Dolors Vilarasau: “El privilegi de la gent que hem fet Pedra i Sang és veure com neix una tradició”

Dolors Vilarasau. Fotos: Jordi Pascual

Fa 666 anys que l'Abat Biure va ser assassinat per Berenguer de Saltells al Monestir en una disputa per la possessió de les terres. “El número del diable”, va bromejar Dolors Vilarasau en la presentació de la 16a edició de la representació teatral tragicòmica d'aquell fet. Ella és la directora de l'espectacle i presidenta de l'associació que fa de paraigües, Pedra i Sang. Entre el 25 i el 28 de desembre torna l'espectacle, considerat ja per molts una tradició, a la sala capitular del Monestir. En aquesta entrevista Vilarasau explica els orígens, l'evolució i la complexitat d'un treball artístic. Al final de l'entrevista trobaràs un recull fotogràfic fet per Anna Poquet de la sessió oberta als mitjans gràfics el 23 de desembre.

Ara fa 16 anys de la primera representació de Pedra i Sang. Ja no la podem considerar una representació esporàdica però podem parlar ja de tradició?

– El privilegi de la gent que hem fet aquesta obra és veure com neix una tradició. Pedra i Sang va néixer l'any 2000, perquè feia 650 de l'assassinat de l'Abat Biure. Gent del departament de cultura ens van demanar a la companyia Teatre Teatre que dediquéssim un espai poètic a la sala capitular per rememorar-ho. Abans la companyia, en què hi érem el Joan Llamas, el Joan Berlanga, el Carles Casas i jo, feia un espectacle poètic al Monestir. Havíem fet Lorca, Ferrater, Pere Quart... Per això aquell any ens van fer aquella suggerència.

Ens va semblar bé, tot i que hi havia la condició que havia de ser en vers. Se'm va acudir que Josep Maria Jaumà, malgrat no haver escrit mai cap obra de teatre, podria preparar-nos-ho. En aquells moments ell treballava a l'Autònoma, donava l'assignatura de Shakespeare i, a més, era traductor de poesia anglesa. Tenia molta facilitat per la poesia. Li ho vam demanar i al voltant del pont de la Constitució i la Puríssima, entre 7 i 10 dies, es va construir l'obra. Després va venir l'assumpte de musicar-la.

En aquell moment pensàvem que seria una cosa puntual. En el primer any va tenir un arrelament molt gran. A la gent li va agradar moltíssim. Vam decidir repetir-ho a l'any següent i allà s'ha quedat des de llavors. Vam perdre els espectacles poètics que fèiem al voltant del Monestir però s'ha conformat la tradició de Pedra i Sang. En aquest sentit, és un privilegi veure com es construeix una tradició.

Quins elements té Pedra i Sang que no tinguessin aquells primers espectacles poètics?

– Sempre dic que n'hi ha tres bàsics. Un és la història pròpia. És un fet que va passar a Sant Cugat i es pot explicar des d'aquí. A més, passa a les pedres del Monestir, on neix la ciutat. Un altre fet és que el succés va ser el dia de Nadal, el que el fa especialment esgarrifós. És el dia en què hi ha totes les treves de pau al món. Això fa que Pedra i Sang tingui un component de tradició i sigui estimat pels santcugatencs.

Hi ha pocs exemples d'una història tan arrelada al poble.

– De vegades hi ha gent que ho compara amb altres tradicions com passions o els pastorets però ho són a nivell de Catalunya, no d'un lloc concret. Sant Cugat, amb el Nadal i el Monestir, té una joia d'ingredients. La prova és que el públic ens acompanya cada any.

L'arrelament popular és extens o bàsicament es tracta d'un públic que repeteix any rere any?

– Hi ha de tot. Fa tres anys es va fer una enquesta perquè volíem saber quina gent venia a veure'ns, franja d'edat, d'on era, quantes vegades ens havia vist... Ens va sorprendre que hi havia molta gent de la comarca i l'àrea metropolitana, fins i tot algú de la Catalunya central. Hi havia un nucli de gent que repetia, no tants com podíem pensar. Entre un 70 i un 80% ho veu per primera vegada.

