Lluís Ribas: “Les galeries han passat de moda, perquè els galeristes no hem sabut adaptar-nos al canvi”

Fotografies: Anna Poquet

Lluís Ribas, 40 anys de pintura és una exposició que es pot veure al Museu-Monestir de Sant Cugat fins al 30 de març, on el pintor Lluís Ribas ha exposat 29 de les seves pintures més representatives de la seva trajectòria artística. Els beneficis que generi la venta de productes relacionats amb l'exposició, van destinats a comprar vacunes per a la pòlio, una malaltia que l’artista pateix des de petit.

– El Museu-Monestir de Sant Cugat acull, del 16 de febrer al 30 de març, l’exposició Lluís Ribas, 40 anys de pintura. Què és el que l’espectador pot veure en aquesta exposició?

– L’espectador pot veure l’evolució que he tingut en aquests 40 anys. Desde una obra de caràcter més innocent durant els primers anys fins a una obra més pensada i amb un missatge més profund de la pintura.

– On es destinen els diners recaptats de les vendes que es facin a l’exposició?

– Fa dos anys vam fer una col·laboració amb el Rotary Club Sant Cugat, acompanyat d’un acte en el que vaig presentar el meu autoretrat, anomenat Autoretrat d’una malaltia. De petit vaig patir la paràlisi i sóc molt conscient que és una malaltia que es pot eradicar totalment i és el que vull aconseguir.

El que volia amb aquesta exposició era ajuntar forces, més que pel meu ego, és a dir, que servís per alguna cosa. Hem posat a la venda llibres i làmines meves i un quadre que vaig fer en un taller de pintura. Tots aquests diners que es recaptin es destinaran, de manera íntegra, per poder comprar les vacunes i que el Rotary les pugui distribuir en els tres països que hi ha pòlio. A dia d’avui portem gairebé 17.000 vacunes fetes gràcies a l’exposició del Monestir, és a dir, són 17.000 els nens que no patiran la malaltia que he patit jo, per a mi és una gran satisfacció i un gran èxit tot i que espero poder arribar a les 20.000 vacunes .

– Aquesta exposició forma part del projecte Art Solidari, en què consisteix aquest projecte?

– Aquest projecte va començar fa uns 7 anys, en un moment en el que la crisis començava a apretar i vaig pensar que era un bon moment per tornar el que la societat m’havia donat, que era treballar on he volgut i com he volgut, tenir estudis i viure la vida que he volgut. Vaig començar a donar classes de pintura, on els diners dels alumnes els vam donar a Càritas, al Mossèn Pere de Les Planes, que per mi és un home admirable i que va fer un gran treball al barri i a la Creu Roja, entre altres.

– Durant els 40 anys de professió, quina seria l’etapa que més t’ha marcat?

– La que més m’ha emocionat i m’ha marcat és la primera exposició individual que vaig fer a Nova York, en ple Manhattan, perquè em va imposar molt. Ara bé, quan em presento aquí al poble també m’emociono molt, com per exemple, l’exposició que estic fent ara al Monestir. Estic jugant a camp propi i has de quedar més bé. A més, la primera exposició que vaig fer, que va ser a Calafell, també em va emocionar molt, però pel fet que era la primera vegada que exposava. Les altres, tot i que ets professional, sempre hi han nervis, perquè cada una és especial. Els nervis sempre hi són, perquè vols que agradi i per tant has d’ensenyar bé el treball que has fet.  

– Parles de la primera exposició individual que vas fer a Nova York però vas acabar fent 7…

– Cosa molt estranya i difícil en un pintor espanyol, però va ser gràcies a estar al lloc apropiat en el moment precís. Vaig anar a fer una exposició col·lectiva de pintors mediterranis, al principi no hi volia anar, perquè em fan pànic els avions i més si són tantes hores, però al final em van insistir tant que hi vaig anar i una galeria de Nova York es va interessar molt per la meva obra.

– Et fa pànic l’avió però en canvi has viatjat a diferents països com Tòquio, Brussel·les, Palma de Mallorca …

 

– Tens tota la raó, però em segueix fent por, fins i tot anar a Mallorca, que és un vol de mitja hora, però a vegades s’ha de fer. Una vegada vaig fer una exposició de l'Índia després de recórrer tot el nord d’Índia i la vaig presentar a Madrid, on va venir l’ambaixador indi, a qui li va agradar tant que després d’una bona estona parlant em va convidar perquè anés un mes a recórrer i conèixer el sud de la Índia. No hi vaig anar per no haver d’agafar un altre vegada l’avió.

