Dani Vilaró, relats evasius entre drets humans

Fotos: Jordi Pascual

Imagina per un moment la cara del responsable de comunicació d’Amnistia Internacional Catalunya davant dels titulars de molts mitjans dient que l’organització no considera presos polítics ni els Jordis ni els consellers, més encara quan el boom mediàtic va arribar pocs dies després d’un comunicat en què demanaven l’alliberament de Sànchez i Cuixart. Són titulars enganyosos i molt utilitzats políticament que deriven d’una resposta a Twitter –de cap comunicat oficial– en què deien que fins el moment no poden considerar els empresonats “presos de consciència”, el que vindrien a ser presos polítics, ja que ni tan sols s’ha fet el judici. Amnistia normalment espera al final del procés per saber si el judici ha tingut motius estrictament polítics o no, i la presó preventiva pel mig ho ha dificultat tot, generant un suculent brou de polèmica mediàtica. Per evitar la influència ideològica dels treballadors del país, abans d’acordar una posició consensuada en forma de comunicat –com la petició d’alliberament dels Jordis– sempre s’ho mira la branca de l’organització d’un altre estat, en el cas català la central de Londres.

Qui ha hagut de bregar amb tot això és Dani Vilaró, veí santcugatenc i responsable de comunicació d’Amnistia a Catalunya. No li sap greu –fins i tot relativitza la mediatització ja que el que importa és que l’organització pugui seguir fent la seva feina al ritme adequat i sense ingerències polítiques– i, diu, tot i que un comunicat no tingui polèmica, porta molta feina al darrere, un treball que copsa ja que no és fàcil determinar si s’han vulnerat els drets humans o no perquè implica llegir, escoltar i veure testimonis i vídeos cruents; com tants vídeos de les càrregues policials de l’1 d’octubre estan mirant-se aquests dies. I quan Vilaró torna a casa, com és normal, necessita desconnectar. La seva evasió és escriure relats, una afició que ha anat professionalitzant de tal manera que ha aconseguit impartir un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès i guanyar la 26a edició del prestigiós Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa, el que li ha donat peu a publicar el seu primer llibre, en forma de recopilació de 18 relats, Si em toques cauré (Edicions Viena, 2017), també reconegut amb el 30è Premi Literari Països Catalans - Solstici d’Estiu.

La meva afició per l’escriptura ve de fa molts anys. A l’escola, quan ens deien que havíem d’escriure un conte, era dels pocs que celebrava l’activitat –explica mirant de trobar el moment en què l’escriptura i ell es van trobar pel camí per no separar-se mai més.

Durant els anys ha escrit, i molt. Fa contes breus, directes, que tracten la vida quotidiana des d’un cert costumisme modernitzat però que van més enllà de la descripció d’escenes del dia a dia per introduir un valor reflexiu. Per la força, s’allunya dels drets humans que tant l’atabalen a Amnistia però, de sobte, li descobreixen que sí que hi ha un element crític amb el món que l’envolta, amb les relacions de poder i els sistemes d’opressió que fan de les nostres societats el que són.

Un amic m’ha dit que a un dels relats faig una dura crítica a la masculinitat hegemònica. Vaig escriure aquell conte sense cap intenció de fer una crítica però, al rellegir-lo, ho he vist; sí, el machito queda molt mal parat.

Aquesta és una de les 18 històries que va decidir portar al premi literari badaloní, un recull d’anys i anys d’escriptura que han creat històries molt diferents, algunes amb tocs fantàstics, altres totalment tangibles, unes en què l’autor és més present i d’altres en què el relat desdibuixa la figura de Dani d’aquelles frases que construeixen la continuïtat necessària d’un conte breu. Les va ajuntar intentant trobar un sentit conjunt, el fil conductor que acostumen a tenir els llibres malgrat que siguin una recopilació de relats breus. No està convençut que existeixi la relació entre ells. Sí, hi ha els equilibris de la vida quotidiana i missatges complementaris a cadascun dels relats però, segurament, creu, el verdader punt comú és que tots els contes són seus.

Sigui com sigui, va guanyar el premi, el que no deixa de tenir un mèrit enorme si es té en compte per què va decidir presentar-s’hi. Volia provar sort, fer un salt més en la seva humil dedicació com a escriptor que fins el moment li havia permès publicar algun conte en mitjans però que no havia culminat –si és que això és culminar– amb la publicació d’un llibre. L’Ajuntament de Badalona li donava l’oportunitat de fer-ho. Tenir un guardó econòmic –que més bé li importa poc– i la translació de tots aquells relats a un petit llibre, al final de poc menys de 150 pàgines. I per què Badalona?

– Volia participar a un premi amb un cert prestigi, en què guanyar no signifiqués tenir cap interès editorial o econòmic; on el jurat determinés qui mereixia guanyar en base a la qualitat de l’escriptura.

Amb el premi guanyat i merescut, Si em toques cauré es va acabar de convertir en llibre aquesta tardor passada, el que l’ha portat a fer entrevistes arreu –la que fa possible aquest article amb la calma d’una conversa de bar i el punt comú de l’ofici de l’escriptor i de qui escriu aquest article– i també presentacions; la de Sant Cugat a l’emblemàtica i sempre ben disposada a acollir xerrades literàries Llibreria Alexandria. Ho va fer a meitat de mes i acompanyat d’una altra companya d’ofici, la periodista de Rac1 Marta Cailà.

Per a ell el relat curt té tant valor com desconeixement social. Resulta molt més difícil escriure un conte breu, si es vol fer bé, perquè implica ser concís, no anar-se’n per les branques, no fer grans històries paral·leles i fixar-se molt bé en totes les possibles contradiccions del relat ja que són molt més visibles en cinc pàgines que en 200. El conte, diu Dani, permet donar un missatge directe i concís, i també una lectura pausada, a trompicons. Sempre dic que un llibre de contes, com els de poesia, és ideal per a l’hivern perquè permet defugir un moment de la quotidianitat, com ell mateix ha volgut fer escrivint les històries, just abans d’anar a dormir i sense haver de patir per si la feina no et deixa tornar a agafar el llibre durant més d’una setmana. Però, com bé diu l’autor, els relats curts tenen molt, massa, desconeixement.

– M’he trobat gent que m’ha preguntat que què havia escrit exactament perquè això de relats els sonava a contes infantils. Sembla mentida que els adults no puguem gaudir dels contes perquè són breus.

Té raó. Sembla que els adults haguem de llegir grans dissertacions teòriques o immenses novel·les de noms tant ben-sonants –de vegades innecessàriament grandiloqüents– com els dels seus autors. Però la realitat ens diu que no som així. Només cal mirar el mòbil. Whatsapp, Twitter, Facebook... Tot ple de missatges curts, molt més curts que qualsevol conte. Estem acostumats al consum fast-food, a notícies i missatges breus, poc estudiats, poc contrastats, poc reals. Si fem això, per què creiem que els contes són cosa de nens? Per què no agafem un llibre de relats breus, que generalment té molt més valor que el missatge viral que ens aboca com gra a les gallines la societat-espectacle? Només calen 10 minuts abans d’anar a dormir, o el mateix temps mentre s’esmorza un colacao i una torrada amb mantega, com el protagonista de Silencis, el tretzè relat que ens regala Dani a Si em toques cauré.

Notícies relacionades