Àngel Comas: “El que més m’agrada és que hi hagi gent que s’hagi reconciliat amb el cinema”

Àngel Comas és periodista i historiador cinematogràfic amb una llarga trajectòria professional en tots els mitjans de comunicació, tant en premsa,  com ràdio i televisió. També és autor de diversos relats curts i de tres novel·les. Des de fa dotze anys està al capdavant de la iniciativa Cicles Cinema Sant Cugat en els quals es poden veure pel·lícules d’autor, grans clàssics i una selecció de cinema infantil. A l’inici de la 12a temporada parlem amb ell per fer-ne balanç.   

D’on va sortir la idea de fer aquests cicles de cinema a la ciutat i com es van iniciar?

Va ser una idea de la tinent d’alcalde de l’Ajuntament, que ara ja no ho és, que es diu Àngels Solé. En el grup també hi havia el Pep Tugues que començava a ser el director del Teatre-Auditori. Vam tenir una xerrada i vàrem veure que a Sant Cugat faltava una programació de pel·lícules que no fossin comercials, perquè Cinesa és un negoci que només posa coses comercials. Aleshores hi havia una serie de pel·lícules, que abans es deien d’art i assaig que només es veien a Barcelona al cine Verdi, al Renoir i tot aquest tinglado i vàrem pensar que no estaria malament fer una prova. Vàrem fer una pel·lícula per setmana i vàrem escollir dijous perquè no hi havia fútbol (riu) i vàrem fer una sessió.

Sota quin criteri es fa la selecció de les pel·lícules que es projectaran?

Han de ser en versió original, jo estic en contra del cinema doblat tant en català com en castellà. Pel·lícules que el director ofereixi en el seu cinema una visió de la societat i la vida personal i diferenciat, per això són d’autor, i pel·lícules de tots els països del món i aquesta seria la filosofia. Amb el temps, es va passar d’una sessió a tres i el nombre d’espectadors ha augmentat. Hi ha gent que ve a veure aquestes pel·lícules facin el que facin, aleshores clar, haig de cuidar molt la selecció i tenir en compte el màrqueting d’aquesta gent, no li puc posar una pel·lícula massa experimental perquè seria una decepció, de tant en tant intento colar-ne alguna (riu).

Quin balanç en faria de les onze temporades anteriors?

Bé, hem donat l’oportunitat de veure una sèrie de pel·lícules de països impensables, però a mi el que m’agrada més d’aquest balanç que em demanes és que hi hagi gent que s’hagi reconciliat amb el cinema. Hi ha la creença que el cinema d’abans, el cinema clàssic, dels anys 40-50 era molt millor que el d’ara i jo no estic d’acord. El cinema que es fa ara i que podem veure amb el cinema d’autor no es podia fer als anys 40 o als 50. I ara és un cinema que es fa arreu del món, en aquest cicle tenim pel·lícules de llocs com Estònia, una altra japonesa, d’Israel que n’hi ha dues... clar això no s’havia vist mai abans.

Com valora el premi Sant Jordi a la “millor iniciativa” Cinesa i Ajuntament?

De fet és que sóc jurat del premi Sant Jordi (riu), com a periodista i historiador cinematogràfic però no vaig influir en els resultats, no vaig votar, no vaig votar (riu). Però de fet jo no crec en els premis, un premi sempre és una solució de compromisos, l’important és que no surti una cosa indigna. Tu coneixes el que és la FIPRESCI? És la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica, és la més prestigiosa del món, jo en sóc membre. Cada any es fa una votació de la millor pel·lícula i s’entrega el premi al Festival de Sant Sebastià. Pensa que arriba a 70, 80 països i intervé gent de tot el món i de totes les edats i normalment es donen premis a pel·lícules independents, d’autor, doncs aquest any se li ha donat a Mad Max, em vaig quedar de pedra. Per això dic que els jurats i els premis són molt relatius.

Per què s’aposta per la versió original?

Perquè quan dobles una pel·lícula desvirtues el treball dels actors.

