Carles Castell: “Del bé no se’n parla gaire perquè és avorrit”

Fotos: Jordi Pascual

És de Reus i viu a Sant Cugat des dels anys 80 però el símil amb Gabriel Ferrater queda aquí: “Tant de bo, ell tenia una força i narrativa poètica que era una meravella”. Amb més o menys encert el reusenc-santcugatenc Carles Castell ja fa més 10 anys que va rebre el seu primer guardó literari. Des d’aquell recull de contes satírics titulat I... que li va suposar guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont de Granollers no ha parat d’escriure aconseguint altres reconeixements com el Premi Llavor de Lletres (2011), el Premi Vent de Port (2012 i 2016), el Premi Literari Ciutat de Tarragona (2012 i 2013), el Premi Literari de Valldoreix (2016) i el Premi Font de Santa Caterina (2017), entre d’altres. Tot just l’any passat va aconseguir el seu darrer reconeixement, el Premi Soler i Estruch de narrativa en valencià que atorga el municipi de Castelló de la Ribera (Ribera Alta) per la seva obra Set pecats. Ara, amb el llibre publicat per Edicions Bullent, es prepara per recórrer el territori i presentar-lo amb un primer acte el 15 de març a la llibreria Paideia de Sant Cugat.

Vens de guanyar un premi, que no passa tots els dies.

Més bé se’n guanyen pocs. Hi ha gent que escriu molt bé i, al final, guanyes un premi per detalls. Evidentment, cal fer una bona obra però també hi ha un punt de sort.

Per què els set pecats capitals?

Va sorgir d’un relat, que ara és l’últim del llibre, que anava sobre l’enveja dels escriptors. Em va donar peu a portar els pecats capitals al món de l’escriptura. Miro d’imaginar-me aquestes misèries al món de la literatura. Tot ha quedat en set relats llargs que conformen una peça.

Escriptors com a protagonistes però aquest no és un llibre sobre literatura.

Hi ha referències però no és cap erudició sobre literatura. Agafar escriptors és una excusa, per la seva vesant pública, l’associació a vicis i caràcters extrems... Però al final el que faig és reflexionar sobre les debilitats humanes com ho hagués pogut fer amb carnissers o advocadesses.

Per què escriptors, llavors?

És un àmbit que et permet portar les situacions més al límit. També és un espai que conec més que d’altres.

Després d’haver-los treballat d’aquesta manera, et quedes amb algun pecat en concret?

[Riu] Potser el que trobo més rodó és el de la gola. La incapacitat d’aguantar-te davant del menjar és molt primitiva; el relat ha quedat bé. Però el que més m’agrada dels relats és que, quan parles amb la gent, a cada persona li agrada més un. Els lectors fan seu el text i acaben trobant més connexions amb un relat que amb un altre perquè hi fa més voltes. D’això es tracta.

En el dossier de promoció del llibre hi ha una frase que diu: “La literatura és, en definitiva, una riuada de supèrbia, de gola, d’ira, de peresa, de luxúria, d’enveja i d’avarícia”. Deixant bé la literatura, eh?

[Riu] Al pròleg faig una petita reflexió. La literatura és plena de gent que ha sigut excessiva en les relacions amb les persones. És fàcil d’associar als pecats. Alhora, moltes grans obres són riuades que exploten les febleses humanes. Els escriptors són víctimes i botxins. La màxima expressió és una frase del Goethe que diu: “Els pecats escriuen la història”. De fet del bé no se’n parla gaire perquè és avorrit.

En l’exposició de motius del llibre fas un llarg repàs a autors que t’han marcat, de Quevedo a Truman Capote passant per Góngora, Pablo Neruda, Baudelaire... Hi ha algun que t’ha marcat especialment?

Segurament els més propers. Quan parles d’enveja, el primer que et surt, d’haver-ho estudiat a l’institut, és el Quevedo i el Góngora creuant-se sonets. Si penses en els pecats com a excessos, la generació americana dels grans narradors és una referència, com el propi Truman Capote. Són molt extrems en els vicis i això acaba donant obres genials perquè destil·len sentiments i naturalesa humana.

I de la literatura catalana?

Tinc molts referents. Com a escriptor de relat curt, és inevitable anar a parar a Pere Calders. Però no es poden obviar grans narradors, des de Quim Monzó a Sergi Pàmies. També m’han marcat poetes com Gabriel Ferrater o Vinyoli. I podria dir més autors que m’agraden: Rodoreda, Josep Pla...

