El 1908 Pu yi, que encara no ha fet els tres anys, hereu del títol per raó de llinatge, és anomenat Emperador de la Xina i des d'aleshores viurà a palau, en el seu cas anomenat la Ciutat prohibida.
[Una conversa real: l'Alícia li diu "el teu germà és més noble que tu". Ella contesta "però em pega molt, sempre i sense raó" i l'Alícia respon "bé, dona, què hi farem... això tampoc no és tan important!".]
La pel·lícula ens situa en un lloc concret: Oklahoma (USA). En un temps concret: la "Gran Depressió" (dècada de 1930). En un medi concret: món rural (parcers). I és dura.
Més dur, però, és que tot això és totalment traslladable a altres moments posteriors del mateix segle XX i del ja segle XXI (ara mateix p.ex). A diferents llocs (aquí p.ex). A diferents medis (petita pagesia, comerç de proximitat p.ex.).
Es pot viure tancat? Doncs sí. Val a dir que sí, fins i tot quan la reclusió és extrema.
Jean-Dominique Bauby, editor en cap de la revista Elle a París, va patir un vessament cerebral massiu l'any 1995 quan tenia quaranta-tres anys. Després de passar tres setmanes en estat de coma va obrir un ull, l'esquerre. I prou. Tetraplègic per sempre més. Totalment lúcid i totalment immòbil.
La sexualitat femenina segueix sent, no només demonitzada i tabú en pràcticament tot el món, sinó que també és utilitzada com a instrument d'opressió envers les dones que majoritàriament no poden gaudir de les seves llibertats fonamentals pel que fa al propi cos ni a l'ús que en volen fer.
Una bona definició diu que la ferida és una lesió que pateix un ésser viu per la qual s'interromp la seva estructura natural, i que hi ha diferents formes de classificació de les ferides segons causa, característiques, gravetat, estat, localització, durada, conseqüència, etc.
Potser el més difícil de conciliar en aquesta vida és el dret inqüestionable que té cada persona de decidir –si així ho vol– quan i com posar fi a la seva existència, i el dolor, els interrogants, la culpabilització que aquest acte pot generar en el seu entorn afectiu.
- Tinc una pregunta,
- Digues!
- La bondat és bona?
- Oh, i és clar que sí!
- Vols dir?
- Que ho dubtes?
- Doncs sí...
Un avió és un espai tancat compartit, durant un temps, per un nombre determinat de persones liderades/conduïdes per professionals preparats, ajudats des de la distància per altres professionals també competents. (I té uns motors i unes ales i etc., naturalment).
Si no tenim en consideració el parèntesi anterior podríem dir que un avió s'assembla a un país, que és un espai delimitat per unes fronteres, que durant un temps comparteixen unes persones i que està liderat/conduït per professionals preparats ajudats des de la distància per altres professionals també competents.
Després d'un començ vaticinador, al minut quatre, Orson Welles diu: "Aquest relat és d'una novel·la que es diu El Procés. No hi ha misteri ni enigma per resoldre. Cal dir que la lògica d'aquesta història és la lògica d'un somni o d'un malson."
I com que ja estem advertits no podem fer més que donar-li la raó; és un autèntic malson. Com a pel·lícula un malson extraordinari. Com a realitat, un fet esfereïdor.
Per tal d'il·lustrar el comentari anterior n'hi ha prou amb reproduir alguns dels diàlegs que es produeixen en diferents moments del relat:
