Arturo Cisneros: “L’aparell mediàtic al servei de les grans fortunes ens fa creure que no hi ha diners”

Fotos: Jordi Pascual

Fa més de tres anys que Oxfam Intermón treballa per acabar amb els paradisos fiscals. L’organització ha recollit 150.000 signatures que demanen al govern i Congrés espanyols una llei contra l’evasió i l’elusió fiscal. A nivell local, van aconseguit que Sant Cugat esdevingués un dels 52 municipis que s’han declarat zona lliure de paradisos fiscals. Divendres, en el marc de la setmana d’acció global contra els paradisos fiscals, van organitzar la projecció del documental d’Arturo Cisneros Mami, ¡ya sé dónde está el dinero! que, amb sis nominacions als darrers premis Goya, tracta d’explicar amb un llenguatge planer grans aspectes de macroeconomia per donar a entendre que la crisi vigent és una estafa que ha permès que cada vegada hi hagi més diners en menys mans. Cisneros, que va fer un col·loqui davant d’una sala Pins del Vallès de Cal Temerari plena de gom a gom, va atendre aquest diari per parlar sobre el film i les desigualtats econòmiques.

Aquest no és un documental típic, és molt personal.

– És una road-movie, documental, autobiogràfic i en clau de comèdia que tracta d’explicar una situació molt dramàtica que sofrim –jo també en primera persona– a l’Estat espanyol i a la resta d’Europa. Intento explicar-ho a la meva mare amb un llenguatge comprensible per a ella i per a qualsevol persona aliena a la macroeconomia.

Aquest projecte neix quan perds la feina.

– Sí, jo tenia una empresa de producció. Feia 16 anys que hi treballava i vaig haver de tancar-la perquè va arribar la mal anomenada crisi. Em vaig endeutar i vaig haver d’acomiadar a tothom, que, a més, eren amics. No podia ni afrontar la hipoteca. Em vaig separar, perquè quan les coses es torcen es complica tot, i me’n vaig anar a viure a un poblet al Pirineu de Navarra amb els meus pares ancians. Un dia mentre sopàvem la meva mare em va fer la pregunta que dóna títol a la pel·lícula i que és el detonant de tot això: “Escolta Arturo, t’has arruïnat, has tancat, no tens feina, no hi ha projectes, no tens diners... Què ha passat? On són els diners?”

Així va començar tot. Aquesta pregunta que em va fer, vaig començar a fer-me-la jo també. Llavors em vaig proposar fer una pel·lícula per explicar a la meva mare, a mi mateix i a tot el món què dimonis ha passat amb els diners. Quatre anys després vaig aconseguir acabar-la.

Hi ha un moment divertit del tràiler i de la pel·lícula en què comences a buscar finançament perquè en aquell moment no tenies diners. Totes les respostes eren negatives. Com ho has aconseguit al final?

– Vaig parlar amb un cineasta amic meu, Ray García, que també viu amb la seva mare perquè es va arruïnar amb la seva última pel·lícula. Li vaig explicar tota la situació, que no tenia res però sí tenia una idea. Ell, que és de Gijón, em va dir que venia a Pamplona, que preparés un pla de rodatge per començar. Vam venir a Barcelona i a Madrid per fer unes quantes entrevistes que ens van servir per fer una peça de tres minuts per presentar-la al Docs Barcelona, entre d’altres. És una pel·lícula que té molta personalitat catalana.

Al Docs Barcelona em van donar un premi i em van convidar a anar a Mèxic. Allà vaig fer una altra presentació i vaig aconseguir que un productor posés pasta, que vaig aprofitar per anar a gravar als Estats Units. Amb això vaig preparar una altra peça més àmplia. Em van seleccionar a diversos espais, també al festival de cine de Sant Sebastià. Allà Televisió Espanyola em va dir que li interessava el projecte, els vaig explicar que em faltaven 54.000 euros i me’ls van donar. Això que t’acabo de resumir en uns minuts em va costar quatre anys. Vaig passar de no tenir un puto duro a aconseguir un treball remunerat que m’ha donat visibilitat. Ara estic amb la següent pel·lícula, amb una sèrie documental i estic viatjant pel món. He tingut sort.

