Àngel Comas: "El cinema ha canviat totalment per la nova situació, però els problemes bàsics continuen existint"

Foto: Anna Poquet

Entrevistem a Àngel Comas, periodista historiador cinematogràfic florestà i impulsor dels Cicles de Cinema Sant Cugat, que recentment ha escrit un llibre sobre Emisora Films, una empresa nascuda durant el primer franquisme i que combina un sistema de producció inspirat en el sistema nord-americà. Els seus fundadors, Ignacio F. Iquino i Francisco Ariza, van arribar a controlar a Espanya, els tres sectors: producció, distribució i exhibició. En aquesta entrevista, Àngel Comas parla del context històric i social que hi havia durant els anys de la productora i la comparació amb el cinema que es dóna avui en dia.

Entre 1943 i el seu tancament l’any 1952, Emisora Films va produir un total de 29 llargmetratges i 4 curts. Igual que totes les altres productores del moment, Emisora Films aprofitava els avantatges d’una legislació que va convertir el cinema en la principal difusora de la ideologia del règim. No obstant, no era fàcil per les productores guanyar diners només amb els ingressos de taquilla, per aquest motiu, Iquino se les ingeniava per aconseguir guanyar premis, altes classificacions i permisos d’importació, però el que contava de veritat eren les influències.

– Què feia Emisora Films?

– Per situar Emissora Films s’ha de dir, primer de tot, que el tipus de cinema que es feia a Espanya, durant la primera època del franquisme, era un cinema dirigit des de l’estat. Les dues productores més importants eren CIFESA i Suevia films, que feien pel·lícules que ampliaven la part ideològica de la propaganda oficial a través del cinema. Per aquest motiu, moltes d’aquestes pel·lícules les podem veure avui en dia a RTVE, com per exemple, Los últimos de Filipinas.

En aquest context va aparèixer la barcelonina Emisora Films. Va sorgir l’any 1934, però amb la guerra va quedar paralitzada fins l’any 1942, que va ressuscitar gràcies a dos homes, Francisco Ariza i Ignacio F.Iquino, un home amb les idees sobre el cinema molt clares. Sabia que si volia tirar endavant, calia dominar els tres sectors, produir la pel·lícula. Per tant, necessitava diners, distribuir-la i exhibir-la. Iquino, poc a poc, en dos o tres anys i amb moltes influències va aconseguir controlar els tres sectors, una cosa que només passava a Hollywood amb les grans productores, però, en el moment en el qual Iquino ho va començar a implantar aquí, es va començar a prohibir perquè era un monopoli.

Iquino feia unes pel·lícules diferents a les del règim, eren pel·lícules evidentment conservadores però no propagandístiques. Ja no eren folklòriques ni militaristes, inclús el look de la pel·lícula era diferent, perquè Iquino era un home que viatjava molt i perquè contractava els millors directors de fotografia que eren nacionals i estrangers.

– Què és el que t’ha portat a escriure sobre Emisora Films?

– Com a historiador cinematogràfic he publicat uns 32 llibres sobre cinema internacional i aquest és l’onzè que publico sobre cinema català. La meva tesi doctoral va ser sobre Iquino i la vaig convertir en llibre, però vaig pensar que era una llàstima que la part sobre Emissora Films no sortís i per això vaig pensar que seria una bona idea investigar i fer un llibre.

– Després d’investigar i parlar amb els treballadors d’Emisora Films, què és el que m’has t’ha cridat l’atenció?

– Moltes coses, però principalment el sistema de treball. Sóc dels que penso que amb una bona organització, les coses surten millor. Iquino, amb aquesta estructura, va aconseguir tenir treballadors fixes, cosa estranya en el cinema, ja que normalment es lloguen per pel·lícules, tant abans com ara.

Iquino, en canvi, va aconseguir crear una estructura fixa que permetia tenir sempre el mateix equip de guionistes cobrant cada setmana. Saps el que significava cobrar cada setmana en el món del cinema i durant els anys 42-43? Tot un luxe! Perquè totes les altres productores, el que feien eren contractes de misèria.

A més, em va cridar l’atenció la seva personalitat. Abans el que es feia era anar a Madrid al ministeri perquè et donguessin ajudes, però les ajudes no eren subvencions com ara, sinó que eren de manera indirecta, és a dir, una pel·lícula que anés a favor del règim, tenia una classificació alta. Segons la classificació li donaven una subvenció o una altra. A més, una pel·lícula favorable al règim li donaven un premi, per exemple, el primer premi del sindicat de l’espectacle, un premi que era en efectiu.