Hi ha una sèrie de gent que ha vingut a Sant Cugat amb les darreres fornades que potser no està tan arrelada en aquesta tradició, com no ho està en moltes altres coses. De fet, hi ha gent que ens ve a veure per conèixer una mica la història del poble. Encara hi ha gent que no la la coneix. Tenim una limitació d'espai per fer-se en la sala capitular, hi caben 110 persones. Amb unes vuit funcions, ens situem en 880 persones perquè sempre està ple.

L'espai també afecta al preu de l'entrada? Potser hi ha alguna persona que va justa i si va acompanyat ja són 30 euros i s'ho ha de pensar.

– És un espectacle popular però, com volem que vingui gent de tot arreu, intentem donar-li un sentit professional. Pensem que pagar 15 euros en un espai petit i per un espectacle en què hi participen 40 persones és molt digne. Clar que seria millor que valgués menys però si vas a qualsevol obra a Barcelona o al Teatre Auditori i és molt més cara. Aquest és un preu intermig perquè no és un regal però és més barat que qualsevol altre. Si l'espai fos més gran, es podria reflectir al preu.

Però així i tot el preu el fixa l'Ajuntament segons el que vol recaptar per fer Pedra i Sang. Nosaltres estem subvencionats i la recaptació no va a càrrec de la companyia ni de l'associació Amics de Pedra i Sang sinó del consistori. És un espectacle clar perquè hi cap poca gent i, a més, no està habilitat per al teatre, s'ha de preparar tota una infraestructura que en un teatre ja estaria llesta. Així i tot, estem d'acord amb la regidoria de Cultura que aquest és un espectacle que és maco veure'l al propi Monestir.

Preu intermig que no serveix per cobrir els costos?

– En absolut. El que es fa ara de teatre professional es fa amb dos o tres actors i ja és impossible cobrir despeses. El teatre és artesanal perquè es fa en aquell moment per a les persones que estan allà. El cinema, en canvi, és industrial, quan tens la pel·lícula la pots passar en una sala o per la televisió. L'artesania del teatre té un valor.

M'encantaria que el preu fos més baix però també és una manera de valorar el que vas a veure. En la professió es diu molt: quan a algú li regales una invitació, aquella persona arriba tard i potser marxa abans. Quan una persona paga per veure-ho, sempre arriba a en punt, és més agraïda i sap molt més el valor del que veu.

També es fa el camí de justícia, que ha esdevingut una tradició pròpia.

– És una tradició a dins de la tradició. Nosaltres vam contactar sempre amb l'Ajuntament de Sant Cugat i de seguida van veure la importància d'aquesta obra. La gent de Cerdanyola és, però, especialment constant amb aquest tema. Allà hi ha el Museu i una associació que es diu Amics de Berenguer de Saltells. Tenen l'arrel des de l'altra banda d'aquesta tradició. Fa 12 anys entre els museus de les dues ciutats es va fer un cicle que es deia Coincidències històriques, entre Cerdanyola i Sant Cugat la coincidència és l'assassinat de l'Abat Biure.

A partir d'aquí la gent de Cerdanyola va muntar, i el nom ya se las trae, el Camí de Justícia. Venen fent el recorregut que va fer Berenguer de Saltells per matar l'Abat Biure en sentit invers. Van per tots els camps i els llocs on va passar aquest fet. És bonic perquè venen caminant amb torxes, hi ha hagut anys que fins i tot amb cavalls. Només poden venir 100 persones, per la grandària de la sala capitular, i sempre hi ha molta més gent apuntada i es fa un sorteig. Quan es fa el Camí de Justícia hi ha una rebuda de les autoritats i després la representació de Pedra i Sang.

Són una gent summament agraïda i que, a diferència de les interpretacions normals de l'obra, fa un aplaudiment molt gran quan es mata l'Abat Biure. És una representació molt bonica perquè la gent ve vestida de muntanya. És l'única en què deixem fer fotografies a la gent. Hi ha alguna cosa molt de veritat, del poble i de la gent. Tenim molt bona relació.