Com és la distribució d’una pel·lícula com aquesta?

– La vam estrenar a sales comercials però vam resistir a dures penes unes cinc setmanes perquè la pressió de les taquilles amb la força de les multinacionals és molt gran. Es ven a televisions de tot el món, especialment Amèrica Llatina, Rússia i l’Orient Mitjà. Amb les companyes d’Oxfam Intermón estic de gira, he estat a Barcelona, València, Saragossa... Hi ha molta sintonia entre el missatge de la pel·lícula i les campanyes que elles fan.

Mami, ¡ya sé dónde está el dinero! va tenir sis nominacions als Goya. T’ha ajudat en la distribució?

– Ja vaig estar nominat en la meva primera pel·lícula. Sí serveix per a la distribució però la nominació als Goya és una moneda amb dues cares. Quan fas una pel·lícula, és igual de bona abans com després de les nominacions. En l’Acadèmia de Cinema no només opera la qualitat, també altres qüestions que no tenen res a veure amb el talent cinematogràfic. Jo he tingut sort però molts altres companys que han fet pel·lícules al meu parer millors no han tingut la sort que he tingut jo. A mi em té una mica mosquejat.

Fa uns cinc anys i mig que la teva mare et va fer la pregunta. Ara ja saps on són els diners. Però durant aquest temps ha canviat de lloc?

– Sé on són els diners, qui els té, com se’ls ha emportat i sabem com el podem recuperar. Ara, si no veus la pel·li no t’ho diré [Riu]. A mi m’ha servit per passar de la màxima misèria econòmica i emocional a apoderar-me. La pel·lícula ajuda a molta gent que comença el mateix procés que vaig sofrir jo. He passat de pensar que era un miserable que havia fracassat a la meva vida a adonar-me que els verdaders culpables és el lobby financer i el món dels rics que ens han estafat. Ells tenen més culpa que nosaltres.

Darrerament hem tingut noves notícies sobre pràctiques bancàries dubtoses, com ara les clàusules sòl i altres clàusules abusives. Sembla que va ser una festa que no acabava mai.

– Una gran festa que ens ha costat molts diners. Ells l’anomenen crisi però nosaltres ja sabem que és una estafa, no ha sigut fortuït, estava programat. No és cert que no hi ha diners, com ens diuen. Ara és el moment de la història en què més diners hi ha perquè la màquina de fer diners no para. La paradoxa és que quan més diners hi ha, hi ha també més desigualtats, perquè són tots a paradisos fiscals.

Hi ha un aparell mediàtic al servei de les grans fortunes que ens fa creure que no hi ha diners, que hem de treballar més dur i que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. És mentida. Catedràtics de la universitat de Harvard, experts del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional, economistes, sociòlegs i experts en mitjans de comunicació de diversos països acaben arribant a la mateixa conclusió, nos la han pegado con queso.

Ens diuen que és una crisi i tu dius que és una estafa. Ens parlen experts i sembla que l’economia és molt complicada però arribes amb el documental i ho expliques a la teva mare. Com és això?

– L’intel·lectual català i espanyol més llegit fora d’aquí, Vicenç Navarro, explica molt bé al documental que l’economia realment és una ciència senzilla. Si bé, els experts volen complicar els conceptes perquè la gent corrent no els entengui. Ens fan creure que és una cosa per a quatre privilegiats, de manera que ens diuen que anem pagant i ja està. La realitat és molt senzilla. A la pel·lícula poso en pràctica els ensenyaments del professor Navarro i aconsegueixo portar el discurs macroeconòmic a un llenguatge comprensible per a tothom.

Els experts en macroeconomia em diuen que la pel·lícula és un poc naïf perquè simplifico els conceptes fins al nivell de tenir una subtrama de dibuixos feta pel mestre Kim –Joaquim Aubert–, que és premi nacional de còmic. En aquesta subtrama expliquem com ha estat el recorregut de tot açò: d’on surten els diners, qui els té, com l’acumula, com l’evadeix i què podem o hem de fer per evitar que segueixi així.

