Dionisio Giménez: “‘El pene me dice algo’ és una reivindicació en clau d’humor del dret a votar dels catalans”

Fotos: Jordi Pascual

El comissari Carrasquet ha d’investigar un assassinat, la principal prova del qual és que el mort, un policia, té el penis erecte i amb un preservatiu posat. El crim s’ha produït quan Catalunya ja ha esdevingut independent però continua sotmesa a una divisió interna que dificulta encara més la consecució d’un país normal, més encara després d’haver estat apartada del centre de l’esfera internacional pels principals estats. El periodista jubilat i florestà Dionisio Giménez conta a El pene me dice algo una història d’estil thriller però carregada d’un humor que va des de la sexualitat que recull el títol fins a l’independentisme. No vol ofendre ningú, només posar humor a un tema que acostuma a tractar-se amb molta seriositat. Tot i que el llibre l’editarà al setembre amb una editorial, ha fet una primera tirada de 400 exemplars amb la qual pretén recollir fons per a Ràdio Floresta, l’emissora autogestionada pels veïns del barri que ell mateix va iniciar ara fa més de cinc anys. En aquesta entrevista parlem del llibre, de periodisme i d’independència.

El llibre conta la història d’un assassinat i de la investigació que se’n deriva. Per què decideixes ficar el penis pel mig?

– És la pregunta que em fa tot el món! [Riu] La gent es riu amb el títol o em diu que és grosser. En veritat la frase no és meua, és d’un dels personatges. Quan el comissari Ramon Carrasquet, que és el personatge principal, va al lloc del crim, el jutge està alçant el cadàver amb la comissió judicial i llavors s’apropa, veu que la víctima està en estat d’erecció embotida en un preservatiu, mira el penis i diu: “Un momento señores, el pene me dice algo”. És on arrenca la història de la novel·la.

Però cal llegir tot el títol: El pene me dice algo. Crónica de un crimen pasional en la Cataluña independiente. La segona mart matisa i explica una mica més la primera. Però la gent s’ha quedat amb la primera frase perquè resulta graciosa. Si l’he posat és perquè forma part de la trama.

El llibre es caracteritza per barrejar la història de l’assassinat amb com Catalunya ha esdevingut independent amb un humor que va i ve sense perdre tampoc el respecte envers l’independentisme.

– És cert. La novel·la està ambientada en l’any 2033, és futurista. Fa 10 anys que hem aconseguit la independència gràcies a un armistici signat a El Pont de Montanyana. Catalunya ja és independent i té reconeixements a nivell europeu però en una situació difícil perquè ens han abandonat els més grans, els països de la Unió Europea més conservadors... Però estem orgullosos i molt contents! En aquest ambient una mica caòtic hi h a una situació econòmica molt difícil. D’altra banda, la Gota Malaya, que és una organització que comet atemptats perquè no ha acceptat l’armistici, intervé a Catalunya dificultant les possibilitats de la república.

En aquest ambient es comet un crim. Maten un policia a un barri imaginari. La novel·la té la dualitat entre la història de l’assassinat i el marc en el qual es desenvolupa l’acció, la nova república catalana. D’una banda, el comissari bàsicament se centre en esbrinar l’origen del preservatiu per trobar l’assassí. Dirigeix la comissaria de Barcelona Spring, que és la nova comissaria nascuda després de la república. D’altra, hi ha una Assemblea Nacional de Catalunya que regeix la república, tenim una moneda nova –el catalonio amb la fracció del catalanufo–.

A més, Carrasquet havia sigut molt important durant el conflicte amb la Unión, no amb Madrid; és un concepte més ampli, més abstracte i menys lleig. Va dirigir un comando i es va fer famós perquè amb aquest grup va segrestar la cabra de la legión i se la van menjar perquè no arribaven les intendències. Això va provocar una crisi molt gran, perquè la cabra era tot un símbol, que va accelerar el procés d’independència.

Fas broma amb la independència en un moment delicat perquè està a l’ordre del dia.

– Bé, el comissari barreja la investigació amb reflexions personals sobre com de difícil ha sigut arribat a la independència. Les reflexions no són tan de broma. Són profundes, des del meu punt de vista. Ell reflexiona sobre com hem de regir el país per ser nou i amb futur. Ho fa de manera socarrònica, ja que ve de la gran contienda. Malgrat això, Carrasquet fa reflexions molt interessants.

El que passa és que totes les notícies que ens venen des de fora són sempre molt alarmants: us morireu de fan, us quedareu aïllats... El dramatisme el posen ells. Crec, a més, que treure un llibre ara amb humor sobre l’assumpte i defensant la idea que el poble de Catalunya ha de regir el seu futur és una aposta diferent d’afrontar un conflicte que jo espero que no sigui cruent. En la novel·la explico que teníem un comandant en cap que estava més capficat en regar les plantes a l’enemic que en el conflicte. És un conflicte d’anècdota i d’imatge.

