La pizarra / Takhté Siah. Iran (2000)
Si en el món busquem un símbol inqüestionable d'escolarització, sembla que sens dubte i per unanimitat en trobarem un: la pissarra.
Si en el món busquem un símbol inqüestionable d'escolarització, sembla que sens dubte i per unanimitat en trobarem un: la pissarra.
"Ignoro si aquí hi ha un tresor, va declarar, però m'hi jugaria la perruca que hi ha febre." Robert Louis Stevenson
Amb aquesta cita, que quasi sembla una declaració d'intencions, comença L'illa del tresor, un documental actual, en color, que mostra l'activitat d'usuaris i treballadors, en un centre recreatiu a Cergy-Pontoise, a vint-i-cinc kilòmetres de París.
El 1908 Pu yi, que encara no ha fet els tres anys, hereu del títol per raó de llinatge, és anomenat Emperador de la Xina i des d'aleshores viurà a palau, en el seu cas anomenat la Ciutat prohibida.
[Una conversa real: l'Alícia li diu "el teu germà és més noble que tu". Ella contesta "però em pega molt, sempre i sense raó" i l'Alícia respon "bé, dona, què hi farem... això tampoc no és tan important!".]
La pel·lícula ens situa en un lloc concret: Oklahoma (USA). En un temps concret: la "Gran Depressió" (dècada de 1930). En un medi concret: món rural (parcers). I és dura.
Més dur, però, és que tot això és totalment traslladable a altres moments posteriors del mateix segle XX i del ja segle XXI (ara mateix p.ex). A diferents llocs (aquí p.ex). A diferents medis (petita pagesia, comerç de proximitat p.ex.).
Es pot viure tancat? Doncs sí. Val a dir que sí, fins i tot quan la reclusió és extrema.
Jean-Dominique Bauby, editor en cap de la revista Elle a París, va patir un vessament cerebral massiu l'any 1995 quan tenia quaranta-tres anys. Després de passar tres setmanes en estat de coma va obrir un ull, l'esquerre. I prou. Tetraplègic per sempre més. Totalment lúcid i totalment immòbil.
La sexualitat femenina segueix sent, no només demonitzada i tabú en pràcticament tot el món, sinó que també és utilitzada com a instrument d'opressió envers les dones que majoritàriament no poden gaudir de les seves llibertats fonamentals pel que fa al propi cos ni a l'ús que en volen fer.
Una bona definició diu que la ferida és una lesió que pateix un ésser viu per la qual s'interromp la seva estructura natural, i que hi ha diferents formes de classificació de les ferides segons causa, característiques, gravetat, estat, localització, durada, conseqüència, etc.
Potser el més difícil de conciliar en aquesta vida és el dret inqüestionable que té cada persona de decidir –si així ho vol– quan i com posar fi a la seva existència, i el dolor, els interrogants, la culpabilització que aquest acte pot generar en el seu entorn afectiu.
- Tinc una pregunta,
- Digues!
- La bondat és bona?
- Oh, i és clar que sí!
- Vols dir?
- Que ho dubtes?
- Doncs sí...