Si feies una pel·lícula d’aquest tipus, primer la tenien que autoritzar i després rebies una recompensa econòmica. Iquino, a través de Francisco Ariza, que tenia molts contactes a Madrid, va començar a treballar per aquest camí. Era un home molt llest i quan anava a Madrid, seguia l’exemple de Bofarull, un productor que anava als oficinistes de la censura i del Ministeri de Cultura i els hi portava coses d’aquí com pernil i botifarra per guanyar-se la seva confiança. Una cosa semblant feia Iquino, aconseguint, d’aquesta manera, el finançament de diferents pel·lícules.

– Quin tipus de pel·lícules feia?

– Eren pel·lícules que CIFESA no feia com, per exemple, una pel·lícula bèl·lica. Iquino la fa al cap dels anys quan té una mica més de joc. Un cas és El tambor del Bruc, inspirada en la història del timbaler del Bruc, on introdueix fins i tot alguna frase en català.

 

El que volia Iquino era guanyar diners, per tant, feia pel·lícules diferents i s’aprofitava d’aquest control dels tres sectors. Hi ha molta gent que inverteix diners en pel·lícules que mai s’arriben a estrenar. Iquino, en canvi, tenia la garantia que totes les pel·lícules que feia Emissora Films les estrenava. Això vol dir que tenia premis, qualificacions favorables i que guanyava diners. No era un tipus de cine competitiu ni polític, ell deia que era del partit Iquino.

Fins i tot va crear una altra productora amb el mateix estil que es deia IFI i on va acabar fent pel·lícules eròtiques per falta de diners. Va habilitar una part del seu pis per fer pel·lícules eròtiques als anys 70, eren pel·lícules molt atrevides on sobretot hi havia molt lesbianisme.  

– Com a historiador, com veus el fet de tirar endavant una empresa d’aquestes característiques durant l’època franquista?

– Amb molta intel·ligència i habilitat. Per això va tirar endavant fins l’any 48, quan arrel d’un problema familiar es va trencar l’empresa i el matrimoni amb la seva dona.

– Com veus el cinema d’avui en dia en comparació amb el d’aquella època?

– El principal problema d’ara és que les pel·lícules ja no es veuen als cinemes, perquè es pot veure una pel·lícula fins i tot en una tablet. Per tant, els espectadors més joves tenen un altre concepte, per aquest motiu, no pots seguir fent el mateix cinema de sempre.

El cinema ha canviat totalment per la nova situació, però els problemes bàsics continuen existint perquè, excepte les pel·lícules que pots veure per mitjà d’internet, les convencionals es fan de la mateixa manera, producció, exhibició i distribució. Això influeix en l’estètica de les pel·lícules, les dels anys 40 són més lentes i estàtiques. Les noves tecnologies ho canvien tot i el cinema s’ha d’adaptar, perquè avui en dia no es pot fer una pel·lícula com es feia als anys 40, entre d’altres, perquè el públic ja no és el mateix, avui en dia són els joves entre 15 i 25 anys els que van al cinema.

– Consideres el cinema com una font d’informació vàlida?

– A mi el cinema m’ha format en moltes coses. Perquè a partir dels esdeveniments que passen en una pel·lícula m’entra la curiositat per documentar-me i investigar sobre el que realment va passar. Com a programador del cinema d’autor de Sant Cugat, m’he inventat una cosa que es diu el cinema temàtic i que consisteix que, a partir d’una pel·lícula, es parla d’un tema que interessa.

És a dir, a partir d’una pel·lícula crees un debat sobre el conflicte palestí-israelià o sobre la dona a l’Iran. Això a la gent li interessa i li agrada. El cinema que es fa actualment és el millor que s’ha fet mai, perquè en aquest moment hi ha de tot i a més, es poden veure pel·lícules de països emergents, cosa que abans era impensable, durant l’època d’Emisora Films, només hi havia pel·lícules nord-americanes.

Un dels al·licients d’Emisora Films eren les llicencies d’importació que et donaven al fer una pel·lícula, per això Iquino volia sumar les tres coses, perquè guanyava més diners amb les pel·lícules importades que reproduïa als seus cinemes que amb la producció de pel·lícules pròpies.

– Hi ha un moment concret en què es trenca el  monopoli de la producció i distribució de pel·lícules de Hollywood?

– És una evolució, no hi ha un moment concret en què passem a veure pel·lícules de diferents països tal com creuen alguns historiadors. Sí que es veritat que amb la desaparició del cel·luloide no es necessitaven uns costos tant grans per produir una pel·lícula i amb una simple càmera de video es podia fer una pel·lícula. Aquest moment de l’aparició del vídeo, cap als anys 80, va ser bastant decisiu. Va permetre que cineastes de països emergents, que no tenien diners i que van estudiar fora del seu país, fessin un tipus de cinema diferent.

Notícies relacionades