Nosaltres, al llibre, no teníem exercit per lluitar contra la Unión, que anomenava al conflicte la gran refiriega. Llavors vam fer cops propagandístics i poc més, alguna invocació a la Moreneta. En aquest decorat apareix el crim. Ambdues coses es retroalimenten.

Hi ha alguna cosa al llibre que creus que pot passar de veritat?

– Sí. Quan aconseguim la independència, hi haurà un bloqueig a tots els nivells –jugaran amb això, naturalment–. Al llibre conto que el president de la nova república passeja a Montserrat i se li apareix una mena d’àngel que resulta ser una gallina i posa: “Con este signo vencerás”. El president pensa que això és un miracle: “Ous!” Llavors la gallina es converteix en l’au que té protecció a Catalunya perquè pot donar ous en un moment que es necessiten més que mai.

O sigui, que ara no hi ha ous!

– Encara en falten [Riu]. Això pot passar perfectament! Intentarem fer miracles. El de la gallina és el més probable que passi. Allò del catalonio és més complicat perquè hi havia molt canvi de moneda i estraperlo.

Òbviament, tot això és humor. Però penso que l’hem de reivindicar més que mai. És una teràpia, ens hem de riure de tot sense perdre l’autenticitat. Quan més alegria tinguem, millor ho farem. A més, ara l’humor, que està sent soscavat pels grans mitjans i els principals partits de Madrid, cal reivindicar-lo. Ha estat una qüestió essencial a Espanya i Catalunya durant molt de temps. Hem d’ironitzar, buscar el sarcasme...

Potser, segons qui ho llegeixi li pot fer sentir malament: “M’estàs ridiculitzant el meu sentiment independentista”.

– Crec que no. Vaig deixar l’original a quatre o cinc persones, ho faig sempre. Algunes d’elles estan molt compromeses amb la independència i em van dir que s’havien rist molt. Si algú ho jutja així, estarà en un error. Carrasquet enraona i explica per què estava compromès amb la independència. En alguns moments ho fa amb humor i d’altres no. No és el meu propòsit ridiculitzar.

Perquè, a més, tu ets independentista.

– Estic a favor d’un referèndum amb totes les garanties que puguem tenir. Si el fem, votaré per la independència de Catalunya.

És curiós perquè tu ets de Granada. Hi ha aquell discurs que diu que els xarnegos i els andalusos són els que no volen la independència i els catalans de tota la vida els que sí.

– Això és un discurs molt vell. El debat està entre el que és legitimitat i legalitat. La legitimitat sempre és anterior a la legalitat. El dret romà es basa en el criteri d’allò que és legítim. Per tant, allò més autèntic en una democràcia és que les persones puguin votar. Ningú té dret a 500 o 600 quilòmetres a dir-nos què hem de fer. És fonamental que la gent expressi la seva opinió i que ho faci lliurement. Parlar de xarnegos és cosa al passat.

No sé fins a quin punt...

– En qualsevol cas, seria un error perquè la independència s’ha d’aconseguir amb persones de procedències diferents. Hi ha molts bons exemples de polítics amb orígens andalusos.

El llibre té una primera edició per a Ràdio Floresta.

– El publicaré amb una editorial que ja he treballat abans per a tot l’Estat de cara al setembre o l’octubre. L’edició d’ara és curta per potenciar Ràdio Floresta. Com bé saps, és una emissora que vam impulsar fa uns cinc anys i que volem impulsar. Ens serveix per treure diners per comprar nous micros, un altre emissor...

Està pensat de cara a Sant Jordi.

– El presentarem durant la diada, que la celebrem al Casino durant tot el diumenge. És una festa que des de fa quatre anys organitza Ràdio Floresta. Esperem que vingui molta gent, s’ho passi bé i compri el llibre.

Aquest llibre és un relat curt que va anar a més.

– Ja em va passar amb el Bagdad Babylon Hotel, que és un llibre que vaig fer sobre la guerra d’Iraq, i també amb el Canción triste de Palestina. En realitat no sóc un escriptor que planifica l’estructura de la novel·la o el seu relat fonamental. Els escriptors tenen tres o quatre sistemes de planificació però quan ho faig sempre m’ho salto. Vaig treballant sobre la marxa.