A més, Sant Cugat i Cerdanyola viuen una mica d'esquenes tot l'any i, de sobte, arriba el Camí de Justícia i s'uneixen.

– També és curiós que un fet que va enfrontar les dues ciutats ara és un fet d'amistat. Quan veig premsa, me n'adono que les ciutats del costat gairebé ni les coneixem. Estem tan a prop de la premsa generalista i de les locals que el que passa a Rubí, Cerdanyola o Sabadell ho sabem poc, més aviat sabem què passa a Barcelona.

L'obra ha anat evolucionant perquè s'han canviat actors. Com es decideixen els canvis?

– A la desena edició es produeixen els primers canvis en els actors principals. Una persona ho va fer per edat perquè, encara que no sembli, fer teatre és molt dur. Hi ha pocs actors grans perquè vol dir que cada dia s'ha d'assajar. Nosaltres fem funcions quatre dies però portem assajant molt temps a la sala capitular, on fa molt de fred perquè durant les funcions hi ha calefacció però als assajos no. Tornant a comprar amb el cinema, allà fas una escena i ja la tens per sempre, aquí has d'estar cada dia.

Ens trobem amb gent que comença a tenir una edat, com l'Abat Biure que feia Jaume Pla o en Joan Fàbregas. També el Joan Berlanga, que feia 10 anys que feia l'obra, va fer un pas enrere. Comencen a desaparèixer així dels personatges principals. En aquell moment hi ha un procés important de canvi. Tinc clar llavors que l'Abat Biure l'havia de fer el Xavier Tor, per edat i presència; que Berenguer de Saltells, en ser més difícil, es fa un càsting que acaba seleccionant el Francesc Oller, i el monjo que feia Joan Fàbregas ha anat passant per diversos actors.

Relateu un fet històric però alhora és teatre i té una part de ficció. Els monjos són especialment polèmics en aquest sentit perquè feu una caricatura. No són els monjos que hi havia al Monestir.

– Clar, no sabem com eren. Sempre s'ha d'entendre que hi ha una part ficcionada. Pedra i Sang es basa en uns fets reals, que Raimundus de Saltelis, el pare de Berenguer de Saltells, deixa el Monestir perquè no sap res del seu fill i llavors, quan apareix el fill, diu que li pertoca l'herència. Llavors hi ha la disputa entre el fill i el Monestir per veure a qui li pertany l'herència. També és un fet històric la intervenció de Pere III el Cerimoniós, que acaba quedant-s'ho tot. El personatge de Pere Çarovira també és històric, és qui va dictar sentència.

Quan gent, diria que curta de mires, critica Pedra i Sang sempre dic que els personatges estan molt ben tractats. Una altra cosa és que l'obra es defineix com una tragicomèdia, és una de les gràcies. Hi ha personatges que estan per fer riure. Agafem uns prototips de monjos. Un és el cellerer, que cuida el vi; l'altre l'hortelà, que s'encarrega de l'hort; l'estudiós, que és una mena de bibliotecari, i el músic, que l'interpreta el director musical. Amb ells hi ha escenes còmiques que parlen de la vida al Monestir i inclouen actualitzacions. Aquests personatges són interessants en l'obra.

No teníem ganes de fer una obra museística. Vam pensar de posar aquest col·lectiu per una idea que tenia el Jaumà en base a les obres de Shakespeare, quan hi ha una escena dramàtica de cop n'apareix una còmica. És una manera de fer respirar la gent. Hi ha una història central amb unes distensions. Els monjos retraten la vida del Monestir. De fet, l'historiador Domènec Miquel ens va passar un document d'un inspector que va venir al Monestir i parlava de la disbauxa de com anaven vestits els monjos: que si un portava un llaç lila, si l'altre portada una daga, que si l'altre tenia begudes alcohòliques a l'habitació... Tampoc calia que el vestuari respectés el negre dels benedictins, els monjos de Pedra i Sang van de disseny.

També hi ha el poble.

