Bernat Millet: “Al fotollibre ‘Bitter, Sweet, Soft’ mostro com la cohesió familiar sustenta la cultura sahrauí”

Fotos: Jordi Pascual i cedides per l'entrevistat

El fotoperiodista santcugatenc Bernat Millet recull fons a través d’una campanya de micromecenatge per publicar el fotollibre Bitter, Sweet, Soft, amb imatges dels campaments sahrauís de Tindouf (Algèria). Aquest llibre serà el primer editat per l’editorial Lumínic, nascuda del festival de fotografia homònim i que tornarà a Sant Cugat al març després d’haver hagut de postposar l’edició del 2020. Millet atén elCugatenc per parlar d’aquest projecte, del Sàhara Occidental i del Lumínic.

Al 2018 vas exposar algunes de les fotografies del llibre a l’És-fera 72 en la inauguració de la biennal de fotografia de Qgat-foto.

– És el mateix projecte però a nivell expositiu no podia mostrar totes les fotografies. Per això tenia la possibilitat de fer un fotollibre. Les fotografies de l’exposició i del llibre són d’un viatge a Tindouf que vaig fer al final de la meva carrera universitària, quan estudiava a Londres fa uns 10 anys. Hi ha imatges d’afectats per les mines i altres memòries de la guerra però el llibre pretén treure un altre punt de vista: com la cohesió familiar fa que se sustenti la seva cultura.

Un mes als campaments de refugiats.

– Vaig agafar un avió fins a Àlger i d’allà a Tindouf, la ciutat més pròxima als campaments. Allà em va venir a buscar un jeep del Front Polisario. De nit, pel mig del desert, sense saber on anava, amb controls per accedir... Vaig arribar a les 12 de la nit. Al campament el cel era molt maco, tot ple d’estels, sense contaminació lumínica. Em va atendre Mohhamed, una dels caps de la wilaya [subdivisió administrativa pròpia d’alguns països musulmans i que a Tindouf equival a un campament], que em va portar a una habitació on fer nit.

No et vas quedar amb una família?

– Sí, però quan vaig arribar, em vaig quedar al Protocol d’Smara [el nom del campament], que és on acullen les persones estrangeres. Al cap de dos dies em van preguntar si volia romandre allà o anar amb alguna família, que és el que vaig fer. Els vaig pagar potser uns 100 euros per tot el mes i vaig passar a ser un membre més de la família.

Un xoc cultural i a una casa totalment diferent a les que tenim aquí.

– Per a mi no va ser un xoc, i per a ells encara menys. Llavors portaven uns 35 anys en situació de refugiats perpetus. Estan molt acostumats a acollir, sobretot espanyols. Les cases sahrauís tenen diversos blocs: una secció rectangular per a la cuina, unes altres adjacents per als dormitoris, la haima, una altra construcció que pot ser un altre dormitori o un magatzem i el lavabo més apartat. Tenen forma de quadrat per protegir-se del vent i de la sorra. Estan fetes de fang, terra, plaques metàl·liques i bigues de fusta. És diferent a les cases d’aquí però s’assembla a una acampada. Vaig tenir més xoc per ser al desert, pel silenci... que pel canvi cultural o el tipus de casa. Com que son molt hospitalaris, et fan sentir com a casa.

Tot i ser hospitalaris, no és arribar i fer la foto.

– Primer els vaig presentar la idea. No vaig tenir problemes de comunicació perquè a la família parlaven castellà ja que el pare havia estudiat a Cuba, un dels països que reconeix la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i que els facilita beques d’estudi. Des del primer moment es va mostrar molt entregat a ajudar-me en el projecte. Els primers dies em va acompanyar a fer fotografies i, quan ja em coneixia més el terreny, ho vaig fer sol. Caminava pels carrers, com en qualsevol altra ciutat del món, i preguntava a la gent si volia ser fotografiada. Un retrat és un contracte verbal entre dues persones. Em va costar més entrar a les cases i fer fotos, el que vaig començar a fer a mitjans de l’estada.

També vas anar a veure el mur que separa el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc dels territoris lliures.