Inicialment El pene me dice algo inicialment era un relat que es basava en el crim, es deia El lugar del crimen. Em va semblar que era un títol molt comú i el vaig canviar perquè sintetitza més la trama. La investigació de Carrasquet se centra en el model de preservatiu. Com ell té un sentiment nacional profund, no podia acceptar que en lloc de tenir el preservatiu de la marca Patufet, que és la més habitual a la república catalana, en portés un de la marca Follasco, que és italiana. Això l’obliga a anar a Itàlia a investigar i amb mala llet perquè no pot entendre que un Mosso d’Esquadra no porti una marca nostra.

O sigui, que el preservatiu va allargar la novel·la.

– Sí [Riu]. Així van començar a flotar els capítols. Una novel·la d’humor comença a funcionar quan comences a riure’t tu mateix. Els personatges han de ser creïbles. Si un personatge no té vida pròpia, no té sentit fer-la. Quan la gent em pregunta com se m’ha ocorregut un títol així, sempre els dic que no és cosa meva, ho diu el jutge.

Inicialment només era el relat del crim però els esdeveniments polítics de Catalunya em van fer situar la trama a l’any 2033. Em va semblar molt més suggerent. Si es llegeix amb bona intenció, és una reivindicació en clau d’humor del dret a votar dels catalans. És un dret que s’ha convertit en un crit que ja no es pot aturar. Pot sortir de manera dramàtica, encoberta... També ha de sortir en clau d’humor. És fonamental amb aquests processos.

Per què?

– Perquè el procés que ens ha de portar a la independència no ha de ser dramàtic necessàriament. Tampoc, dolorós. Per això parlo de la Unión, perquè és un concepte més ampli. Tothom tenim amics a Madrid. Jo els he passat el llibre i m’han dit que me n’he passat i que els he deixat fatal, però es riuen al mateix temps.

L’humor és la millor substància per a sobreviure en temps difícils. Durant la dictadura existien moltes publicacions d’humor perquè trasllada qüestions transcendentals d’una manera diferent a com ho fan els polítics de manera habitual.

I què aporta això?

– Participa amb una pinzellada de color, menys dramàtica. L’humor està present a la nostra societat constantment. Es fan acudits sobre la independència, la corrupció... Per això li tenen por i fan aquesta campanya contra humoristes. Ningú es molesta molt per l’humor.

Bé, hi ha hagut condemnes fins i tot.

– Clar. Imagina’t els humoristes de fa 150 anys quan criticaven els reis i les reines. Al final és una altra mirada.

Ets periodista. Has fet reportatges, llibres... Què canvia entre el periodisme i una novel·la de ficció i d’humor?

– Vinc del món del reportatge, m’hi vaig iniciar aquí. He cobert conflictes armats molt seriosos, el darrer a Iraq, tot i que també he estat a Palestina. Quan parlava amb la redacció, em deien que tenia dues pàgines amb una fotografia central. “Estic al front! Porto un mes aquí amb aquesta gent! Com vas a dir-me que ho expliqui en dos folis i una foto?!” És l’exigència del mitjà. Quedaven moltes coses per tractar.

En el nou periodisme de Tom Wolfe i Truman Capote, entre d’altres, es va buscar en el relat la manera de rescabarlar-se de les exigències que imposaven les redaccions. D’aquí va sortir el meu primer llibre, Fuera de programa. Jo els deia que sí als dos folis però, un cop de tornada, emmagatzemava tota la informació i acabava publicant-la amb relats molt amplis.

Al periodisme hi ha exemples molt grans de persones que van passar de l’exigència de dues quartilles a fer 50 pàgines. Hi ha moltes revistes americanes que es van nodrir dels periodistes que travessaven el món i feien reportatges. Així va començar tot, de la frustració de viure una circumstància que pot canviar un país per acabar contant-la en dos folis. És una exigència del mitjà purament economicista. Així va néixer també el llibre de Canción triste de Palestina. Llavors treballava per a Diario 16 a Madrid i em van dir que fes un reportatge d’una pàgina. No els ho podia resumir tant! Després vaig fer el llibre.

Ara sembla que estem fins i tot pitjor. Continua sense haver lloc per al relat llarg als mitjans però, alhora, ja ni s’aposta perquè pugui haver periodistes pel món explicant històries.

– L’altre dia parlava amb un col·lega sobre això i em deia justament això. L’etapa del gran reportatge, el periodista que va, té temps, la cobertura del mitjà... ja no existeix. Els conflictes venen explicats per les grans agències de comunicació i els reportatges, en tot cas, es compren. Només cal veure la producció pròpia que tenim a TV3, és mínima. Hi ha espais que fa 20 anys estaven consagrats a la investigació amb molt bons periodistes que ara fan el que poden. No existeix la possibilitat de fer grans temes perquè els mitjans han entrat en un pragmatisme molt gran. Ja no hi donen suport econòmic.

Notícies relacionades