– Durant els últims anys s’estan tancant moltes galeries, passa el mateix en els països i ciutats a les que has anat a exposar?

– És més fàcil exposar a Barcelona que a Nova York, tot i que durant els últims anys ha hagut un boom, però en altres temps havia sigut molt difícil exposar a París o Roma, però això va canviant. Actualment, l’art està passant un mal moment a la majoria de països. Perquè la joventut té tanta informació que la imatge fixa ha passat de moda, es tira més cap a la fotografia, però s’hauria de fer un esforç per posar de moda el fet d’anar de visita a les galeries, que és diferent que anar als museus.

L’altre dia al Museu Thyssen de Madrid hi havia una cua terrible per entrar i vaig pensar que si preguntés a tota la gent de la cua, quan fa que ha visitat una galeria, estic segur que tindria una sorpresa bestial, perquè la majoria segur que no ha visitat mai una galeria. Per culpa de les mateixes galeries aquestes han passat de moda. Els galeristes no hem sabut donar el que la gent vol, acompanyat de la crisi, que també ha influenciat i el canvi generacional, la joventut viu més al dia, per la situació política i econòmica existent, no es pensa que les coses són per tota la vida com es feia abans. Ara, en canvi, tot té una durada determinada, com per exemple el mòbil, que en dos anys ja s’espatlla.

– Què li està passant a l’art?

– Tot ha canviat i els galeristes no hem sabut adaptar-nos al canvi. Quan anava de petit a Barcelona i entrava a la Sala Parés, amb aquell silenci, ma mare, que era una dona peixatera molt sàvia, em feia observar totes aquelles obres. Ara això no passa, no s’ha educat cap a un respecte de l’art. No sé si es bo o dolent però les generacions van canviant, ara l’art és més espectacle i no una cosa tant seriosa ni per a intel·lectuals, perquè això també a espantat a molta gent; com passa sobretot amb l’art avantguardista, quan et diuen que és un art per a gent entesa i sembla que si no ho ets no pots jugar a aquest joc. Això ha fet molt mal, l’art és com la música, perquè un cop entra pels ulls, cada espectador decideix el que li agrada i el que no. És com si et diguessin que només hi ha un tipus de música bona i no et deixessin escollir entre les diferents varietats musicals que existeixen.

– Què és el que et va impulsar a dedicar-te al món de l’art?

– Vaig començar de molt petit, suposo que dibuixava bé i per això la meva mare em va enviar a un mestre de pintura quan tenia 9 anys. Mai he servit per estudiar i en canvi, quan dibuixava m’hi trobava molt bé. Als 13 anys vaig anar a l’escola Massana, però no vaig poder fer Belles Arts, perquè el meu pare no volia tenir un pintor a la família, perquè deia que era una desgràcia familiar, per tant vaig fer publicitat.

Quan va morir la meva mare, l’any 1975, vaig veure clar que tenia que fer el que volia fer, vaig deixar l’empresa on treballava fent còmics i il·lustracions i em vaig dedicar a pintar.       

– Hi ha interès a Sant Cugat pel món de l’art?

– No i això que deien que Sant Cugat era terra d’artistes i és veritat, hi ha molts artistes però no s’aprofita tant com s’hauria d’aprofitar. És una pena però estem perdent pistonada. Sant Cugat té moltes possibilitats. Fa uns anys vaig portar de Mallorca La nit de l’art juntament amb en Josep Canals i alguna galeria més, és una de les festes que més m’ha emocionat, pel fet de sortir al carrer i veure tota aquella gent que passejava pels carrers i s’interessava per l’art. Però ha perdut pistonada, s’hauria d’haver fet una revolució i buscar tots els artistes bons que tenim a Sant Cugat perquè presentessin les seves idees i poder fer una festa, ja no per la gent de Sant Cugat, sinó pels altres pobles, perquè a vegades em dóna la sensació que Sant Cugat encara està tancat entre muralles i no vol sortir i amb l’art tenim prou força per sortir al carrer i ser una potència.   

Notícies relacionades