– Vaig haver de demanar permís al Protocol, aconseguir un jeep amb un conductor... Pot semblar fàcil anar-hi però al darrere del mur hi ha bases militars marroquines i, a més, el terreny està minat. Teòricament estaven en un acord de pau però els marroquins, si dubten, disparen. Vam estar moltes hores conduint i, quan vam arribar, el conductor em va dir que no sortís del cotxe. Quan va veure com era el terreny, em va dir que baixés però que trepitgés als mateixos llocs que ells per no activar cap mina antipersones.

Vaig poder plantar el trípode de la càmera. A l’altra banda del mur hi havia un campament militar del Marroc i veia que hi havia soldats amb prismàtics mirant què fèiem. Suposo que si veuen un europeu, s’ho pensen dues vegades abans de fer qualsevol tipus d’acció.

Mantens contacte amb la gent d’allà?

– Sí, sobretot d’un viatge posterior, al 2017, a Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, a la part ocupada. Amb l’Ahmed, especialment, que és un dels impulsors d’Equipe Media [un mitjà de comunicació sahrauí que, entre d’altres, denuncia les agressions del regne del Marroc en els territoris ocupats]. Em vaig quedar a casa d’una família sahrauí i, després de vuit hores, em van advertir que tenia la policia secreta marroquina esperant-me a fora. Els vam intentar distreure i vam fugir però va haver una persecució i finalment em van fer fora d’Al-Aaiun. Quasi em roben les càmeres però no em vaig acollonir i els vaig dir que, si no em tornaven les càmeres, no marxaria.

Què penses del trencament de l’alto el foc i de l’escalada de tensions dels darrers mesos?

– Quan ho vaig veure, vaig contactar amb l’Ahmed. Em va dir que no hi havia guerra però sí tensions i alguns moviments bèl·lics, sobretot al sud. Segueixo els mitjans sahrauís i pengen parts de guerra però és possible que siguin accions armades localitzades per teixir una estratègia per fer que algú es mogui. Evidentment, l’exèrcit marroquí callarà, no dirà res ni acceptarà que això és una guerra. El Front Polisario pot tenir armes però té molt més difícil que el Marroc aconseguir-ne. A més, el Marroc té molt bons aliats.

A la concentració en favor de l’autodeterminació sahrauí que es va fer al novembre al Consolat del Marroc, un dels manifestants que va anar a defensar el consolat i el posicionament marroquí em va dir que allò no era una guerra i que si el Marroc realment volia entrar en guerra, trepitjaria el Polisario.

– La desigualtat és molt gran. El Marroc té aviació i el Sàhara Occidental no, per exemple. Ara bé, no crec que el Marroc entri als camps de refugiats perquè suposaria entrar en conflicte amb Algèria, que és un país amb molta més força. Alhora, els interessa molt que els sahrauís recuperin el Sàhara Occidental perquè és la seva forma d’accedir a l’Atlàntic.

Bitter, Sweet, Soft, el primer llibre de Lumínic.

– Postposar el festival ens ha donat un temps de pausa i de reflexió sense aturar-nos en la visibilització de la fotografia. D’una banda, hem engegat una galeria en línia, que pretén ser física a Sant Cugat. D’altra, impulsem una editorial amb Bitter, Sweet, Soft com a primer llibre. Creiem que és bo començar amb aquest treball de fàcil accés per tenir una mostra del que podem fer i presentar-la a altres fotògrafs.

El que s’exposa pot quedar curt i sempre limitat en el temps. El llibre, en canvi, perdura i, a més, permet esplaiar-se. Hi ha treballs professionals potents que podrien esdevenir un fotollibre. Hem començat amb el meu perquè fa anys que volia fer un fotollibre d’aquest treball. Els companys codirectors del Lumínic ho van veure amb bons ulls.

Per què aquest treball i no qualsevol dels altres que has fet?

– Pel volum de fotografies. No soc expert en fotollibres i aquest el faig de la mà d’Ignasi López, del taller la Bibliográfica. Ell ens ha ajudat a fer la seqüència i el disseny. No tots els projectes poden esdevenir fotollibres. En aquest cas, a l’exposició podia transmetre la vida als camps de refugiats mentre al llibre puc transmetre el fonament de la família i l’amistat per sustentar una cultura.