– En les representacions històriques sempre s'expliquen els personatges principals i acabes plantejant-te: I la gent què feia? Ens interessava molt el poble com a col·lectiu, és el que mira i aguanta. Per això hi ha el poble de Pedra i Sang que va i ve del passat. Alhora és el que converteix la història en una llegenda. Les coses van passar d'una manera i després la gent parla i canvien: que si algú va veure el fantasma, l'altre el gall que cantava...

Alhora hi ha el conflicte entre el poder feudal de la noblesa i el Monestir, i la figura del rei també amb por dels poders feudals. En algun moment s'insinua que ja li va anar bé el que li va passar perquè en la sentència es deia que els implicats tenien un mes per presentar-s'hi, per tant, els donava un mes per fugir. A més, s'ho va quedar tot. De fet, els monjos encarnen un poder en l'obra. Són els més conservadors i no volen que res canviï mentre el poble va tirant. Això és una necessitat de la ficció. Per això l'església ens diu que és una obra anticlerical. Ara bé, jo com a santcugatenca sempre he vist un Monestir aquí i la ficció de l'obra passa perquè aquests personatges encarnen el poder.

La vesant històrica va acompanyada d'una ruta que fa Domènec Miquel pel Monestir.

– Ell és el gran coneixedor del Monestir. De fet, vam fer unes fotografies de pedres del claustre per al llibre de Pedra i Sang i ell ens va dir que el negatiu d'una de les pedres estava a l'inrevés. Ens feia molta il·lusió que una persona que ho coneix tan bé expliqués també els fets històrics. La gent quan ve a veure l'obra ja coneix la història real i la contradicció que hi ha amb el que s'explica perquè ell no se'n calla cap. És una ruta que es fa cada dia excepte el dia de Nadal perquè l'església està tancada. És molt enriquidora i s'hi pot accedir amb la mateixa entrada.

De moment feu Pedra i Sang a la sala capitular. Quan tindrem l'església? És la gran reivindicació.

– No sé si la paraula és “renunciar” però ho veig bastant impossible amb la persona que hi ha perquè de moment no ha volgut.

Parleu amb la parròquia o amb el Bisbat?

– Amb la parròquia i la resposta és sempre no. Crec que pensen que l'obra és massa anticlerical per fer-la a l'església. Així i tot, si es fes, hi hauria canvis, començant per la formalitat, no és el mateix tenir 100 persones de públic que 500. Potser també hi hauria d'haver unes diferències textuals. No ens han deixat entrar mai en aquest tema. Crec que ens han posat una creu perquè hi ha altres coses que es fan a l'església.

No sé si canviés la persona que hi ha ara les coses encara podrien anar a pitjor. El Bisbat de Terrassa el porten unes persones bastant retrògrades des del punt de vista ideològic, no tinc gaire esperances. L'Ajuntament està entremig perquè suposo que no vol molestar gaire l'església. Si la parròquia estigués a Coll Favà i fos nova el dilema no hi seria. El problema és que el Monestir és monument nacional però també és del poble. Fins a quin punt no es pot utilitzar si és del poble?

També és una qüestió de propietat amb l'església registrada pel Bisbat. Això ha tingut volada política també.

– L'església té l'usdefruit de l'església però la casa abacial és de l'administració. Ara han agafat tots els edificis dels quals tenien l'usdefruit i els han registrat com a propis, és greu i ha passat a tota Espanya.

Jo m'estimo molt el Monestir, sempre l'he vist en la meva vida i m'he mogut al seu entorn perquè vivia al carrer Plana de l'Hospital. A mi m'agradaria molt ser enterrada al Monestir però no vull que em posin una creu. Com a santcugatenca per què no puc fer que m'enterrin allà, no és teu i meu i de tot el poble? No sé políticament com és però em dol. A mi al tanatori aquell no se m'hi ha perdut res.

De la mateixa manera, em sap greu que Pedra i Sang no s'hi pugui fer a l'església perquè és un espai del poble. No sé si ho podrem arreglar però ho veig absurd. De debò el Monestir és només de l'església? No és de la gent d'aquí? I per aquest motiu no el podem fer Pedra i Sang allà?!

Notícies relacionades