Caterina Almirall: “L’art va de deixar el pensament obert, no d’‘oh què bonic!’”

Fotos: Aina Serra

La vida et regala grans persones i la Caterina n’és una. No podem enganyar ningú: som profundament amigues. Quan estem juntes totes les converses poden ser infinites, aquesta vegada l’entrevista ens demana parlar hores llargues sobre art i autogestió… poseu-vos còmodes, com si fóssiu a casa.

L’art és central a la seva vida: a la família, a les parets del menjador, a les llibreries de l’estudi, a les llibretes de la bossa, a la bossa mateix… és una manera de ser. Des d’alumna del Taller Triangle de Sant Cugat a donar classes a la Universitat de Barcelona, la Caterina s’ha cultivat una carrera de projectes personals i estudi de l’art per forjar-se com a comissària, comissària de les que s’integren amb els artistes per crear pensament plegats.

Comissària d’art contemporani, malauradament és un concepte que potser no és apte per tots els públics.

– Jo treballo amb l’art contemporani entès des del produir coneixement. Així, quan desenvolupem projectes amb els artistes, primem el discurs per davant les formes. Hi pot tenir lloc la pintura, l’escultura, l’audiovisual, una performance o una trobada… el que sigui, si ens aporta al procés d’investigació que tenim engegat.

Què podem investigar des de l’art?

– Qualsevol inquietud. Per exemple, al Centre d’Art Maristany amb l’exposició El 85% de la matèria em qüestiono la part del món que creem des de la subjectivitat de cadascú, aquell 85% que és projecció de coses que hem vist abans, o que imaginem, però que realment no estem veient.

Quin valor afegit dóna l’art a la ciència?

– Ens fem al·lusió contínuament. Uns i altres treballem sobre el coneixement del món però amb enfocaments diferents. S’ha estudiat que hi ha un 85% de la matèria de l’univers que, tot i que no la veiem, té efectes sobre el nostre entorn; doncs a l’exposició mirem que l’espectador pugui viure aquesta idea. A mi m’agrada especialment el fet de qüestionar coses que científicament es donen per assentades, fer un pas enrere i revisar els perquès.

Interessa a la gent?

– Hi ha la percepció que l’art contemporani és críptic. El no suport de les institucions no hi ajuda.

I no és críptic?

– L’art contemporani pot ser molt menys críptic que altres formes d’art on es dóna per fet que has de percebre unes belleses totalment abstractes, que et poden fer sentir molt més inferior si no les veus. L’art no va d’“oh què bonic”, sinó de deixar el pensament obert. Quan predomina l’experiència, és molt més accessible, el coneixement està allà és trobar el camí per entrar-hi.

Sona bé, però la realitat és que no atrau...

– No tot ha de ser de masses, i contar l’èxit pel públic pot ser ridícul en tant que pot dependre de si està a prop o lluny de la Sagrada Família, per exemple. Hi ha d’haver unes institucions convençudes en democratitzar l’art contemporani, promoure’l i fer-lo entenedor per tot tipus de públic. Per tothom pot ser que acabi essent per ningú, no vol dir que sigui millor. Hi ha processos que només funcionen per grups concrets.

És elitista?

– No. Generem contextos específics de creació de pensament, generem-ne molts per diferents públics, si cal, perquè tothom hi pugui participar. Aquesta consciència del valor dels formats petits, crec que és molt interessant.

Formats petits i poc suport institucional, sona a precarietat.

– Art i autogestió sempre han anat de la mà, però cal un diàleg amb la institució. D’una banda és interessant la independència, per la part de mantenir l’esperit transgressor. De l’altra és perillós perquè passa per la precarietat dels artistes, i d’alguna manera també de la producció artística.

Quin tipus de diàleg?

– Ens trobem curiositats, com que el MACBA programi sobre el Punk, el més institucional parlant del més antisistema. Però sobretot ens trobem que la institució s’apropia de projectes independents que funcionen, sovint fent que perdin el sentit, en lloc de posar-se al seu servei per promoure’ls i que segueixin funcionant en la seva naturalitat.

I en autogestió, todo vale?

– En tant que és autogestió sí, cadascú que faci el que vulgui, però a més és que sovint parlem de projectes molt professionals. Hi ha tant poc suport, que tot queda fora. Fas projectes i recerca i poc sovint et financen, per això ho canalitzes cap a l’autogestió. Jo vaig estar dos anys comissariant el passadís de casa meva.

El Passadís.

– Sona guai i va sortir referenciat a alguns articles d’art i autogestió, vam aprendre molt i vam atraure gent, però la veritat és que és precari i ens porta més a parlar del com, que no pas del què hi exposàvem. El que em quedo de l’experiència és en l’oportunitat del testeig i del format proper, que procuro extrapolar a tots els projectes que faig.

És bon camp d’aprenentatge l’autogestió.

– Sí, però no hem de caure en l’error de pensar que allò autogestionat sense recursos és més autèntic, perquè no ens permet viure’n i per tant no ens permet dedicar-nos-hi plenament. No per viure de la nostra professió la farem menys a consciència. És més, sovint els professionals del sector dins les institucions també estan treballant en males condicions, estem parlant de precarietat del sector.

Notícies relacionades