Publicitat

Crònica de la 68ena edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià

Fotos: Maria Castan i de Manuel i fotogrames de les pel·lícules

Aquest és un festival diferent. La companyia continua sent plaent, la ciutat preciosa i el temps mutable: sol, pluja, tempesta, sol, sol, tempesta, pluja. A les sales, però, fa sempre molt de fred, massa pel meu gust; auguro que es deu a una exagerada ventilació de l’aire per a ajudar a pal·liar aquells pensaments vírics. Tanmateix, la calma es percep a l’ambient, les mascaretes van ben posades i a l’inici de cada sessió es projecta un petit audiovisual recordant les -a vegades no-recordades- mesures de seguretat. Com a Catalunya, una de cada dues butaques resta sense espectadora, esperant uns temps –fins i tot, recordant-los– on les parelles puguin tornar a donar-se la mà al cinema. Sense voler-ho, alguna cosa de les pel·lícules d’enguany em suggereix aquesta sensació, la de la calidesa de compartir el cinema, sovint en silenci, amb la persona que tens al costat. A les pel·lícules la gent desconeguda parla, es toca, balla, interactua sense cap mena de barrera quirúrgica. Si, per casualitats de la vida –o del cine–, apareix una mascareta a la pantalla, es poden sentir els petits esbufecs d’un públic que, malgrat el cinema ens transporti, té molt clar on és.

Així doncs, la versió pandèmica de la 68ena edició del Donostia Zinemaldia recull els èxits de les altres versions pandèmiques de Canes i Venècia, així com de la Berlinale en les seccions més alternatives. Days (Rizi en el seu títol original en malai) és la nova magnètica pel·lícula de Tsai Ming-liang, film amb el qual vaig iniciar aquests dies d’unes sis projeccions al dia. Sense “diàlegs” –o amb cap pretensió de subtítols en les poques línies que els cossos intercanvien– la pel·lícula no té una aparent història narrativa; la construcció d’aquesta es va creant a través de plans llargs, del viure (o sobreviure) dels personatges i del temps present en les imatges, d’una lentitud seductora, que permet gaudir d’una de les característiques més estimulants del cinema, la de notar el moviment en la pausa. Temo haver vist la millor pel·lícula del festival el mateix primer dia (més tard, me n’adonaré que no). Evidentment, encara queden títols temptadors: Wife of a Spy, una de les guanyadores de la passada Biennale, és possiblement una de les pel·lícules més profundament romàntiques d’aquesta edició; un drama d’època a un Japó a punt d’entrar en guerra amb els Estats Units i una parella amb uns ideals ferms que els faran qüestionar els actes del seu propi país, arribant a trair aquest per a un bé comú. El director, Kiyoshi Kurosawa, filma d’una manera delicada –compta amb unes interpretacions brillants– i s’atreveix a posar el cinema –el cinema antic, el de les llaunes, el cinema que pesa– a l’epicentre d’una gesta històrica que no deixa de ser un thriller d’espies amb tots els seus tòpics gens decebedors.

A l’altra banda d’aquest romance clàssic, hi trobem la nova pel·lícula del polèmic (?) director madrileny Juan Cavestany, autor de grans films com Gente en sitios, Esa sensación o l’aclamada sèrie per Movistar+ Vergüenza. A Zabaltegui-Tabakalera enguany hi presentava Un efecto óptico, un film amb una premissa exquisida i delirant: Carmen Machi i Pepón Nieto marxen de viatge a Nova York, però la ciutat que mai dorm s’assembla més a Burgos o a Madrid que a alguna ciutat estrangera. Tanmateix, la pel·lícula acaba perdent pes a mesura que arriba al clímax no resolt, al cim de la bogeria. Per a les mirades més atrevides i sense por al loop, el film es podrà veure a la propera edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. També dins la mateixa secció, l’esperada pel·lícula de Nicolás Pereda no decep, i ens torna a sorprendre amb el seu nou llarg, Fauna, un film divertidament sonat, amb tocs de musical i amb uns personatges hipnòtics, d’uns actors i unes actrius que semblen interpretar-se a si mateixes (l’actor de Narcos, fa d’actor de Narcos), en una pel·lícula que sembla interpretar-se a si mateixa. El film es permet jugar en estructures i abraça un temps que la converteix en una pel·lícula metalingüística i de procés molt plaent de veure. En la mateixa línia, l’altre film que abraça –i encadena– el temps fílmic és Los conductos, de Camilo Restrepo. El cineasta colombià explicava al col·loqui posterior al passi de la pel·lícula la seva manera de pensar el cinema: enllaçar les imatges a partir del seu ressò; pintar amb la càmera. Restrepo presenta una història real, actuada per aquella persona que la va viure, en un viatge als inferns en moto per Medellín.

