“Si tots els comunistes fossin com tu...”

Fotos: Jordi Pascual

Marià Mora recorda aquell cap que va tenir fa molts anys. Era molt fatxa, diu; tant que quan va morir el va acompanyar camí del cementiri una bandera d’Espanya amb l'àliga. Però, malgrat el seu franquisme, un dia li va dir: “Si tots els comunistes fossin com tu...” Ell li va respondre: “Si tots els fatxes fossin com tu...” Potser per això el va contractar, malgrat ser un sindicalista de base des que la consciència de classe li va calar amb força quan als 14 anys va entrar a l’escola d’aprenents de la Pegaso (l’Empresa Nacional de Automóbiles S.A., ENASA). De l’experiència d’un llarg llistat de lluitadors precedents a aquella fàbrica franquista acabaria naixent als anys 60 Comissions Obreres (CCOO), el seu sindicat.

Aquesta és només una de les vivències de la seva vida, que de la mà de l’historiador també santcugatenc Jordi Casas, ha volgut plasmar en un petit llibre de tot just unes 90 pàgines. Demà, la vida continua, es titula. Perquè la seva vida no només és el sindicalisme a CCOO ni la feina a la Pegaso i posteriorment a ECISA, una altra fàbrica del sector de l’automoció, té moments feliços com quan es va prometre amb la seva parella, experiències amb tocs positius i negatius com sempre ho és la mili i, també, molts moments complicats que ja van començar quan de ben menut el seu pare el va abandonar i dos anys després va morir la seva mare, quedant-se orfe als vuit anys, i van seguir, entre d’altres, amb el càncer que va sofrit el seu fill als 17 anys. I, malgrat tot, la vida continua.

És aquest positivisme, o almenys la capacitat de superació, el que vol transmetre al lector. “Amb això no vull fer-me ric”, apunta. De fet, tot just ha fet una tirada d’un 100 exemplars, molt pensada per a amics, familiars i companys, que l’han acompanyat a la presentació pública del llibre dijous a la tarda a l’Ateneu, entitat a la qual ha cedit un exemplar perquè resti a la seva biblioteca. Es tracta d’un text en primera persona i en forma de biografia que, com no, comença amb aquella infància que el marcaria de per vida, a un barri que va ser “una institució o universitat de supervivència”. Nascut a només 40 metres de Santa Maria del Mar, part del llibre és un passeig per la Ciutat Vella dels anys 40 i 50, quan ni tan sols hi havia la Via Laietana.

I per què fer una biografia a dues mans? Doncs, a banda que Casas també té la seva relació amb Ciutat Vella i li ha servit per passejar amb Mora pel seu antic barri, perquè l’historiador li va semblar interessant poder explicar alguns aspectes de la vida d’aquest sindicalista que va arribar a Sant Cugat l’any 2001 apropant-se de nou a Iniciativa, retrobant-se amb amics del PSUC (Cristians pel Socialisme) i CCOO i participant a la creació de l’Assemblea pels Drets Socials (ADS). “Em va dir: ‘Això és de llibre’”, rememora la conversa amb l’historiador, “i d’aquí va sorgir tot”. Però Casas nega la major: “Ell sempre diu que el llibre va ser cosa meva però no és així, va ser ell el que em va revessar!”

Sigui qui sigui el culpable, Mora ha explicat les seves vivències a Casas en diverses entrevistes i textos perquè aquest, com a bon historiador, no només les plasmés en forma de llibre sinó que pogués contextualitzar-les en un text que és una vida però també l’evolució de la nostra història recent, de la postguerra a avui. Ambdós han estat un any intercanviant experiències per acabar conformant un elogi autobiogràfic a l’esperança i a la superació que es resumeix amb la frase del seu amic Lluís Maria Xirinacs: “En aquesta vida el més important són les persones i per aquest ordre: nens, grans i tots els demés”.

Notícies relacionades