Què ens en pot dir de les pel·lícules que es projectaran en el marc del cicle de cinema clàssic?

Les cinc dins del seu estil són obres mestres. Ciudadano Kane és una pel·lícula bàsica, perquè fins aleshores, fins a l’any 41 que l’Orson Welles tenia 25 anys i venia de la ràdio, era un home que va aportar totes les seves troballes a la ràdio per fer aquesta pel·lícula, convertint-les en imatges i és una pel·lícula que trenca amb tota la narrativa cinematogràfica que hi havia fins aleshores i ha marcat tota la narrativa posterior. Candilejas és una mostra del Chaplin del cinema sonor. L’home estava ja de tornada de moltes coses i fa una mirada nostàlgica de la pèrdua de la joventut és una mirada molt tendre, molt divertida també i molt amable. És una pel·lícula que no és de les millor de Chaplin però sí que és de les millors de l’etapa sonora. La Marsellesa l’he posat perquè és una obra que em va impressionar quan la vaig veure, es va estrenar aquí a Catalunya amb uns cinemes que es deien d’art i assaig i, aleshores, és una pel·lícula vibrant sobre la revolució francesa és la pel·lícula millor, jo crec, que s’ha fet sobre la revolució francesa i és una pel·lícula apassionada, que defensa uns ideals republicans i tot ho fa d’una manera cinematogràfica perfecte. El director Jean Renoir és un dels grans mestres del cinema. Les Quatre Cents Coups és la primera pel·lícula de i és una de les pel·lícules que van donar origen al que s’ha anomenat per qüestions jo diria de màrqueting, la . Aquesta és una mirada molt tendre sobre la infantesa amb molts tocs personals del director, feta amb molta sensibilitat. És una pel·lícula que ha marcat la vida de moltes persones i segur que vindrà molta gent a veure-la. Double Indemnity, aquí es va dir Perdición és una adaptació d’una novel·la negra que té un element típic de les novel·les negres que és la femme fatale, la destructora d’homes.   

Dins la secció de pel·lícules d’autor, hi destaquen els films francesos. Quin és el secret del cinema francès?

El cinema francès té un sistema de protecció. El sistema s’ha de protegir, no es pot deixar en el lliure mercat perquè aleshores els grans se’l mengen. A França una part de la recaptació de les pel·lícules nord-americanes va a parar a un fons d’ajuda pel cinema francès i, a més a més, l’iva és més barato. També cal destacar que tant a França com a Itàlia les pel·lícules autòctones són les més taquilleres a diferència de les nord-americanes i els actors francesos són collonuts, la majoria vénen de la Comédie française i, ara, hi ha una generació de joves directors que fan pel·lícules de compromís social i per això a mi m’agraden i les poso. Aquest trimestre en tenim quatre, Une nouvelle amie, Clouds of Sils Maria, que és una coproducció amb Alemanya, Les héritiers i Hippocrate.

Quin és el handicap del cinema espanyol?

El problema principal és que l’Estat no ajuda, a Estats Units tampoc però són una potència, tenen un oligopoli cinematogràfic. Aquí tenim directors magnífics però hi ha una falta de suport i també passa que les pel·lícules, la majoria, es fan per guanyar diners, però aquí hi ha talent.

Com a historiador com veu el futur del cinema?

Jo penso que un cert tipus de cinema ha desaparegut. Posem que el cinema es va iniciar l’any 1900 i després de cent anys, es tanquen sales, el cine es veu d’una altra manera, fa un temps li vaig fer una entrevista a un director alemany que em deia que li horroritzava pensar que les seves pel·lícules es podien veure a través del mòbil perquè tu t’estàs trencant les banyes per fer un enquadrament magnífic i quan es passa per televisió no es veu i menys amb un telèfon. Jo penso que el cinema tal com la gent encara s’imagina que és s’ha acabat i, tal com ha passat amb la pintura o el teatre s’ha de reconvertir d’una altra manera. Jo diria que el cinema és efímer i que tal  com es va crear, com s’entenia abans ja no hi és.

Notícies relacionades