escenari en què la Cobla Ciutat de Terrassa ha amenitzat l’espera de la tarda.

– Lliure! –retrona molt més fort que qualsevol dels petards amb què s’entretenen un munt de nens, molts d’ells sense edat per fer-ho.

La flama ja crema a un nou peveter envoltat de senyeres i un dels nostres actors més reconeguts, Jaume Pla, es decideix a llegir el manifest que aquest 2017 ha estat escrit per l’activista cultural castellonenc Toni Ayala amb la voluntat de fer arribar l’esperit nacional arreu dels Països Catalans. Com a bon valencià parafraseja el poeta Vicent Andrés Estellés –“allò que val és la consciència de saber que no s’és res si no s’és poble” i reivindica “els límits territorials dels nostres parlars catalans”. Però la plaça realment es pren en flames amb el final del discurs.

Recordem les paraules de la Muriel Casals –llegeix Pla pujant l’entonació per acabar amb un gran crit final, molt habitual en els seus discursos com ja va deixar veure en la signatura local del Pacte Nacional pel Referèndum–: “Nosaltres som el somni”. I, amb coratge, el convertirem en realitat.

Desenes de càmeres comencen a enfocar el munt de fustes que esperen al centre de la plaça. Els diables recullen el foc per portar-lo cap a la foguera. Comencen els nens, ben equipats amb una protecció de plàstic a la cara. Les espurnes revolotegen per tot arreu. El públic fa unes passes enrere. L’esclat revolucionari ha començat just després del manifest i de cantar l’himne català. Després d’unes voltes i de la insistència dels diables, el foc col·lectiu comença a prendre. Just quan el foc ja no necessita cap cop de mà per prendre, se sent per la megafonia: “Ens comenten que ja s’ha acabat la coca de Sant Joan”.

Ja? No ha durat ni tres minuts! –em comenta jocós un fotògraf que, com jo, està captant cada moviment del foc que ha començat a créixer envoltat de les esperances de tot un país.

Falsa alarma. Encara hi ha coca i queda per davant la nit més curta de l’any. El foc va consumint les fustes inconscient de la capacitat cohesionadora que ha tingut i tindrà fins que surti el sol, la capacitat d’unió de tot un país que amb una petita revolució en forma d’espurna aspira a canviar el que ha sigut fins el moment; una revolució que, com el foc, acabarà consumint-se, només falta saber quan i amb quin resultat final. Perquè per una nit el foc ha sigut les aspiracions de milions de catalans i milers de santcugatencs.

Notícies relacionades