A banda d’un llenguatge pedagògic, també dones molta importància a la música.

– Vinc del món de la música. Tocava la bateria a un grup de rock i durant molts anys he programat una sala de rock a Pamplona. En la primera pel·lícula que vaig fer com a director, Bagdad rap, me’n vaig anar a Iraq quan va començar la invasió estatunidenca i vaig tornar amb un material molt salvatge. Vaig decidir muntar-ho a ritme de hip-hop. Vaig parlar amb diversos artistes de l’Estat per fer una pel·li molt política però a ritme de hi-hop que va funcionar molt bé.

Aquesta pel·lícula és una road-movie. Perquè la narrativa funcionés vam començar a provar amb ritmes estil funk, com Tarantino. Després, per donar-li més personalitat, vam decidir anar cap a sonoritat aflamencades per allò que als mercats internacionals es reconeix Espanya amb sonoritats flamenques. Vam fer un videoclip molt divertit amb activistes de la PAH.

Molta gent planteja que l’actual distribució de la riquesa és un producte del capitalisme i, per tant, per tenir una distribució real de la riquesa, cal superar el capitalisme.

– Ho comparteixo. A més, tot això del creixement continu, els diners amb interès i l’acumulació que genera desigualtat explotarà. O hi ha un canvi sistèmic o açò se n’anirà a fer punyetes. És insostenible. Fins i tot hi ha veus de l’elit de l’1% de supermegarics que plantegen que cal començar a repartir perquè saben que sinó no aguantarà més. Crec que els joves veurem un nou sistema.

No sabem ni quin és ni com arribarà.

– No però potser té a veure amb la tornada al patró or. Des dels 80 es va començar a fer una política monetària que té a veure amb la reserva fraccionària. Abans anaves al banc per deixar el teu quilo d’or i ell et donava bitllets per aquest valor, que estaven sostinguts pel quilo d’or que havies donat. Amb aquesta reserva fraccionària es permet tenir un 10% de reserva, és a dir, deixo un quilo d’or i me’n poden prestar 10. El suport s’ha anat reduint fins al nivell que amb un 1% tenen prou. Això significa que els bancs poden anar fent diners que no estan sustentats per res. Així enfonsen països.

Gran part dels diners acaben utilitzant-se per cobrir els interessos d’aquest deute que, a més, els propietaris del qual el guarden a paradisos fiscals de tal manera que no circula. Això genera acumulació i desigualtat. Cada vegada hi ha més informes de fins i tot el Banc d’Anglaterra que plantegen que cal tornar al patró or per evitar que això passi, és a dir, que els bancs només puguin donar els diners que estan sustentats. Aquesta és una base per tenir un nou sistema de prosperitat.

També hi ha una altra mesura que es comenta a la pel·lícula que és el jubileu. D’això ja se’n parlava a la Bíblia. És la condonació de tots els deutes. A Estats Units hi ha un moviment molt potent en aquest sentit. Fins i tot el Papa planteja que es condonin els deutes perquè els diners estan inflats i no estan sustentats. Potser acabem veient un jubileu pel qual es decideix cancel·lar els deutes i començaria un nou sistema i una nova era de prosperitat al món. Hi ha prou recursos i tecnologia suficient com perquè tota la població del món pugui viure dignament.

Però la tendència no és aquesta. Per exemple Grècia ha tingut un nou rescat i més deutes.

– Cert però a la història hi ha hagut molts jubileus. De fet, quasi sempre que un estat s’endeuta molt, deixa de pagar amb jubileus parcials. És el que hauria d’haver fet Grècia. Hauria d’haver dit que no la tiraven de la Unió Europea, que ja se n’anava ella i sense pagar. El bo d’en Xipras va acabar signant el tercer memoràndum i mira com està Grècia. Li van posar la pistola al cap dient que o acceptaven o els tancaven els bancs. Han començat a pagar i els han embargat tots els béns, el país va en picat i amb més desigualtat. S’ha de deixar de pagar!

Notícies relacionades