Qui m’acompanya em diu que enguany hi ha paritat. S’agraeix veure dones a les pantalles: les seves històries, les seves mirades, com actuen, què pensen. S’agraeix fins i tot més, que aquestes dones estiguin dirigides per dones, en pel·lícules produïdes per dones, escrites per dones, muntades per dones. La presència femenina al festival cada cop va guanyant terreny i aquest any són moltes les pel·lícules firmades per dones que, com Nomadland, de Chloé Zhao, remouen una mica tot allò tan parlat en homes, per a ocupar l’espai just de la veu femenina obviada. La pel·lícula, Lleó d’Or a Venècia, retrata la precarietat de la vida de les nòmades estatunidenques a la recerca de feina, de diners, de sobreviure. És un luxe que aquesta pel·lícula arribi a les sales –penso en les bones pel·lícules que he vist sense distribució– i que aquesta història es pugui trobar a les mirades d’un públic que, segurament per primera vegada, viu una realitat que de tan lluny, sembla silenciada, però alhora, ressona en qui podem tenir més a prop i mai ens fixem.

La petjada femenina d’aquesta edició és tremendament combativa. La cineasta xilena Carolina Moscoso parla en primera persona de la seva violació al film Visión Nocturna, un fet que va passar ara fa vuit anys, i que reconstrueix en un exercici de revisitació i recuperació de la seva memòria a partir de materials d’arxiu del seu calaix de sastre. Una recuperació que crida la injustícia de les prescripcions legals i que serveix de cura fílmica per sanar les seves ferides (aquelles que el cinema pugui sanar). A Never Rearly Sometimes Always, la preciosa pel·lícula d’Eliza Hittman, l’Autumn, la seva protagonista, comença a sanar quan –per primer i únic cop a la cinta– plora, en veu alta. Aquest film, dur i tendre –que ja podeu trobar a la cartellera– posa en imatges la història d’una noia de classe baixa de disset anys de Pennsilvània que –sense espòilers– es queda embarassada i vol avortar. Però l’Autumn viu un clima familiar hostil, tampoc més fàcil en terreny escolar, i menys en termes legals per a decidir el seu destí. Ella i la seva cosina fan campana al supermercat on treballen per emprendre un viatge incert cap a Nova York, sense diners ni lloc on dormir i amb una única esperança de solucionar el que en el seu context, l’Autumn no pot. La pel·lícula planteja i qüestiona l’abús en tots els seus tipus i variants i reflexiona des del moviment i dels rostres, des de la mirada trista i cansada d’una generació limitada pel seu propi ecosistema. Les cosines s’agafen de la mà i es mostren el seu suport i amor incondicional més profund sense intercanviar-se massa paraules, i és que la càmera de Hittman i la delicada música de Julia Holter ho diuen absolutament tot. La sororitat se surt del frame i més que mai, o com hauria d’haver estat sempre, l’avortament és autocura.

Una servidora reconeix que no, no va agafar entrades per veure Beginning, la pel·lícula que va monopolitzar el palmarès. L’òpera prima de la georgiana Dea Kulumbegashvili va endur-se’n els premis a millor direcció, millor actriu, millor guió i millor pel·lícula, la Concha d’Or. Tantes ganes de veure-la com de reivindicar la seva directora com a cineasta, dona i jove i amb un futur molt més brillant que el premi que acaba de rebre. Un final de festival tan potent com la seva pel·lícula:

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Durant la seva estada han preparat aquesta crònica. Properament publicaran també un article sobre la pel·licula Ella i jo, del santcugatenc Jaume Claret.

Notícies relacionades