En el fons, són mirades que es poden traslladar a qualsevol cultura del món. Per exemple, hi ha una foto d’un home malalt al llit. Podria ser el nostre pare, un amic... Això permet que el llibre tingui un missatge universal.

Tens altres treballs que potser també mereixen un fotollibre. Per exemple, Mumbai sleepers.

– Té més material que altres treballs però, si fes un fotollibre, quedaria molt repetitiu. Per fer un llibre, hauria de tornar per afegir un altre punt de vista i més imatges. En canvi, amb Bitter, Sweet, Soft, tot i haver-hi molts retrats, que són estàtics, hem aconseguit crear una seqüència i una dinàmica no repetitives.

La majoria dels teus treballs són a Londres. Què va suposar per a tu aquella ciutat?

– Va ser la porta professional a la fotografia. Vaig anar amb 19 anys per fer un curs preuniversitari al London College of Communication que em va permetre fer els primers treballs fotogràfics. Posteriorment, a la universitat, em vaig especialitzar en el retrat i en fer projectes fotogràfics. Molts dels projectes que tinc al web són d’aquella època. Són projectes universitaris que em donaven accés a aprendre la tècnica.

Per exemple, el London Hostel va ser un projecte molt maco. És el retrat de persones sense llar que viuen a hostals de Londres facilitats per l’administració local. Va suposar un aprenentatge tècnic per treballar retrats en interiors i amb llum baixa i també a nivell personal pel que suposa treballar amb persones que no tenen res.

Bitter, Sweet, Soft es podrà llegir de dues maneres. Amb el llom a l’esquerra, en castellà; amb el llom a la dreta, en àrab. Tot al mateix volum.

– Els sahrauís parlen hassania, un dialecte de l’àrab. Fa uns anys un amic amb qui comentava la idea de fer el llibre em va dir que si el feia en castellà i en àrab podia ser un llibre amb dues direccions. Els textos són del Jorge Molinero, autor de Toda la muerte para dormir [Carena, 2018], entre ficció i realitat. Quan vaig llegir el llibre, em va encantar i per això vaig contactar amb ell perquè em fes textos en base a les fotografies. Els hem traduït a l’àrab per poder fer el llibre amb dues direccions.

Si el comences d’una banda tens els textos en castellà i, per l’altra, en àrab. També estarà en anglès però en un apart. He intentat que les fotografies siguin diferents però que es repliquin. És a dir, si a la banda en castellà hi ha un retrat d’un home al camp, a l’àrab n’hi ha un altre de semblant. La similitud no és exacta però els textos es troben a les mateixes pàgines.

També hem fet uns índexs amb els peus de foto ordenats alfabèticament, una mena de Buscar a Wally amb conceptes que es troben a les fotografies. És una forma de donar informació sense necessitat de fer un índex formal o introduir un mapa.

Preveieu tenir el llibre al març.

– Sí, queda una setmana de micromecenatge, que ha tingut molt bona resposta. La setmana passada, veient el volum econòmic, ja vaig parlar amb la impremta per començar a preparar-lo. S’imprimirà entre finals de gener i febrer. El festival Lumínic es farà el 18 de març i el primer cap de setmana, coincidint amb la majoria d’activitats, farem la presentació del llibre. És possible que, per la COVID-19, la majoria d’activitats siguin en línia.

No només presentarem el llibre sinó que també el posarem a la venda. Ara, però, si el compres per Verkami, et costa 35 euros, cinc menys que el preu de venda. I, a més, a través del micromecenatge també incorporem uns punts de llibre únics i seriats.

Com tot, el calendari està condicionat per la pandèmia?

– Sí, com que és el primer llibre de l’editorial Lumínic, la presentació es farà en el marc del festival. A partir d’aquí, volem fer presentacions a diverses llibreries de Barcelona però dependrà de la COVID-19. També es podrà comprar a través del web del festival, on també hi ha la galeria per comprar art fotogràfic. És important posar en valor la fotografia. Sembla que a Espanya només es compra pintura però la fotografia també té molt valor.

Notícies relacionades