Carles Martínez: “Vivim una persecució de la llibertat d’expressió molt desproporcionada”

Fotos: Jordi Pascual

És al Teatre Romea fins al 10 de juny interpretant un sacerdot grec a l’obra Èdip sota la direcció d’Oriol Broggi, un company habitual de les seves actuacions. L’actor santcugatenc i nascut a Terrassa Carles Martínez porta a les esquenes moltes interpretacions però, segurament, aquesta la fa en el context polític i social més complicat per a la cultura dels darrers anys, en un moment de molta sensibilitat de la ciutadania, de reivindicació i temor a com pot afectar la intervenció de l’autonomia al món de les arts.

Èdip, clàssic entre els clàssics...

– És un dels crucials, com Hamlet, Antígona, El rei Lear o Edip Rei.

Has fet moltes obres de Shakespeare amb un component clàssic important. Què et mou?

– Sí, és cert, però és la primera vegada que faig tragèdia grega. Fer tant Shakespeare ha estat una casualitat però un goig, tot i que ja estem una mica acostumats a una dramatúrgia més moderna. En canvi, la tragèdia grega és un teatre de segles abans de Crist, el que suposa una implicació emocional diferent. L’emoció de l’espectador ha canviat al llarg dels segles. En Èdip trobem un tractament emocional gairebé oriental. Demana una actitud tràgica, no dramàtica, i amb un component còmic.

Estem acostumats a americanades. Ser tant oriental ha de ser un repte.

Sí, però si pensem en americanades, aquest tipus de teatre demana una actitud física que no està lluny de les pel·lícules de samurais o dels westerns. El ritual tràgic que té un Western, duels, mirades, actitud..., té connexió amb la tragèdia.

No és tant diferent fer de cowboy i de sacerdot grec, llavors?

Bé, el western és un gènere americà de cine; una excusa per parlar d’altres coses perquè sinó hagués quedat reduït a indis i vaquers i, per tant, seria un divertiment barat. Ha evolucionat molt. Quan mires El jinete pálido de Clint Eastwood arribes a unes tessitures metafísiques molt grosses. El que dic és que en obres actuals hi ha molts aspectes que precisen de la serenitat clàssica per enfrontar moments concrets. A Èdip l’acció arriba per la paraula, pel que es diu i com es diu i, per tant, demana una actitud de sobrietat i suspens.

Hi ha el repte del públic. Si ja costa arribar a la gent jove, potser més en una obra clàssica.

És una realitat que s’ha de relativitzar. Quan t’esforces, poses tot el cor i ho fas entenedor, no enganyes la gent. Quan ho aconsegueixes, el públic jove és el més agraït. També és el més sincer; quan dones gat per llebre, de seguida se n’adona. Tot el teatre és complex, no només les obres clàssiques. Els actors hem de fer el màxim d’entenedora possible l’obra. En els dies que portem, la resposta ha estat unànime: la gent dreta aplaudint. No sé si ho fem millor o pitjor però intentem ser honestos.

El teatre és com la música; si arribes per l’emoció a una persona, l’enteniment és una cosa secundària. Quan fas una cosa per a iniciats, deixes una part del públic fora; és mal començament. Quan el teatre és per a tothom, el públic respon, i el jovent el primer. Clar, en una conversa de carrer, sembla estrany que dos joves parlin de teatre. Però això és la versió oficial que diu: “Avui es porta això”. Doncs, potser ho portes tu però jo tinc altres gustos! No només hi ha un patró de gust.

Hi ha alguna obra, algun gènere... que t’agradaria fer?

Dos autors: Chekov i Ibsen.

I al contrari? Alguna cosa que has fet i et grinyola?

Sóc crític amb el treball present però no amb el que ja he fet, perquè forma part de l’evolució. Evidentment, hi ha obres de les quals estic més satisfet però perquè n’hi ha que surten més bé i d’altres més malament. Quan alguna cosa no surt bé, sempre és un bon planter per a més endavant.

Oriol Broggi ha dirigit quatre obres en què has aparegut.

– Sí, hauré treballat unes sis o set vegades amb ell. És de les persones amb qui més he treballat. Ell feia d’ajudant de direcció a un muntatge i a partir d’allà em va fer oferiments que durant uns anys no vaig poder acceptar perquè tenia altres compromisos. Després ens hem anat trobant.

I com és?

– Té una obertura d’esperit molt gran. Té un sentit teatral molt potent i plàstic. Sabent el que vol, deixa provar moltes coses, dóna marge perquè busquis. En el millor sentit, és molt fàcil treballar amb ell.

Com a santcugatenc, com veus les arts escèniques a la ciutat?

