Publicitat

La isla del tesoro / L'île au trésor. França (2018)

"Ignoro si aquí hi ha un tresor, va declarar, però m'hi jugaria la perruca que hi ha febre." Robert Louis Stevenson

Amb aquesta cita, que quasi sembla una declaració d'intencions, comença L'illa del tresor, un documental actual, en color, que mostra l'activitat d'usuaris i treballadors, en un centre recreatiu a Cergy-Pontoise, a vint-i-cinc kilòmetres de París, on a l'estiu s'esbargeixen persones d'edats i orígens diversos que probablement no gaudeixen d'una situació econòmica que els permeti de passar les vacances lluny del seu entorn quotidià.

El realitzador no fa res; deixa que els altres facin. I no pregunta res, deixa que els altres diguin. I el que fan i el que diuen dibuixa un retrat plàcid d'uns dies d'estiu plens de diversió i de complicitats, de proposicions, de records i transgressions, d'aprenentatges, de vivències i llibertat. Ell només és allà gravant per testimoniar el que succeeix, i ho fa molt bé, amb exquisidesa, mostrant-nos un treball molt acurat, poètic i sensible.
Curiosament, sent com és que no hi ha actors ni guió perquè no parlem de ficció sinó de realitat, i que el què veiem a la pantalla és ben diferent, l'agradable sensació que transmet la cinta inevitablement ens connecta amb una pel·lícula de 1953, feta en blanc i negre, que situa l'acció en un poblet de platja de la Bretanya ple d'estiuejants que majoritàriament aparenten pertànyer a una petita burgesia prou arreglada econòmicament per permetre's gaudir d'uns dies de vacances fora de la ciutat i de la rutina que l'envolta: Les vacances de M. Hulot, de Jacques Tati.

I és que resulta que, encara que aparentment tan diferents, tant l'una com l'altre transmeten la mateixa emoció, la mateixa màgia, la mateixa humanitat.
Guillaume Brac és el director d'aquesta obra entretinguda i intel·ligent que ha estat el seu primer documental i de les pel·lícules Un monde sans femmes (2011), Tonnerre (2013), Contes de juillet (2017), À l'abordage (2020).
Aquesta composició lúcida i refrescant li ha reportat un bon reconeixement entre els entesos i ha participat a diversos festivals: Cahiers du Cinéma la té entre els seus Top Ten Films, i ha participat en la secció oficial del Festival de Karlovy Vary, de l'Indielisboa i del Festival de Zurich. A la secció Transicions del D'A Film Festival i a la secció Política i Controvèrsia de l'Atlàntida Film Fest.

Argument
:
En un dia d'estiu hi ha qui ho passa bé de manera senzilla, qui és educat i efectiu fent feines de vigilància, qui intenta lligar, qui ha començat una nova vida, qui és tendrament pacient amb el germà petit, qui...

Pura Piera, espectadora

Notícies relacionades