Art compromès contra els murs

Fotos: Jordi Pascual

Dir que l’art és polític és tant com no dir res perquè qualsevol mostra artística és política, ja sigui per denunciar el sistema vigent com per permetre’n el manteniment a través de l’exaltació o la indiferència. Per això Nora Ancarola, autora de l’exposició Temps de plom i plata. Derives obligades que es pot visitar fins el proper 27 de juliol al Centre d’Art Maristany, utilitza amb cura el terme “art políticˮ, sabent ben bé que es refereix a aquell que no busca la bellesa per se sinó una intencionalitat política transformadora.

El comissari de l’exposició, Joan Minguet, ni tan sols empra el terme. Molt més a prop de Walter Benjamin i del marxisme clàssic, defensa l’art que es postula com un posicionament de resistència, tot i que de vegades està carregat de contradiccions. Hi ha artistes amb intencionalitat transformadora que aspiren a tenir les seves obres al MACBA o en altres museus d’art contemporani més referents a nivell mundial. La contradicció d’aspirar al sistema amb un missatge que el denuncia està servit des de fa temps.

Però segurament això ja ho té la història de l’art, amb expressions populars menyspreades fins que un bon dia es troben a la paret o al mig d’una sala d’un prestigiós museu i amb centenars de burgesos mirant d’apropiar-se d’unes obres que poc abans els anaven a la contra. Malgrat tot, Ancarola defensa que els artistes sempre han sigut grans dissidents, que també han sabut els espais de poder per denunciar les estructures. Fins a quin punt això ha estat determinant per a la pressa de consciència i l’acció política queda en un interrogant.

Enmig d’aquesta discussió se situa l’exposició de l’artista catalanoargentina –fugida de l’Argentina amb 21 anys per les repressions de la dictadura– que es pot veure al Maristany. Allà hi mostra representacions de la migració i l’exili: una fotografia d’una caseta de control, una escultura de l’empremta d’una mà tancada, maletes kafkianes, una ferida, un mapa, un futbolí que simula la capacitat de l’esport d’alienar i d’unir en situacions límit... En definitiva, l’artista presenta un crit contra els murs que ens separen.

Tot plegat està acompanyat de frases contra el feixisme i per la unió de les persones en moments de cura, consol i plata. Temps de plom i plata. Derives obligades, que lluita contra aquella certa incomprensió a la qual sempre s’enfronta l’art contemporani, fa més de dos mesos que és a Sant Cugat però, de sobte, ha tornat a la palestra –i potser amb una mica més de força– gràcies a un debat que es va fer dimarts a la tarda i d’on surten les primeres reflexions d’aquest article.

Amb la voluntat de reflexionar sobre el sentit d’un art amb intencionalitat política –que l’artista considera que està de moda–, Ancarola i Minguet van convidar la cineasta palestinocatalana Samira Badran, que va projectar el curmetratge d’animació Memory of the Land en què, a través d’unes cames que es mouen envoltades de reixes i control, denuncia la situació de sotmetiment i militarització que viu una Palestina carregada de checkpoints i, sobretot, de ferides físiques i emocionals.

Irina Mutt, crítica d’art, també va aportar el seu gra de sorra tot criticant l’Europa frontera, però no només en el sentit físic sinó també la d’un capitalisme que utilitza el temps i la seva gestió com a frontera per a les dones, a l’igual que a altres països el principal element fronterer entre gèneres és la presència a l’espai públic i, per tant, el propi cos. Enmig del debat sobre l’art polític, defensa que el més important no és la forma sinó la intenció. En el cas de Temps de plom i plata i de Memory of the Land la intenció és clara, com bé diu Ancarola, denunciar que “el sistema de control més efectiu són les fronteresˮ.

Notícies relacionades