Hi ha el Teatre-Auditori a l’espera de veure com queda el teatre de la Unió, que hauria de poder ser el teatre municipal. Hi ha gent com la Dolors Vilarassau que mou coses molt interessants, com Pedra i Sang cada Nadal. Fan molt bé a la població. Es tracta que tota aquesta moguda evolucioni.

Pedra i Sang, en haver esdevingut una tradició jove, ha aconseguit posar més en valor el teatre que quan es fa una obra a un teatre.

– N’han fet un misteri respecte a un afer de l’edat mitjana. S’ha convertit en una tradició, indubtablement. És un espectacle dramàtic d’una història truculenta; és fantàstic, per això té tanta força.

I per això hi ha gent que va allà però potser mai va al teatre.

– I tant! Està sempre ple. Ha anat quallant en el marc del monestir, on tens una escenografia immillorable.

Tu vas estudiar a Terrassa i Londres, quines diferències veus?

Bé, vaig néixer a Terrassa i vaig estudiar allà. A Londres vaig estar uns mesos. Volia fer un vol per veure com es treballava fora. Tenim massa el mite de l’estranger. Aquí s’hi pot treballar bé i fer coses molt bones. Els anglesos ens superen no pel talent sinó perquè són més treballadors i arriscats. Tenen una capacitat de joc que fa feredat. El que no fan a la seva vida, ho fan al teatre; aquí és al revés, fem teatres al carrer! [Riu] A Catalunya, però, hi ha una bona tradició de teatre amb actors molt bons.

Què et vas quedar de Londres, llavors?

El sentit del compromís i no tenir prejudicis per a treballar. No es tracta de si un paper et va o no et va, ells no estan per a aquestes punyetes! Hem de ser grans artistes de l’encàrrec perquè l’espectador vol que el facis somiar.

És, llavors, compromís amb l’obra. Ja veurem si després tinc un premi o no.

– Compromís des del punt de vista artístic i laboral, ho tenen molt clar.

Hi ha algun paper, alguna experiència... que et va marcar com a actor? Aquell moment en què te n’adones que has fet un salt.

Hi ha molts papers especials però potser un dels moments més enriquidors, que llavors no vaig saber veure, va ser passar de fer teatre públic i subvencionat a fer-ne privat i comercial. Al principi en vaig tenir recels. Pensava: “Estic aquí fent Shakespeare i ara he d’anar a fer El sopar dels idiotes?!” És satisfactori fer teatre comercial amb el mateix rigor o més que si fos teatre culte. I també passa a l’inrevés, tornar al teatre culte amb l’experiència d’haver treballar rigorosament el teatre comercial; passes a actuar sense les pretensions de ser una obra culta.

I no n’eres conscient llavors?

– En absolut. Ho vaig acceptar i m’hi vaig posar a treballar, res més. Després me n’he adonat que m’ha canviat. Fa 20 anys hi havia una separació molt grossa entre el que era teatre culte i comercial. Per sort ha canviat i els dos s’han beneficiat.

Has fet teatre i televisió...

– De nou, la clau és el compromís. Són llenguatges diferents. La televisió arriba a més gent i no pots menystenir-la. Dóna una projecció pública molt positiva, permet arrossegar gent al teatre. És complicat, però, combinar les dues coses al mateix temps.

Hi ha papers de teatre que no t’haurien oferit sense haver passat per la televisió?

– En més d’una ocasió. Hi ha mercat, un star system, i el teatre se n’aprofita per atreure gent que no sortiria mai de casa. L’única referència de la gent que no va al teatre és la tele.

Quan arran del 155, l’IVA i la intervenció econòmica es parla d’un efecte negatiu sobre TV3, hauríem de tenir en compte que això implica molt més que la televisió, llavors.

– M’estranya que a hores d’ara, de moment, no hagin clausurat la tele i la ràdio públiques. Clar que seria una hecatombe. No cantem victòria.

Com ho vius?

– M’afecta com a humà. Tinc sensació de tenir el país ocupat, de dictadura. Vivim una persecució de la llibertat d’expressió molt desproporcionada. Quan passin els anys, ens adonarem com de gros és això que estem vivint i com de greu és que no hi hagi un reacció molt més multitudinària. No es tracta ja del fet de la independència o no, sinó de la democràcia i els drets humans. Ho vivim tothom a la nostra manera. Jo vinc cada dia a fer una funció i cada cop tenim una notícia. Espero que hi hagi un dia que algú els hi pari els peus.

La gent, i especialment el món de les arts, no s’ha quedat callada.

– Sí, i els hi entra per una orella i els hi surt per l’altra.

Notícies relacionades