Didac Costa: “No és renunciar al món modern, és arribar-hi d’una altra manera”

Fotos: Aina Serra

La muntanya, el brollar del riu, la cura de l’Osho, la iniciativa a bracet d’allò col·lectiu, la utopia junt a la reflexió. Hem quedat a Sant Privat d’en Bas i amb un 4x4 em porta a un petit racó de món on tot sembla possible. Si la coherència i la il·lusió t’atrapen, en Didac t’atrapa molt.

Quan tenia 14 anys se li va despertar l’imaginar i la seva vida ha estat el construir alternatives, de Sant Cugat a engegar l’ecovila Ca l’Amat al mig de La Garrotxa, un “projecte revolucionari i a llarg termini”. Anys a Sud-amèrica, els fòrums socials mundials, estudis de sociologia i una vintena de projectes a l’esquena on aprendre i testejar un model econòmic on la sobirania i la cooperació posin la humanitat al centre.

Què et mou?

– Habitatge sostenible, energies renovables, relacions humanes, gestió de boscos, sobirania alimentària… tot el que cal per fer un món millor. L’Ecovila Ca l’Amat és un microcosmos on podem aplicar tot això.

Sona bé, perquè no és de masses?

– L’entorn urbà està pensat per viure en una caixa de llumins sense saber qui és el teu veí. Nuclis unifamiliars i aïllats que depenen de quatre o cinc corporacions que t’ho subministren tot i, en definitiva, et controlen. Més que predicar, crec que cal crear alternatives, i un cop creades, si són bones, es replicaran soles.

No esteu creant una utopia aïllada de la realitat?

– No. Calen espais d’intermediació. Estem educats en un sistema capitalista egoista, per passar a l’economia col·lectiva cal generar espais de transició com les ecoviles, on s’usi moneda social, presa de decisions horitzontal, models de participació... cal aprendre’n. Perquè crec que no som al punt de fer una revolució com la de 36.

Les col·lectivitzacions del ‘36… però tu has comprat una muntanya!

– Sí, després d’experiències en okupacions, masoveries, lloguers o similars, m’adono que a dia d’avui, l’única manera de construir projectes revolucionaris a llarg termini, que ens permetin aprendre i replicar, és sent propietaris de l’espai, si no sempre depenem d’un patró.

Propietats privades per construir projectes comunitaris...

– És que no volem fer una festa de l’economia d’intercanvi, volem fer un sistema econòmic. Calen grans inversions, per tenir sobirania dels espais que col·lectivitzem, i grans esforços relacionals, per buscar consensos i no discutir-nos el tercer dia. L’esforç de compra inicial enforteix el col·lectiu i, sigui com sigui, amb la compra, amb mensualitats del lloguer o amb pèrdues si has d’acabar marxant de l’espai, ho pagues igual.

Com serà aquest sistema econòmic?

– Estarà basat en les ecoxarxes, sistemes econòmics bioregionals autònoms, que usen moneda local, el que et permet abandonar bastant l’esclavatge capitalista, l’euro. Hi ha ecoxarxes al Montseny, la Garrotxa, el Garraf… fins a més de 20 que van tirant endavant.

Proposeu una xarxa d’ecoxarxes.

– Sí, no parlem d’autarquies, hi ha d’haver relacions, la qüestió és quins tipus de relacions. És autogestió cooperativa i en xarxa, defensem una certa especialització, hi ha qui fa software, hi ha qui fa tomàquets i ens ho canviem.

Podeu subsistir 100% aïllats de l’euro?

– No és la prioritat en aquests models de transició. Si no acceptem la realitat del sistema on vivim i, per tant, pensem vies de connexió amb l’euro, creem models ingenus que volen ser tant purs que en el fons requereixen obtenir recursos de l’economia capitalista de dilluns a divendres i així poder jugar a fer intercanvis el cap de setmana.

Com funciona?

– El model econòmic proposa sis cercles concèntrics d’intercanvi. Des de la donació - economia col·lectiva, que es practica en l’espai de més confiança, com en famílies, comunitats petites, ecoviles… fins el canvi a euros, per generar espais de connexió i apropament amb qui es vol vincular esporàdicament a la xarxa. Si la meva mare està contenta amb la seva feina al capitalisme, no cal obligar-la a fer un salt a una altre model, ja la convencerem amb el temps.

I els grisos dels cercles d’entremig? Com valorem les coses per fer intercanvis més enllà de la família?

– Intercanviem béns o serveis sota un valor que consensuem en un lliure mercat en context cooperatiu. Tu em fas una classe de ioga, tu puges 10, jo baixo 10, per tant generem 10 unitats de riquesa i és aquesta capacitat de cada comunitat de generar riquesa el que sustenta l’economia. Sense interessos ni bancs centrals, només registres virtuals amb el Community Exchange System (CES), millorat després a Catalunya amb l’Integral CES, per quan cal fer intercanvis amb valors diferents, en diferents moments en el temps...

Anirem enrere en quant a tecnologies, recerca..?

– No proposem tornar a una vida simple i autàrquica, no és renunciar a un món modern sinó arribar-hi d’una altra manera. Per exemple, amb l’Open Source Ecology es generen els plànols de la maquinària que necessitem per crear una civilització, plànols consultables per tothom. Així podem, des de l’estructura local enxarxada, construir tot el que ens cal per fer una vida moderna sense dependre de grans corporacions.

Com ho fem créixer això?

– Amb la rèplica autònoma de les experiències de forma enxarxada. El model de creixement del software lliure és un exemple de com fer la revolució… no és tirar pedres a Bill Gates, sinó crear eines que elles mateixes es repliquen de manera descentralitzada, compartint el coneixement de molta gent i arreu del territori, de manera que el sector privat no ho pot comprar ni el poder públic subornar. Són sistemes d’intercanvis d’informació ‘peer to peer’ (P2P), de tu a tu i entre iguals, com la Wikipedia, que els fa molt resistents. Les ecoxarxes tenen la mateixa lògica. Allò lleuger és global, els plànols a Internet; i allò pesat és local, produït en la màxima proximitat.

Com serà Ca l’Amat?

– Serà com el col·lectiu de copropietaris decidim. Sí que cal respectar les construccions històriques, perquè estem a un espai protegit, per tant podem imaginar uns 8-10 habitatges unifamiliars, que poden tenir cuina i bany propis, a més d’un espai amb molts llits per grups grans, un parell d’habitacions per a visitants puntuals, una cuina col·lectiva, un bar… el que decidim, però podria anar per aquí.

Per què has marxat dels projectes anteriors?

– Maneres de fer diferents. La gestió d’aquests projectes és molt interessant… sovint hi apareixen les formes autoritàries i despòtiques com a qualsevol altre àmbit, quan el que es tractava és de crear nous models relacionals.

Com et blindes ara d’això?

– Amb la col·lectivització gradual de l’espai. Quan apareguin les persones interessades en viure de manera estable aquí, farem una cooperativa de copropietaris. Hi haurà socis habitants amb els quals definirem el model polític i tindran el poder de decisió…

No en seràs tu el lider?

– Crec que la feina feta fins ara ja mostra que no és això el que em mou. Ni a les ecoxarxes, ni a la Cooperativa Integral Catalana, ni a Calafou ho he estat, malgrat haver participat des de l’inici de la seva construcció...

Notícies relacionades