No saps dir-me’n un...

A cada moment de la vida te’n marca un. Recordo que quan tenia entre 16 i 20 anys, Quim Monzó em va marcar molt. Però també recordo haver estat presa absoluta de Jesús Moncada.

Tot té un inici. Com va ser el teu en el món de l’escriptura?

Fa molts anys que escrivia per gust, però no era un jove malalt d’escriptura. Tenia certa traça perquè, amb la meva vesant científica, havia de fer molts articles i llibres. De més gran, em vaig proposar escriure ficció. Al 2008 vaig enviar un recull de relats al premi de Granollers i va ser el clic. A partir d’aquí vaig trobar ànims i temps.

Sona estrany, eh? Un doctor en biologia escrivint dels set pecats capitals.

[Riu] Potser però hi ha més gent. A l’Autònoma vaig tenir el David Jou, que és un professor de física que, alhora, és un poeta excel·lent. Jaume Terradas, catedràtic d’ecologia, és un gran escriptor també. No sóc ni a anys llum d’ells. Quan es barreja la doble vesant de la ciència i la lletra surten coses molt interessants.

Dels inicis, tens alguna cosa que ara te la mires i penses que no ho hauries d’haver escrit o, com a mínim, d’aquella manera?

Segur. Però no acostumo a rellegir textos perquè tots som molt revisionistes. Costa mirar-se ara una cosa de fa 15 anys. Les primeres coses que escrius són molt més impulsives, les tanques prompte. Ara li dono més voltes a tot. Ho deixo allà, després ho torno a mirar, ho canvio. Als primers textos els falta destil·lar en qüestions com el ritme. Des de la perspectiva de la temàtica, potser passa el mateix, amb trames massa senzilles. Intento no ser molt dur amb mi mateix.

Sí has tingut una evolució clara en la forma dels relats. Mai n’havies fet tan llargs i connexos entre si.

Al 2008 el que vaig fer una un recull de relats molt breus, amb uns 48 per a tot el llibre. He anat fent-ne més, més llargs o més curts, que han optat a premis de relats que han acabat a llibres conjunts. Entre aquell i aquest en vaig fer un amb 15 relats, que no eren ni tant curts com els primers ni tan llargs com aquests. El fil conductor era que a cada relat hi havia una relació entre dos personatges, un dels quals enganxava al següent relat. Donava joc a parlar de les relacions entre les persones, donant-li un toc d’ironia, que permet una literatura fresca. És cert que ara amb només set relats ja tinc un llibre. Però en paral·lel escric molt microrelat. M’agrada destil·lar una idea en 200 paraules.

No sé què és més difícil.

Hi ha qui diu que això, que l’escriptor vol fer poesia i, quan no se’n surt, vol fer un relat curt; i si no se’n surt, llavors fa novel·la. No sé si estic d’acord però un bon relat curt implica un ritme que no pot decaure, no ha de sobrar ni una paraula, ni tenir daltabaixos...

L’escriptor deixa una part d’ell als seus relats. Notes que estàs plasmant la teva vida, fins i tot alguns elements d’aquella més íntima, quan escrius?

És impossible separar-ho però, potser, en aquest llibre potser hi ha més vivències puntuals i persones a partir de les quals crees un personatge. En paral·lel faig coses més intimistes, no publicades i que ja veurem què en farem, on aboco més. Concretament Set pecats és un projecte més tancat i m’hi he deixat menys la meva intimitat, no m’he descarnat. Evidentment hi ha anècdotes amb què t’identifiques.

Què veurem el 15 de març a la llibreria Paideia?

Un acte desenfadat per presentar el llibre. Comptarem amb la presentació de Josep Maria Vallès, director del TOT Sant Cugat, i amb el Pol Izquierdo, periodista i bon amic. Esperem parlar del llibre amb gent, amics i coneguts.

T’està servint per tocar territori perquè no només fas presentació a Sant Cugat, també a Reus, Barcelona, Esplugues, Castelló de la Ribera i València.

Com el Premi Soler i Estruch és de Castelló de la Ribera, cal anar cap allà. Aprofitarem la setmana del llibre de València. M’agrada molt. El millor moment és quan parles del teu llibre amb els amics. M’encanta quan m’expliquen lectures de fragments i relats que jo ni havia pensat. Quan publiques, el llibre passa a ser del lector. Saber com se l’ha fet seu és el més gratificant que hi ha.

Notícies relacionades